BUGADA AL POU. Novembre 2022

Una autèntica bugada

 
Enceto l’enfilall mensual de despropòsits amb una imatge que em proporciona un lector. La va captar prop de la redacció de la revista. Conjuntament amb la tramesa de la foto, m’explica que va passar pel carrer de Serarols (que connecta Sobrerroca amb el carrer del Carme i, interiorment, a través d’una escalinata, amb el Joc de la Pilota). El lector, em continua dient, no va baixar per les escales de l’indret «perquè baixava aigua per tot arreu». Centrifugació? No. Pel que em comenta, fa la impressió que els veïns del primer del bloc de pisos contingu a la torre van rentar la roba a la pica sense escórrer-la gens i van estendre-la sense gaires manies. No era pas el degoteig d’uns geranis regats a deshora, sinó, com podeu veure, un mullader considerable. Tot sigui per la neteja de la zona, que, sovint, no és gaire exemplar.
 

Brutícia

 
Com el civisme dels que passen hores d’esbarjo a la zona dels Trullols, on cada cop és més habitual que hi hagi botellots després de sopar en alguns dels establiments de menjar ràpid i abans d’entrar en alguna sala de festes. La intensitat de tot plegat augmenta els dissabtes a la nit. Una lectora em fa arribar una fotografia de les restes de la festa a l’aparcament que hi ha davant de l’establiment de bricolatge Fes més.
   

Un camp de futbol molt verd

 
Si el mes passat el Pou abordava els tòpics manresans, arran de la participació en el tema, l’històric activista i dirigent veïnal Víctor Feliu ens envia imatges de l’estat actual del camp de futbol del barri de Sant Pau, que, de ben segur, té inventariat com a espai en excessiu desús. A jutjar per l’estampa, ja queda clar que, com diuen els tòpics –en aquest cas del periodisme esportiu– «el terreny de joc no presenta un aspecte immillorable per a la pràctica del futbol». L’amic Feliu rebla el clau sentenciant que, en aquest cas, la imatge no és «cap tòpic», sinó una mostra més de la «grisor» manresana. Bé, en aquest cas, si se’m permet, no seria ben bé grisor, més aviat verdor, verdor selvàtica.
   

Edifici singular a la Bonavista

 
Deixem l’extraradi mancat de manteniment i centrem-nos en les novetats urbanístiques de la ciutat. Concretament, en el solar que ha aflorat després de l’enderroc de l’última finca de la Bonavista. Si circuleu per Manresa, podeu veure alguns cartells enganxats en alguns fanals com els que reproduïm. Em diuen que la iniciativa, que convida a la reflexió, és d’un ciutadà inquiet per la configuració final del sector. D’una banda, el missatge celebra que s’hagi tirat a terra el bloc que feia xamfrà, però, d’altra banda, recorda que el planejament municipal actual permet construir-ne un altre, d’edifici. Per aquest motiu, reivindica que s’hi habiliti una zona verda. Val a dir que, sobre el paper, el ciutadà té tota la raó, però l’alcalde Marc Aloy, en l’etapa de regidor responsable de Planejament i Projectes Urbans, va indicar, com recordava fa pocs dies el diari Regió7 que, segons el Pla General, al solar hi ha previst «aixecar-hi un edifici singular». «Un edifici que doni personalitat a la zona», deia Aloy, sense més concreció amb motiu de la presentació de la nova rotonda i els espais que la circumciden. Ja veurem, d’aquí a uns anys, quina fesomia acaba tenint l’espai i si té més o menys personalitat...  

Ocell perdut

 
Giro full dels temes materials i enfilo el tractament de temes referits a éssers vius. En aquest primer cas, concretament a una au. Una au extraviada a la zona de la Mion. Una col·laboradora de la revista va immortalitzar amb el telèfon mòbil la imatge en què observem un cartell imprès amb la fotografia d’un ocell de colors vermell i verd –ja em perdonareu les imprecisions ornitològiques. Se’l busca desesperadament i, fins i tot, es recompensa qui en pugui donar raó. Ara bé, tenint en compte que, en el retrat, la mascota està immortalitzada en el ganxo de subjecció, fora de la gàbia, el que m’estranya és que no fugís abans de la llar que l’acollia a la recerca de la llibertat.  
   

Manresans a la marató de Chicago

 
I és que qui no vola, corre. És la passió del periodista manresà Joan Piqué, cap del Gabinet d’Alcaldia i de Comunicació, i exredactor del Pou. El 9 d’octubre es va celebrar la marató de Chicago, una de les més conegudes i més participades del món, i el Joan és la trentena que va disputar. Ja havia corregut els 42.195 metres a diversos llocs. La de la capital de l’estat nord-americà d’Illinois era la cinquena major marathon després de Berlín, Londres, Boston i Nova York. Ara, li queda només córrer pels carrers de Tòquio per completar les 6 majors, «un repte que fa il·lusió, tot i que a Tòquio ja veurem quan hi podem anar...», ens diu. A Chicago, el Joan va aturar el cronòmetre a 2 h 40 min 49 s, una marca que li va valer el lloc 416 en la classificació general. Un registre gens menyspreable en una cursa que disputen 40.000 participants. I no només això, va quedar vuitè de la categoria 45-49 anys. A la foto que publiquem, feta poca estona després d'arribar a la meta, al costat del Joan hi ha un altre manresà, el Jordi Blancafort, que va fer una marca de 2 h 47 min i 03 s (686è lloc i 28è de categoria). Enhorabona a tots dos finishers.
   

El farmacèutic Trapé es jubila

 
Qui també ha arribat a la meta, en aquest cas la professional és el farmacèutic Josep Trapé Pujol, que regenta la farmàcia que hi ha al capdamunt de la baixada dels Drets, en el xamfrà del carrer Sobrerroca. El 15 de novembre deixa la farmàcia, que passarà a uns altres propietaris. Com a veí il·lustre del Pou, el senyor Ramon va fer-lo aparèixer a la secció Qui no coneix... en què, com sempre, sortia perfectament il·lustrat en miniatura en una caricatura de Maria Picassó. Li desitjo un jubileu ben nodrit d’activitats i aficions, que prou que se’l mereix.