​La Seu s'obre a la ciutat

Absis de la Seu. Foto: Francesc Rubí

Aquest any es commemora el 700 aniversari de la signatura del contracte per a la construcció de la Seu gòtica amb Berenguer de Montagut i per aquest motiu es faran diverses activitats. L’exposició La Seu de Manresa, 700 anys. De Berenguer de Montagut a Gaudí, que es va fer a la casa Lluvià, després de mostrar-se a la cripta de Santa Maria del Mar es situarà definitivament a l’Espai Oliba, al sota claustre romànic de la basílica. Altres actes previstos són l’organització d’un cicle sobre el coneixement del gòtic, amb els Amics de la Seu, i el retorn del frontal florentí, actualment al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), que s’instal·larà a la capella de la Mare de Déu de Lourdes.

«La Seu ha de fer funcions d’edifici religiós, però té una important dimensió patrimonial i turística»

 

Visió zenital de l'absis i el presbiteri, amb la bastida del vitrall restaurat aquest any. Foto: Francesc Rubí

Hi ha en marxa la campanya Restaurem l’orgue del Cor de Catalunya, per aconseguir 300.000 euros, que són els fons que calen per millorar-ne les condicions i ampliar-lo, amb l’objectiu d’aconseguir una millor sonoritat dins del temple i garantir-ne el manteniment. La restauració està pràcticament enllestida, però encara no s’ha assolit l’objectiu de cobrir-ne el cost. L’orgue restaurat es començarà a muntar el dia 21 d’abril, en un procés que s’allargarà durant setmanes. Llavors s’iniciarà una fase de rodatge, que tindrà uns dos mesos de durada, perquè s’adapti a l’espai. Es preveu que el dia 15 d’agost el bisbe de Vic en faci la benedicció i Marcel Martínez, prestigiós organista resident a Alemanya i assessor de la comissió promotora, faci el concert inaugural. Aquest any es compleixen també els 650 anys de l’arribada dels Cossos Sants i per la Festa Major l’expert en relíquies Joan Arimany en parlarà en una conferència.
 

La funció religiosa i l’equipament cultural

 

Mossèn Joan a l’atri de la porta principal. Foto: Francesc Rubí

Mossèn Jean Hakolimana és el rector de la parròquia de Santa Maria de la Seu. Va arribar-hi el 20 d’agost de 2017 i es va sorprendre que gent «de tota la vida» li digués que «no hi havia estat mai». Mossèn Joan, com tothom l’anomena, pensa que la Seu ha de fer funcions d’edifici religiós i d’espai de retrobament, però té una important dimensió patrimonial i turística. «No deixa de ser una parròquia al servei d’un territori i una població, però la Seu és diferent, per una banda perquè és més aviat un santuari, al servei d’un tema, com ara Montserrat, i també perquè té un entorn amb molta immigració, amb un percentatge altíssim de població de religió musulmana». És per això que mossèn Joan va creure que s’havia de reenfocar. Societat i església s’havien de complementar.
 

Mossèn Joan: «Hi ha gent que potser no vindrà mai als actes religiosos, però li podem oferir els espais»

 
Els diumenges, per exemple, un 60% dels assistents a les misses venen de la comarca o de l’àrea de Barcelona. «I molts dels casaments que s’hi fan són de gent de fora del territori, que venen perquè tenim avantatges: pàrquing, una gran i magnífica nau...». A més, mossèn Joan apunta que la Seu té unes característiques que altres esglésies com la catedral de Vic o Santa Maria del Mar no tenen: les obres d’art. «Són totes a la nau central i ara també hi tindrem el frontal florentí i el Sant Crist romànic». Per això s’ha renovat l’audiovisual de benvinguda. Mossèn Joan també vol remarcar la dimensió humana de la basílica. «Quan un entra veu les pedres, però no veu el testimoni humà. La visita de Berenguer de Montagut a la Fira de l’Aixada està pensada per mostrar la presència humana; per això es fan els projectes de teatralització». També es vol que sigui un lloc de trobada. «Estem muntant un projecte perquè la Seu no es desconnecti dels estudiants. El retaule del Sant Esperit pot entrar perfectament en el currículum de les assignatures, però n’hi ha més».
 
D’altra banda, fa cinc anys que s’hi fan concerts. «Hi ha molta gent que potser no vindrà als actes religiosos, però li podem oferir els espais». En aquest sentit, s’estaven programant concerts fins que l’orgue va petar. «Teníem clar que no ens podíem quedar sense. Va ser per això que es va engegar la campanya de restauració». Mossèn Joan també destaca el tema de potenciar el turisme. «Estem treballant per poder digitalitzar el guiatge turístic, l’accés a internet, els codis QR..., per poder-ho explicar sense contaminar l’espai estètic». La voluntat és d’anar organitzant visites a la primera coberta i ben aviat a la segona, i anar eixamplant espais, perquè «la Seu té una infinitat de possibilitats». Per a l’actual rector de la Seu, els rodatges de pel·lícules a l’interior també són una oportunitat de projecció al món. «Venen molts mitjans i arreu es parlarà del lloc on s’ha rodat un film determinat». «I l’acte solemne de les beatificacions dels tres frares caputxins, que es va fer el 26 de novembre passat, també es va emetre per algunes televisions, i això és una bona publicitat», diu.

