Sarau a la Porxada, cap. 2
Enceto el repàs mensual amb una segona part del comentari que va suscitar –en el número anterior– l’aparició de cartells dels veïns dels voltants de la plaça de la Porxada queixant-se del soroll i l’incivisme, amb una mesura presa pels propietaris de la finca contigua a l’entrada del pàrquing a la carretera de Vic. Baixant la rampa, a mà esquerra; o sortint-ne, a mà dreta, hi ha un passatge sense sortida amb l’entrada a un aparcament privat on tanquen una dotzena de vehicles. Entre les dues fotografies que publiquem hi ha 24 hores de diferència. La primera mostra el passatge en qüestió, en el qual es veuen restes de cartrons, mantes, bosses i embolcalls de menjar... I, el més important, la marca de les flames d’un foc fet arran de paret per escalfar-se. Un veí m’explica que moltes nits hi havia trobat persones dormint al terra o en cotxes aparcats. La segona imatge és la de la porta que s’ha col·locat a l’entrada del pas per blindar-hi l’entrada. Mesures contundents per mitigar la misèria, el desori i el que les ordenances, els serveis socials i la policia no es veuen capaces de desactivar.
Brigada activa
En contraposició, i per deixar clar que part de l’administració local també fa bona feina, una lectora m’envia una imatge del dia de la Llum en què la brigada muntava el portal
medieval de Sobrerroca per a la Fira de l’Aixada. Això mentre a la plaça Major feien les sardanes i el ball de la Bolangera. El muntatge de la fira, capa cop més apamat i optimitzat, em diu la lectora, va durar tota la setmana perquè els firaires, el divendres, ho trobessin tot a punt.
El Pou viu l’Aixada
Per cert que, per primera vegada, el
Pou va viscut la fira medieval a peu de carrer. Per davant de la nova redacció, al carrer de Sobrerroca, han desfilat els habituals seguicis amb els soldats, el rei Pere III i el bisbe Galceran Sacosta. L’equip de tancament, treballant per enllestir l’edició, em comunica que ni la reialesa ni el clergat s’han subscrit a la revista. Potser l’any que ve enviarem un emissari per iniciar-hi tractes.
Bacallaneria centenària
Unes setmanes abans de l’Aixada, el 4 de febrer, també en ple Centre Històric, un petit establiment històric del carrer de Sant Miquel, la Casa del Bacallà, va commemorar la fita d’un segle d’existència. Les diverses generacions de la nissaga que han apujat la persiana, van celebrar l'aniversari amb una festa oberta a la ciutadania. Des del
Pou ens agrada afegir-nos a aquest esdeveniment i recordar que fa dos anys vam poder entrevistar la Montserrat Fontanet i l’Elisenda Sitjes per al reportatge
Botigues amb història.
Vacances il·limitades
El bar Dos de Maig, del carrer del mateix nom, lluïa aquest curiós rètol informatiu que em tramet un lector. Com veieu s’hi anuncien vacances a partir del 3 de febrer (si llegim la data en anglès). La qüestió és que, si bé es marca el principi de la clausura vacacional, no hi figura la fi del període. De fet, hi ha escrit un signe d’admiració. Podem fer-ne les interpretacions que vulgueu. A mi, el que se m’acut és que si durant les vacances sorgeix una pla per allargar-les o, fins i tot, no tornar més, els clients de l’establiment ja es poden esperar asseguts.
En català, si us plau
Un lector del barri de Valldaura, astorat, m’envia la fotografia d’un consultori mèdic ubicat al número 60 de la carretera de Cardona. Es veu que l’han ampliat per oferir-hi més serveis. Ara bé, en el vinil estampat a la porta la llista de serveis engloba una enumeració de sis conceptes en anglès. Una manera
moderna de fer saber al transeünt què s’hi ofereix. Però això no és tot, el rètol general de l’establiment també és en anglès. La llei de normalització exigeix retolar com a mínim en català, però és evident que ningú no en fa cap seguiment perquè es compleixi, malgrat el que digui la premsa madrilenya. Que potser hauríem d’estar contents pensant que, encara bo, no està retolat en castellà? Quin país!
Educació i mòbils
Que quedi clar que un servidor no renega, per sistema, de la modernitat i les noves tecnologies. Això sí, quan són útils i faciliten les coses. És el cas de la geolocalització, tant per viatjar en cotxe com a peu. Generalment moure’s per una ciutat no resulta fàcil. És per això que l’equip d'educadors LaceNet va decidir, ara fa deu anys, impulsar una gimcana de geolocalització perquè l’alumnat es mogui per Manresa incorporant recursos d’internet com la mateix geolocalització, els codis QR, la realitat augmentada… Amb aquesta iniciativa del
World Mobile City Project, , m’expliquen, es fomenta la independència dels joves fent –per variar– un bon ús de les noves tecnologies i del transport públic. La gimcana, que en principi es feia només a Barcelona, va arribar a Manresa l'any 2014, i, des d'aleshores, no ha parat de créixer.
