Aquesta informació es va publicar originalment el 9 d'octubre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La figuera Manresa
Una revista preocupada per la natura i el nostra entorn més immediat no pot deixar de fer-se ressò de la inquietud d’una subscriptora que m’explica que, fa uns dies, conjuntament amb el seu marit, van fer cap a Mallorca interessats pel treball de recuperació de varietats de figuera que porta a terme el senyor Montserrat Pons en el camp d’experimentació de Son Mut Nou. Amb la voluntat d’aprendre d’una autèntic pou de ciència li van fer una visita. Montserrat Pons és l’apotecari de Llucmajor i un apassionat per aquest arbre i de tot el que la història i la vida han bastit a l’entorn de les figueres. La subscriptora em comenta que de tot plegat te n’adones només amb un minut de xerrar amb ell. El cas és que van ser molt ben acollits a Son Mut Nou i tot just saber que eren de Manresa la cara d’en Pons es va il•luminar i els va conduir de seguida cap a un exemplar d’una varietat de figuera: la figuera Manresa. Segons els va explicar, aquesta varietat va arribar a l’illa en el temps de la conquesta. Un grup de colonitzadors procedents de Manresa es van instal•lar entre Llucmajor i Algaida, i hi van portar aquesta varietat de figuera. El cas és que a Manresa ja no n’hi ha. En Montserrat Pons els va oferir de seguida un esqueix perquè el plantessin al seu hort. Si tot va bé, tornarem a tenir figues Manresa, a Manresa.
No ve de dos anys
Continuant amb la deriva històrica i de recuperació identitària que, provisionalment, adopta aquesta no sempre tan didàctica secció, us he d’explicar que en la visita a la Manresa del 1714 que Òmnium va organitzar el dissabte 8 de setembre, els participants van resseguir els carrers on moltes de les cases van ser cremades per les tropes borbòniques, comandades pel general José de Armendáriz, el 13 d’agost de 1713. En passar per la baixada dels Drets, el propietari de l’establiment de pollastres a l’ast els va mostrar cofoi la placa que hi ha fet posar, on s’explica que la casa “fou cremada l’any 1715 per la guerra de la independència”. És una lloable iniciativa. Llàstima de l’errada en la data i que el concepte independència potser llavors no era tan clar. En tot cas, el dia que Catalunya sigui independent en termes de modernitat, hauríem de deixar impol•luts i ben contrastats els elements referits als fets de la nostra història.
Tarotista amb experiència
Deixem la historiografia i els referents empírics per entrar en les anomenades ciències ocultes. Per dues vies diferents m’arriba la publicitat d’una veterana tarotista que s’ha instal•lat a Manresa. En la imatge, hi reproduïm un d’aquests cartells casolans que queden penjats a les faroles amb diferents tires a la part inferior on hi ha escrit el telèfon de contacte de l’anunciant. L’eslògan d’aquesta experta en l’endevinació és el que crida més l’atenció. “Senyora de 60 anys...” (d’entrada i per deixar clar que l’experiència sempre és un grau) “...nova a Manresa tarotista molt experta... (subratllar amb groc florescent) gens pessetera”. Compte perquè s’intenta diferenciar del frau associat al sector. I com a garantia de la seva solvència afegeix: “Si no encerto a la primera tirada no cobro”. Tot i que no sé quin ha de ser el grau d’encert subjecte a la devolució del preu del servei, la predisposició a fer-la em sembla si mes no xocant. Com a colofó a aquesta perla, la tiradora de carta acaba informant que s’anuncia a la revista gratuïta d’anuncis breus i propaganda El Divendres. Vaja, un puntal més per reforçar la seva honestedat. Igual que aquell que s’anuncia a capçaleres de prestigi internacional com The Guardian, Le Monde o, per posar un referent més proper, la mateixa Vanguardia.
Abocador incontrolat
En moltes cases en què els afers de la neteja no es tracten diguéssim a fons, la pols i la brutícia dels paviments i terres sol quedar amuntegada sota les catifes. De fet, l’expressió aixecar la catifa ha fet fortuna com a sinònim de treure a la llum algun afer latent o volgudament amagat en la biografia de les persones o la història d’entitats i institucions. En alguns indrets urbans, racons amagats que aparentment no queden a la vista de transeünt –-com el sota de la catifa ben ufanosa que fa patxoca a la sala d’estar-- s’hi acumula la brutícia incontrolada producte de la deixadesa i l’incivisme dels ciutadans. La fotografia que publiquen és feta des de la barana que queda just a sobre de l’entrada de vehicles del pàrquing dels Quatre Cantons al carrer de les Barreres. Un amic lector me la fa arribar després d’haver-se adonat de la col•lecció de deixalles i restes de tot tipus que hi va apreciar un matí a primera hora mentre s’esperava davant de la llibreria Abacus amb els seus fills. L’exemple de brutícia entaforada entre el cartell lluminós de la rampa d’entrada a l’aparcament i la superfície des d’on queda encastat a la paret li va servir per educar als infants pel que fa a on no s’han de llençar escombraries aprofitant, precisament, que feia temps per comprar llibres i material per a l’inici del curs escolar.
Adéu a l’Abbey Road
I acabo el repàs a l’altra actualitat manresana amb un final ràpid, sorprenent, però estranyament amable d’un establiment. Es tracta del bar musical Abbey Road del qual el nostre cap de redacció Carles Claret és (o, més ben dit, era copropietari). L’últim cap de setmana de setembre va ser l’últim en què va obrir portes amb aquest nom abans que se’n faci càrrec una altra societat. Tant l’amic Claret com l’altre soci majoritari, Agustí Franch, van voler fer dels últims tres dies d’obertura una gran festa per retrobar vells amics i clients del local que es va inaugurar el 4 de juliol del 2003. El divendres 28 hi va actuar, per darrer cop, Jofre Bardagí. I dissabte 29 al vespre i diumenge 30 a la tarda s’hi van servir les últimes consumicions. En un text força emotiu penjat en el seu espai del Facebook i molt comentat pels habituals de l’Abbey van deixar escrit: “Ens sentim orgullosos de la nostra etapa al capdavant d’un projecte que sempre, i des del primer moment, hem volgut compartir amb tots vosaltres encara que, en moltes ocasions, hi perdéssim diners. Enrere queden els grans concerts del Jofre Bardagí, dels Menaix a Truà i de tants i tants artistes que han fet passar vetllades inoblidables. (...). També queden molt presents en el nostre cor tantes i tantes persones i clients fidels, fidelíssims, que amb l’Abbey Road com a lloc de trobada, ens han fet costat, s’han conegut, s’han casat, s’han separat o, simplement, han contribuït a que sirguéssim molt populars”. Tant de bo tots els tancaments de negocis que es produeixen lamentablement, setmana rere setmana, tinguessin aquest final.