En aquests cinc anys s’ha avançat també en la gestió que es fa des de la Seu. «Hi ha una bona coordinació entre Mete Codinach des d’aquí, el vicari general, Josep M. Riba, i el tècnic Dani Font, del bisbat. «No és el mateix gestionar-ho a distància i no hem d’anar a reunir-nos a Vic», explica el rector, que destaca la importància de tenir una persona com la Mete, «que fa un treball previ, encara que jo hagi de prendre després les decisions. I els Amics de la Seu fan el corsé cultural, donen idees... Sense ells seria molt diferent». Una altra institució històrica de la basílica és el Capítol de Canonges, definit per mossèn Joan com «la fàbrica de la Seu», perquè s’encarrega de vetllar pel seu funcionament. Està presidit pel mateix rector i en formen part mossèn Joan Castillo, mossèn Estanislau Corrons i mossèn Jaume Serra, «i queden dos llocs pendents de substituir». Les darreres inversions que ha fet el Capítol, que obté els recursos sobretot dels ingressos que genera una finca seva de Balsareny, han estat l’adequació de l’Espai Oliba, la llarga catifa vermella que es desplega des de l’altar fins a l’atri en les grans ocasions, les catifes de l’altar major, la restauració de l’altar, la sagristia de Sant Agustí i el trasllat del quadre de l’Assumpta, d’Antoni Viladomat, a un lateral de la nau.
 
Mossèn Joan també posa èmfasi en els propers esdeveniments que viurà la basílica: «La Seu és dels pocs espais que Sant Ignasi va veure igual com ara la contemplem nosaltres avui». La missa multitudinària del 31 de juliol, dia del sant, es farà a la Seu i es volen fer altres celebracions que deixin petjada, com ara el retorn del frontal florentí i de l’orgue, amb els concerts inaugurals.
 

La gestió cultural i turística

 

Mete Codinach al claustre romànic del s XI. Foto: Francesc Rubí

La periodista Mete Codinach és responsable de Gestió cultural, turística i comunicació de la Seu des de juliol de 2017. Ens comenta que darrerament han augmentat força les activitats que es fan al recinte. S’ha establert un conveni amb l’Oficina de Turisme per assegurar guies amb coneixements d’idiomes i la Seu forma part del pack Manresa medieval.  S’hi organitzen visites teatralitzades, s’ha obert la visita al terrat, es potencia el turisme de reunions i s’ofereixen espais com la sala Gòtica per a trobades empresarials. És una altra manera de donar a conèixer la Seu, que a més permet obtenir recursos, tan necessaris per a les obres de restauració. S’hi ha incorporat un audiovisual de nou minuts de durada, elaborat per Transversal, que es projecta sota demanda en una sala del claustre i en diversos idiomes. Codinach també remarca la nova pàgina web, que volen anar millorant per fer-la més accessible a tothom. «Per això estem en contacte amb la Casa Social del Sord de Manresa i Comarques». D’altra banda, amb fons Next Generation preveuen fer millores d’accessibilitat.

Mete Codinach: «Som els primers del bisbat que tenim Punt d’Informació Turística»

La Seu també és Punt d’Informació Turística i això permet, mitjançant formació i trobades, poder informar de la resta del territori. «Som els primers del bisbat de Vic que ho tenim», subratlla. Un altre element és la Certificació Biosphere de Turisme Sostenible, que és «una auditoria complexa, que t’obliga a revisar cent punts, per millorar i aconseguir l’acreditació». La Seu també forma part de Cases d’Oliba, un projecte del bisbat de Vic, que coordina ella mateixa i que treballa en xarxa amb totes les esglésies del bisbat obertes, amb activitats i programació de visites. D’altra banda, tots els bisbats de Catalunya treballen per donar a conèixer el patrimoni, mitjançant Catalònia Sacra. «Hi ha des del temple de la Sagrada Família a les esglésies romàniques de la vall de Boí». «La idea és que la Seu formi part de la xarxa cultural de Manresa», diu Codinach, que explica que es fan moltes activitats de col·laboració, en col·laboració amb Turisme i Cultura de l’Ajuntament, amb el Consell Comarcal del Bages i també amb Manresa 2022.

Visita turística (arxiu particular)

Una de les activitats que s’ha potenciat darrerament és la realització de concerts de gran format al temple. Precisament, l’Escolania de Montserrat va començar la seva gira a la Seu, amb un concert el dia 25 de març, de la mà de Manresa 2022, amb què es commemora l’estada d’Ignasi de Loiola a la ciutat, ara fa 500 anys. I el dia 3 d’abril, Jordi Savall, al capdavant de la vintena de músics de La Capella Reial de Catalunya i Hespérion XXI, ha estat a la basílica –condicionada acústicament per a l’ocasió–, també en el marc dels actes de Manresa 2022. «De vegades –comenta Codinach– ens arriben queixes, però sempre demanem respecte pel que significa actuar en un recinte com la Seu, i en alguns casos s’opta per no fer segons quines activitats». D’altra banda, preveuen tirar endavant alguna proposta per donar a conèixer el fet religiós entre els joves o a persones d’altres confessions.
 
Una altra via per obtenir recursos, com esmenta també mossèn Joan, és la dels rodatges de pel·lícules que tenen com a escenari Manresa. La Seu s'ofereix en el catàleg de la Manresa Film Commission, que es coordina des de l'Ajuntament, i a més dels que ja s’han anat fent fins ara hi ha un rodatge previst per al mes de maig. Codinach comenta que sempre vetllen per la qualitat del guió en tots els aspectes, «per evitar sorpreses, tenint en compte que es tracta d’un temple destinat al culte».
 

Una institució musical amb més de 400 anys d'història

 

Mireia Subirana i Carme Alarcón davant l’espai que ocuparà l’orgue restaurat. Foto: Francesc Rubí

La Capella de Música de la Seu té més de 400 anys d’història. Carme Alarcón, presidenta des del 2006, hi va entrar «el 22 de novembre de 1975, en el funeral per Franco!». Ens explica que tenen documentació escrita, recollida per Sarret i Arbós, des del 24 d’agost de 1611. Llavors els cantaires només podien ser homes «i les dones cantaven en un cor parroquial, perquè no podien pujar al presbiteri. Els mestres de capella eren capellans i la seva feina era compondre i ensenyar l’escolania, que també era masculina». Amb el concili Vaticà II s’hi van incorporar les dones, i ara, per primera vegada, «tots els càrrecs són exercits per dones, perquè a més l’organista titular de la Capella és Montserrat Lladó Pla, tot i que Jordi Franch ho és de la Seu». Quan van celebrar els 400 anys, mossèn Valentí Miserachs en va fer l'obertura al Saló de Plens de l’Ajuntament i hi va haver un cicle de concerts amb artistes km 0, amb un concert de l'igualadí Jordi Savall, al Kursaal. «I quan van rebre la Medalla de la Ciutat vam tenir de ponent, Bernat Vivancos, exdirector de la Capella». També recorda que l’any 2012 van assistir a una audiència del papa Benet XVI.
 

Carme Alarcón: «Per primera vegada, tots els càrrecs són exercits per dones»

 
Mireia Subirana, actual directora de la Capella, s’hi va integrar el 2005 com a pianista acompanyant, amb Lluís Cano de director, i va rellevar Oriol Torras en la direcció l’any 2009, «en el pregó de la Festa de la Llum», recorda. Remarca que la Capella té un valuós fons, «que ara està digitalitzant la musicòloga Glòria Ballús», pel fet que tots els mestres eren compositors i feien d’organistes, i totes les composicions es guardaven a l’Arxiu de Manuscrits de la Capella de Música, situat a la sala d’assaig del cor; «hi ha estudiosos que consulten aquest arxiu, que no ha sofert tantes incidències com l’arxiu general». La Mireia, que treballa com a mestra de llenguatge musical i secretària acadèmica de l’Escolania de Montserrat, té tota la família vinculada a la Seu i per a ella és un plaer ser-hi. «És un lloc ideal per cantar, la sonoritat ens ajuda molt. Quan actuem fora encara ho valorem més», diu. I ens explica que, com que els cantaires es situen darrere l’altar i no es veuen, hi ha gent que els ha dit alguna vegada que es pensaven que les cançons procedien d’un CD.
 

Mireia Subirana: «Com que cantem darrere l’altar, hi ha gent que es pensa que les cançons venen d’un CD»

 
Actualment són una trentena de cantaires, tot i que havien estat cinquanta, però «és complicat trobar relleu, pels compromisos que té la gent i el sacrifici que exigeix». A més, les funcions de la Capella són bàsicament les d’actuar en els actes religiosos solemnes, «que cauen a l’estiu i per festes: Festa Major, Nadal, Setmana Santa... I la gent ha d’estar disposada a aguantar una missa, el sermó; no tothom és religiós...», ens diu la Carme. També fan bolos pels pobles de la comarca, amb concerts de música religiosa, però també tradicional. «Fem els que podem, perquè hem d’adaptar-nos al calendari litúrgic i hem d’anar variant les peces», explica. Per a les beatificacions dels tres frares caputxins els van demanar un programa especial, que van haver d’aprovar des de Roma. I per la Fira de l’Aixada s’han vestit de monjos alguna vegada per cantar el Llibre Vermell de Montserrat.
 

Visita al taller de l’orguener Carlos M. Álvarez, a Villel (Terol)

Ara estan immerses en la campanya de restauració de l’orgue, que es va dur de Montserrat l’any 1957. «És la veu de la Seu i ha acompanyat els casaments i els funerals de molta gent», ens diu la Mireia. Tot va començar quan Marcel Martínez, assessor musical, venia des d’Alemanya per a la missa de Festa Major i es queixava que sonava malament: «Això a Alemanya no passa», els deia. I a la Seu els deien que «les pedres eren més importants». Fins que, fa tres anys, pel Festival AIMS, Foundation-Academia Internacional de Solsona, l’organista que van fer venir es va negar a tocar-hi. «Va quedar clar que no érem només nosaltres les que ens queixàvem, i la Seu va quedar malament. Va ser quan es van posar les piles», diu la Carme. La Mireia recorda que s’hi havia anat fent microreparacions, però l’orguener els va dir que el problema era massa gros, «El secret (l’ànima) s’havia de canviar, perquè la fusta estava esberlada, l’havien omplert de pasta...». Reparar-lo era caríssim, gairebé tant com fer una restauració completa.
 
Després d’un seguit de sondejos, Marcel Martínez els va recomanar el taller de Carlos M. Álvarez, a Terol. I van optar per aquest prestigiós orguener. La campanya per restaurar l’Orgue del Cor de Catalunya està en marxa, «és l’únic al Bages d’aquesta categoria», remarquen.  El 18 i 19 de març, una expedició de 41 manresans va viatjar a Terol per poder veure les entranyes de l’orgue, que s’havia desmuntat el gener de l’any passat per traslladar-lo al taller d’Álvarez. «La gent va descobrir l’interior i alguns cantaires es van emocionar». L’arribada es preveu per al 21 d’abril. Es muntarà durant set setmanes, hi haurà dos mesos d’adaptació, sense gent, i el concert inaugural es farà el 15 d’agost, per la Mare de Déu de l’Alba, festa de la patrona de la Seu, amb benedicció inclosa. «Hi ha un protocol litúrgic per beneir-lo; és com si fos un nen!», remarca la Mireia.

La restauració, un llarg procés que té la continuïtat encaminada

 

Jaume Soldevila Segura i Jaume Soldevila Ribera al terrat de la Seu. Foto: Francesc Rubí

El 2001 es va presentar el pla director de Francesc Xavier Lasarta per rehabilitar l’edifici gòtic i es va aconseguir signar el primer conveni. Des de llavors hi han participat el Bisbat de Vic, l’Ajuntament de Manresa, la Diputació de Barcelona i, puntualment, la Generalitat de Catalunya. Actualment, coberta i terrats ja estan consolidats i es treballa en els vitralls. Els inferiors ja estan restaurats. La pedra sorrenca s’ha substituït per pedra de Rocafort i de Calders i de Monistrol de Calders, que és més sòlida.
 
Jaume Soldevila Segura és arquitecte i l’actual director de les obres de restauració de la Seu. El seu pare, Jaume Soldevila Ribera, arquitecte tècnic, n’és el director d’execució des de l’any 1987, quan Francesc Xavier Lasarta era el director de les obres i li va demanar si volia formar part del seu equip. «Vam començar pel sota claustre, on vam fer un accés al lapidari i la restauració de la porxada del claustre romànic. També vam restaurar i dignificar en l’entorn de la capella dels Favets, barroca, de les poques de Catalunya que té lluerna, i el claustre». En les excavacions van trobar tombes antropomòrfiques, visitables per part dels estudiosos, «i en una hi havia un esquelet amb una fletxa clavada en un os de la cama», recorda.
 
El pla director va fent camí, però el procés és lent i els recursos limitats. Aquest any només s’haurà pogut fer la restauració d’un vitrall de l’absis, situat sobre la capella de Sant Marc i presidit per la figura de Sant Mateu. «L’any anterior vam acabar els contraforts, amb les gàrgoles i magolles, els arcs boterells de sobre i els murs de la façana sud, fins als terrats del primer nivell», expliquen. Ara entraran a treballar a la nau central, en els murs i els vitralls. Cal tenir en compte que des que es va restaurar el vitrall del portal de Santa Maria la tècnica s’ha anat perfeccionant. «El vitraller, que és de Barcelona, extreu el vitrall, se l’emporta i substitueix les parts que s’han fet malbé. I al davant s’hi posa un vidre de protecció, que deixa passar la llum».
 

Soldevila Ribera: «La feina de picapedrer és una filigrana i per això solien signar la seva obra»

  
El més complicat és el tractament de la pedra que es va fer servir per a la construcció de la Seu, que era sorrenca i amb la humitat del riu s’havia erosionat molt i està força mal conservada. En aquest sentit, Soldevila Ribera remarca que per sort compten amb un equip molt preparat, format per l’empresa constructora Cots i Claret, que amb els seus especialistes fan els canvis i la col·locació de pedres noves, i el picapedrer Josep Pascual, que talla la pedra necessària al taller, on també ha fet de nou o restaurat in situ gàrgoles, pinacles, magolles i la traceria dels vitralls. «La feina de picapedrer és una filigrana i per això de vegades solien signar la seva obra».
 

Soldevila Segura: «Hi pots llegir les diferents etapes de construcció. L’edifici mateix explica la seva història»

 
Soldevila Segura explica que sovint troben que les filades no lliguen i es veuen les fases, «hi pots llegir les diferents etapes de construcció. L’edifici mateix explica la seva història». Ara estan en la fase de preparar el projecte nou per a aquest any, en què es restaurarà la part baixa del mur sota del vitrall i l’arc boterell del costat, que mostra una petita esquerda de separació del mur de la nau. Però la més atractiva «serà la part de la nau central on els dos últims finestrals estan tapiats i queden per fer les traceries i els vitralls».
 
La conclusió de Soldevila Segura i Soldevila Ribera és que hi ha molta feina per fer i calen encara molts recursos. L’avantatge és que ara hi ha un camí obert per continuar la restauració «del monument medieval més important de la Catalunya Central», en paraules de l’aqruitecte Lasarta, i «una de les naus més amples d’Europa, després de les de Girona i Mallorca», segons ens diu l’arquitecte Soldevila Segura.
 

El lloc ideal per fer-hi excavacions arqueològiques

 

Lluís Guerrero al costat de la làpida del comte d’Eck, al sota claustre. Foto: Francesc Rubí

Lluís Guerrero Sala és metge, especialitzar en Angiologia i Cirurgia vascular, i entre altres coses soci fundador de l’Associació d’Arqueòlegs de Catalunya i de l’Associació Catalana de Paleopatologia. Col·laborador habitual del Servei d’Arqueologia de la Generalitat, ha dirigit moltes excavacions oficials  i ha estat vicepresident de la junta de l’Associació d’Amics de la Seu, on ha estat vinculat durant més de trenta anys.
 

Lluís Guerrero: «L’arqueologia de la Seu és la del Puigcardener; vora un riu i elevat, un terreny propici per a ocupacions humanes»

 
Guerrero explica que l’arqueologia de la Seu és la del Puigcardener, vora un riu i elevat: «un terreny propici per a ocupacions humanes». Ja havia participat en les excavacions de la necròpolis neolítica de les Marcetes (4.000 anys aC), però remarca que les balmes del Cardener segurament s’havien ocupat ja des del paleolític. I al Puigcardener hi ha proves d’ocupació ibèrica des del segle V aC, amb materials similars als del carrer Arbonés. Per tant, «potser era el mateix nucli de població». També hi ha troballes de mossèn Santamaria –una necròpolis tardoromana– davant de l’escalinata de la façana de la basílica. «Amb la colonització carolíngia de tot el país, en l’època de l’abat Oliba –continua Guerrero–, es consoliden els nuclis de població i el precepte del rei franc Odó I (any 889) parla de Gomard, bisbe de Vic i de Manresa». I més tard ja apareixen notícies d’una urbs amb poder civil, amb el castell del rei i el poder eclesiàstic. La primera església del segle IX es reforma el segle X i el 1020, amb l’abat Oliba, es fa una redotació i es reestructura en estil romanicollombard; «Encara en queden traces».
 
Dels segles IX, X i XI es conserva una part de la necròpolis als sota claustres, «on en sondejos durant les obres es van trobar estrats amb algun enterrament amb restes humanes, que vaig poder estudiar i publicar-ne els resultats». Al terra de la capella dels Favets també va aparèixer un conjunt d’enterraments per estrats «i en la tomba número 14 vam trobar les restes d’una dona d’entre 50 i 60 anys, que tenia un seguit de tares, però va morir d’una sageta, darrere el genoll dret. Hi vam trobar la sageta i per la tipologia del sepulcre era del segle XII o XIII. Ho vaig publicar en un Congrés Nacional d’Història de la Medicina i en un congrés estatal de Paleologia (2009)».
 

Sepulcre del Canonge Mulet, obra de Josep Sunyer (1719). Foto: Francesc Rubí

Lluís Guerrero també va redactar l’any 2013 l’informe sobre les restes del canonge Mulet, un any després de l’incendi de la nit de Santa Llúcia. I el 2014, l’estudi antropològic de les restes humanes de la làpida sepulcral del comte d’Eck. «No sabem si són seves, tot i que jo penso que no ho són», diu. Sobre el canonge Mulet, el Dr. Guerrero remarca que «es tracta d’un personatge extraordinàriament interessant per a la història de Manresa. Podria ser un fill tardà o un net d’algú que va viure el Miracle de la Llum! Ara les restes són en una urna i es podria fer un estudi amb carboni 14 per determinar-ne l’edat, «però després de l’incendi el resultat podria quedar totalment desvirtuat». En l’estudi, promogut pel Servei d’Arqueologia, Guerrero constata que les lesions que tenia el cadàver eren compatibles amb la descripció de com el van ferir; «puc aportar l’edat de naixement, perquè se sap que el van assassinar l’any 1428».
 
Queden pendents moltes obres a l’entorn de la Seu i del parc, i també se n’hauran de fer per rehabilitar el Palau del Bisbe. I el doctor Guerrero adverteix que són llocs per fer-hi excavacions arqueològiques, «de fet, és obligat per llei». I és que, com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), la Seu i el seu voltant són una zona de tutela especial. Ell mateix recorda que quan es va ensorrar una part de la muralla es va excavar i en van sortir restes d’un cementiri de l’època de les epidèmies dels segles XIX i XX. Guerrero també vol fer constar, finalment, que en els darrers anys el Servei de Patrimoni del bisbat de Vic hi potencia la intervenció i té interès a fer-la conèixer: «Hi hem guanyat tots; el bisbat té un patrimoni extensíssim, però a la Seu s’hi ha notat». Cal esperar que això contribueixi a fer-la més coneguda entre visitants i manresans, perquè, com ens comenta, s’ha trobat molts manresans, «fills de la ciutat» que li han confessat amb un cert rubor que «no hi ha estat mai».
 

Cinquanta anys fent de corcó i posant-hi el coll

 

Francesc Rafat al Baptisteri, projectat per Alexandre Soler i March, segons la idea d'Antoni Gaudí. Foto: Francesc Rubí

Els Amics de la Seu es van constituir el 22 de maig de 1971 i des de fa cinquanta anys vetllen per la conservació i el foment del coneixement de la basílica. L’arquitecte Francesc Rafat, que va agafar el relleu de Maria Pilar Pla l’any passat, n’és l’actual president. L’activitat més propera és la de preparar la instal·lació de l’exposició La Seu de Manresa, 700 anys. De Berenguer de Montagut a Gaudí, patrocinada pel Col·legi d’Arquitectes, que ja es va mostrar a la casa Lluvià i ara quedarà emplaçada a l’Espai Oliba, al sota claustre, amb motiu de la commemoració dels 700 anys de la signatura del contracte amb Berenguer de Montagut, «que anirà acompanyada d’un seguit de conferències que s’estan acabant de preparar», comenta Rafat. Cada any organitzen el Dia de la Seu, el segon diumenge del mes d’octubre, amb l’objectiu d’obrir-la a tots els manresans, i amb els fons aportats pels seus associats van fer també la inversió inicial per començar la campanya de restauració de l’orgue. «Tot costa, perquè cada any tenim baixes, a causa de l’evolució generacional».
 

Francesc Rafat: Hem de vetllar per la rehabilitació de la basílica i fer de corcó davant del bisbat i les institucions»

 
Una de les seves funcions principals és la de vetllar per la rehabilitació de la basílica i fer de corcó davant del bisbat i les institucions. L’entitat va empènyer per aconseguir el primer conveni per a la rehabilitació de la Seu i malgrat els temps que corren es va renovant. En aquest sentit, Rafat manifesta la satisfacció per la feina actual de l’arquitecte Jaume  Soldevila Segura i l’aparellador Jaume Soldevila Ribera, i també de la feina inicial de l’arquitecte Francesc Xavier Lasarta, autor del pla director. «Per sort, ara la gestió està força ben encaminada», diu.
 

Vitrina i arquetes dels Cossos Sants. Foto: Francesc Rubí

En l’any del cinquantenari de l’entitat, a més de destinar una part dels fons a donar una empenta a la restauració de l’orgue, també han pagat les vitrines dels Cossos Sants (Maurici, Fructuós i Agnès), «que són uns objectes valuosos, obra d’Enric Lloreda (s. XVII) i es feien malbé, perquè cada any per la Festa Major es baixaven per les escales del museu per fer la processó. Les va restaurar l’argenter Cucurella i pesen 25 quilos cada una. Vam assumir-ne  la protecció i ara són a la cripta, sota l’altar major».
 
Aquest any, dins dels premis Lacetània, convocaran la primera edició del Premi Berenguer de Montagut per a estudis sobre la Basílica de Santa Maria de La Seu de Manresa, dotat amb 1.000 euros, per a un treball de recerca o de divulgació. Poden optar al premi tots els treballs que versin sobre arquitectura, art, música, religió, història i de tots els valors culturals emmarcats  en la basílica de La Seu de Manresa. I fa sis mesos van publicar el llibre La Seu, 700 anys d’història, editat en col·laboració amb el Col·legi d’Arquitectes i el Bisbat de Vic, i tenen altres projectes pendents com ara l’edició d’un llibre sobre Berenguer de Montagut i els mestres catalans, «tot i que està encallat, en espera de trobar els recursos necessaris», diu el president de l’entitat.
 

Mitja vida dedicada a la Seu i el seu món 

 

Ramon Prat davant del retaule del Sant Esperit, de Pere Serra (1394). Foto: Francesc Rubí

Ramon Prat Perramon va entrar als Amics de la Seu l’any 1987, perquè Jaume Soldevila Ribera li ho va demanar. N’és el secretari des de fa anys, amb diverses presidències, i té al cap moltes curiositats que amaga l’entorn de la basílica. Ha fet moltes vegades de guia per a visitants, sobretot quan no n’hi havia de professionals. Ara, amb la incorporació de Mete Codinach a la gestió de l’equipament i el servei de guies municipals i del Museu Comarcal les coses han canviat positivament, tot i que ell ho fa esporàdicament quan li ho demanen. Prat, com altres persones amb qui hem parlat, és conscient que «la Seu és força desconeguda pels manresans i també per la gent que ve de fora, que la confonen sovint amb la Cova. Quan la visiten –ara, amb els 500 anys de l’arribada d’Ignasi de Loiola en venen molts– se sorprenen perquè veuen una arquitectura singular, amb moltes obres d’art a l’interior». «De vegades encara  hi ha qui em demana pel túnel que segons la llegenda urbana travessaria fins a la torre de Santa Caterina!», s’exclama.
 

Ramon Prat: «De vegades encara  hi ha qui em demana pel túnel que, segons la llegenda urbana, travessaria fins a la torre de Santa Caterina»

 
La Seu es pot visitar cada dia i sempre ve poca o molta gent. «Els caps de setmana i els estius en ve molta més», diu. En aquest sentit, els Amics de la Seu s’encarreguen d’editar i actualitzar les guies. «En tenim fins i tot en eusquera... i ara en tindrem en italià, perquè hem constatat que són molt sensibles a demanar la informació en la seva llengua», ens diu el Ramon. Sobre Berenguer de Montagut, ens explica que «es dona el cas que no se sap on va néixer. Va venir a Manresa perquè li van encarregar el Pont Nou i la Seu, i al mateix any, el Carme. Sembla que també va intervenir a la catedral de Mallorca –hi ha qui ho posa en dubte per l’edat, però a Mallorca ho tenen per força segur. Són dos temples únics, amb arcbotants dobles, que donen la sensació de costelles d’un vaixell al revés».
 
Prat recorda com des dels Amics de la Seu, amb la presidència de Ramon Busquet, l’any 1998, van detectar els primers problemes estructurals. «Per la Puríssima, l’arquitecte havia vist que havia caigut morter i l’arc no feia presagiar res de bo i, en la Missa del Gall que es va retransmetre per TV3, els focus van posar en evidència les esquerdes i que l’arc estava a punt de col·lapsar. A l’absis també hi havia una esquerda. Va ser quan es va engegar la campanya Salvem la Seu». Les obres les va començar Pere Sobrerroca i després ho va entomar Cots i Claret. Els estudis van confirmar que alguns arcs s’estaven obrint, «feien l’efecte ferradura», diu. La rehabilitació va començar per les obres de consolidació de la coberta i el reforç dels contraforts de la façana sud. «La coberta de la nau es va cobrir amb una solera de formigó, que hi va donar consistència». Prat es lamenta, això sí, de l’estat de l’estat del museu, «sense vigilància i amb un accés criminal, encara que sigui una escala de cargol molt maca, obra d’Alexandre Soler i March». Quan s’instal·li el frontal florentí en una de les capelles laterals de la nau central i es baixi també el Sant Crist romànic, només hi quedarà orfebreria i reliquiaris i les pintures sobre la vida del canonge Mulet.
 
Entre les curiositats que amaga la Seu, Prat ens relata la història d’una jove santa Clara momificada, procedent d’Itàlia, que abans tenien en una casa del carrer de Sobrerroca, i que amb la mort dels propietaris es va traslladar a la basílica. Ara és sota d’un altar en un espai amb ornaments religiosos que s’obre a mig pujar l’escala de cargol del campanar. O el cas de la tomba del comte d’Eck, general major dels exèrcits austriacistes al baluard de Cardona, mort a l’hospital de Sant Andreu de Manresa. La làpida mortuòria es conservava fins no fa gaire en un angle del claustre i s’ha traslladat fa poc al sota claustre. «Sembla, però, que les restes serien enterrades en la tomba del paborde Llagostera», ens diu.
 

Un arxiu amb documents del segle XI i el contracte de Berenguer de Montagut

 

Abel Rubió amb el Llibre del Paborde que conté la còpia del contracte de Berenguer de Montagut. Foto: Francesc Rubí

L’Arxiu de la Seu ocupa una sala i un pis superior, amb 150 metres lineals, a la baixada de la Seu, núm. 3, des del 1986, i conté un fons documental de més de tres-cents pergamins, còdexs, quaderns i mig miler de lligalls des del segle XI fins al XX, tots ells de molt divers contingut i procedència. La seva gestió corre a càrrec del Capítol de Canonges, que l’estiu del 2017 va contractar com a arxiver Abel Rubió i Serrat, de l’Esquirol (Osona) i llicenciat en Història i Màster en Arxivística i Gestió de Documents. Al llarg dels segles els fons han sofert vicissituds diverses, com ara l’incendi durant la Guerra dels Segadors, en què es va perdre bàsicament la documentació més antiga (pergamins i altres títols de propietat). Una altra pèrdua important es va produir durant la Guerra Civil, bàsicament l’arxiu parroquial de Santa Maria: sobretot llibres sagramentals (de baptismes, matrimonis i òbits).
 
Des del bisbat es volia que algú assumís la gestió i que estigués obert a la consulta. De moment es pot consultar cada dissabte, de 9.30 a 13.30 h, i hi passen des d’investigadors especialitzats a persones que fan recerques personals concretes. «Mossèn Gasol va ser tota una institució i hi va tenir un paper molt rellevant. Va fer possible que la documentació es conservés fins ara. També és molt important la feina de l’historiador i arxiver Joaquim Sarret i Arbós», explica l’Abel, per a qui una de les satisfaccions més grans és poder ser útil per a altres investigacions. «Recordo, per exemple, el cas d’un estudiós de Barcelona que feia un treball sobre un enginyer que havia passat per aquí», diu.
 

Abel Rubió: «Tenim documents medievals en paper que són dels més antics de Catalunya»

 

Còpia del contracte de Berenguer de Montagut conservada a l’arxiu. Foto: Francesc Rubí

Els pergamins més antics que es conserven, bàsicament escriptures de propietat de les institucions, pabordes i beneficiats, són dels segle XI, d’abans de la canònica del segle XII. També n’hi ha dels segles XII i XIII, que és quan la documentació comença a ser més voluminosa i en format paper, i especialment la corresponent al segle XIV. Dels fons existents, que cal mantenir en condicions òptimes, Abel Rubió destaca la documentació de la cúria del Veguer, la institució més propera al poble i que implantava justícia; «es conserva documentació judicial dels segles XIV al XIX, del veguer i del corregiment, i és molt remarcable la documentació notarial, encara que una part és a l’Arxiu Comarcal. Hi ha documents medievals en paper que són dels més antics de Catalunya». Una part dels pergamins del 1066 fins al 1099 es van recollir en la Miscel·lània d’Estudis Bagencs (Homenatge a Josep Maria Gasol Almendros), editada el 2020 pel Centre d’Estudis del Bages.
 
Però una de les joies de l’Arxiu, que aquest any és d’especial actualitat, és la còpia del contracte de Berenguer de Montagut, signat el 30 de juny de l’any 1322, ara farà 700 anys. Es tracta d’una còpia inserida en el Llibre III del Paborde, ja que l’original no s’ha conservat. L’Abel ens mostra el document, escrit en llatí, i en remarca frases com «exn duo» (que se’n facin dues còpies), i també la llista de les persones que fan donacions en sous per a la construcció de la basílica. Tot i que la documentació no està digitalitzada –no hi ha recursos per fer aquesta immensa feina i els llibres no estan sistematitzats–sí que hi ha un llistat amb la documentació existent. Cal dir, finalment, que la singularitat d’aquest arxiu es deu al fet que la Seu és un cas especial, pel fet de ser col·legiata i tenir un capítol de canonges, encara que no sigui catedral. «És per això que tenim aquest arxiu», conclou l’Abel. 
 

Els Favets, una confraria amb 533 anys d’història

 

Xavier Riera davant l’altar de la capella lateral de la Puríssima. Foto: Francesc Rubí

Cada altar de la Seu corresponia a una confraria i actualment entre les que es mantenen vives hi ha la del Sant Crist, que participa en la processó del Divendres Sant i durant la Quaresma fa un viacrucis per la basílica, cada diumenge; la del Pilar i la de la Reial Confraria de la Puríssima i Immaculada Concepció de Maria, fundada pels consellers de la ciutat l’any 1489 i coneguda popularment per la dels Favets, arran del plet entre els canonges de la Seu i els de la catedral de Vic, que pretenien cobrar dels pagesos manresans el delme –contribució eclesiàstica consistent en una desena part dels fruits– i va comportar que una part de manresans, sobretot dels barris de Valldaura i sector de les Barreres, batejats com a tremendos, s’enfrontessin als canonges, mentre que al barri de les Escodines predominaven els pagesos partidaris respectar els drets dels canonges i van ser batejats com a favets. L’historiador i canonge Josep Maria Gasol va escriure el llibre Història dels Favets de Manresa, reeditat l’any 2014 per la confraria. La confraria dels Tremendos, oficialment de la Santa Creu, tenia com a seu la desapareguda església de Sant Pere Màrtir, a la plaça de Sant Domènec, i posteriorment a Crist Rei, i amb la seva bandera vermella desfilaven fins fa ben poc en la festa de la Divina Pastora.
 
Xavier Riera és el tresorer –anomenat formalment receptor– de l’entitat i també és president en funcions de la confraria dels Favets, després de la mort, l’any passat, de Josep Maria Ballonga. Explica que l’activitat principal actual d’aquesta institució religiosa és la novena, que es fa per la festa de la Immaculada i la passada de la imatge de la mare de Déu pels carrers de les Escodines i el barri vell. «Ara arribem fins al Born i la Muralla», ens diu. Durant la passada, era habitual que els portants de la bandera blava de la verge la fessin pujar amunt pels pisos de les cases, perquè els fidels la poguessin estimar. Tradicionalment, acompanyen el seguici els trabucaires, que també la tenen com a patrona (també ho és del gremi de detallistes de la ciutat). A més de la bandera, acompanya el seguici un penó petit, portat per una persona destacada per algun motiu: «L’any passat el va portar Francesc Rafat, president dels Amics de la Seu, amb motiu dels 50 anys de l’entitat».
 

Xavier Riera: «Som uns 500 confrares N’hi ha que ho són per motius religiosos i d’altres per arrelament a la ciutat»

 
La novena es fa a la capella dels Favets, situada al mig del claustre d’estil neoclàssic. És també del mateix estil (1803), però conserva el portal d’una capella anterior de mitjan segle XVI i es va reconstruir l’any 1993, juntament amb el claustre. «Molts confrares s’hi havien casat», diu Riera. L’any 1954 es va fer l’altar lateral a la nau central, dedicat a la Immaculada, amb les dues banderes de la batalla del Bruc a cada banda. «Ara estem fent campanya per restaurar-les, juntament amb els domassos de la paret». Cada any conviden un capellà de Manresa o de fora de la ciutat a oficiar la missa «i l’any 1989 hi va assistir el nunci apostòlic, amb motiu dels 500 anys de la institució». Riera, que també és president del Grup d’Adoració Nocturna, fundat l’any 1952, arran del Congrés Eucarístic, comenta que «l’objectiu de la confraria dels Favets, formada actualment per uns 500 membres o confrares, és mantenir la tradició. N’hi ha que ho són per motius religiosos i d’altres per arrelament a la ciutat, tot i que alguns visquin fora».
 
La història de la Reial Confraria de la Puríssima Concepció està lligada al canonge Francesc Mulet. En vida de Mulet, a primers del segle XV, hi va haver unes fortes controvèrsies entre els canonges per la successió del paborde, perquè alguns pretenien que el successor fos l’abat de Santa Maria de l’Estany i altres acceptaven el nomenament d’un company de la comunitat manresana. El canonge Mulet n’era un dels partidaris i el capdavanter de l’altra facció era Romeu Planes. El cas és que el dia 8 de setembre de 1428, mentre estava reunit el capítol de canonges i en plena discussió, va comparèixer el pare de Romeu Planes, Francesc Planes, procurador fiscal de la cúria del Veguer i del Batlle de Manresa, i va matar el canonge Mulet amb l’espasa. Seixanta anys més tard, el conseller en cap de la ciutat, Pere Ferreres, que havia estat testimoni del crim, va declarar davant del tribunal eclesiàstic que, un cop amortallat el canonge, van veure que aquest parlava amb veu ferma i demanava que l’alcessin. Un cop aixecat, va dir que ell havia estat dut a judici i condemnat a mort eterna perquè havia tingut una opinió dolenta sobre la Verge Maria i perquè segons ell era concebuda en pecat original, però abans de morir volia que mai ningú tingués aquesta opinió. La història la recullen els quadres que es van fer pintar expressament per perpetuar-ne el record, que també és present en el sepulcre barroc instal·lat actualment en un lateral de la nau central.
 

Visites i activitats

 
El nombre de visites al recinte de la Seu, que l’any 2019 havia arribat a 19.524, amb una mitjana mensual de 1.627, va patir un descens lògic durant els dos anys de pandèmia. Durant el 2020, es va reduir a 8.756 i el 2021 la xifra va augmentar fins a 13.976. Aquest any, ens comenta Mete Codinach que han augmentat considerablement les visites –durant febrer i març s’ha arribat a superar els 2.000 visitants mensuals–, fet que atribueixen «a les ganes de sortir que té la gent i també a la coincidència amb l’Any Ignasià».  
 

Visita teatralitzada per la Fira de l’Aixada

 

Escenes de microteatre a la sala Gòtica, la capella dels Favets i l’Espai Oliba

A més de promoure les visites teatralitzades, el microteatre en diferents espais, les conferències a la sala Gòtica i els concerts diversos, la Seu s'ofereix també com a plató en el catàleg de la Manresa Film Commission, que es coordina des de l'Ajuntament de Manresa, i aquests són els rodatges que s'hi han fet darrerament: Hache, produïda per Netflix i dirigida per Verónica Fernández, Jorge Torregrossa i Fernando Trullols (febrer de 2019), Xtremo, dirigida per Daniel Benmayor, produïda per Showrunner Films Entertainment per ser emesa a Netflix, amb les intervencions d'Óscar Casas i Andrea Duro, entre d'altres (novembre de 2019); Joc de cartes, programa emès per TV3 i produït per Magnolia (setembre de 2020), i A ciegas, produïda per Nostromo Pictures i dirigida per Àlex i David Pastor, amb Mario Casas com a actor protagonista (desembre de 2021)
 

Rodatge de Xtremo (novembre de 2019)