Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de març de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Durant aquests anys, sempre l’han acompanyat els seus pares, el Joan i la Loreto, que són els que van decidir agafar les regnes del negoci de l’últim tram del Passeig de Pere III, en el moment que es va traspassar ara fa més de trenta anys. La Granja Alpina, rebatejada ara com a Frankfurt Alpina, és el projecte familiar al qual Joan Ferrer dedica hores i esforç. Des que el vaig conèixer, sempre l’he vist entregat a la feina i obert a conversar amb les persones que entren i surten del local, però fins ara no en sabia res, més enllà del seu vincle amb una granja que s’ha fet seva.
Per dur a terme aquest retrat, el restaurador em cita en un emplaçament fora del seu context laboral, on acudeix amb texans, caçadora i un posat relaxat, disposat a descobrir-me altres facetes de la seva vida. Mentre obrim una ampolla de vi, recorda que de ben petit ja voltava per darrere les barres. «El meu pare treballava al Frankfurt Albert i sovint li donava un cop de mà. De fet, el primer sou el vaig aconseguir en aquest local, quan l’Albert Puigdellívol, el propietari del negoci, em va donar un bitllet de 5.000 pessetes i em va semblar una fortuna», explica. Més endavant, quan els seus pares van situar-se al capdavant de la granja, de seguida s’hi va bolcar ajudant a servir les taules. «Des de sempre, vaig ser un nen molt inquiet, amb moltes ganes d’aprendre coses, més enllà del que em podien oferir els estudis», assenyala.
En la seva dolça joventut, sentia la necessitat de veure món, i és per això que va decidir anar-se’n una temporada a Dublín amb un amic. «Quan vam marxar cap allà, no teníem res previst, ni cap feina ni cap sostre on dormir. L’únic que ens lligava amb Irlanda eren les cançons del grup de rock U2, que escoltàvem sense parar», comenta. Durant els primers temps, va guanyar-se el pa treballant a la cafeteria de la seu de Microsoft. «Era una tasca força monòtona, en què només fregava els plats, tot i això, puc dir que he treballat per al Bill Gates», somriu. No va ser fins uns mesos després que va trobar feina al prestigiós The Shelbourne Hotel, on va agafar experiència com a cambrer mentre veia desfilar una passarel·la d’estrelles. «Entre diversos famosos, vaig tenir el goig de conèixer el Bono, la veu cantant d’U2», destaca emocionat.
Després de l’aventura irlandesa, va tornar a casa amb la idea de desenvolupar el seu propi projecte en una masia familiar situada a Canet de Fals. Allà va iniciar un negoci de restauració sota el nom Masia Can Joan, juntament amb la seva parella d’aleshores, que va conèixer a Irlanda i que es va convertir en la mare del seu fill, el Marc. Quan va tancar aquest negoci, va decidir tornar amb la seva família a l’establiment de tota la vida, allà on de més jove havia dit que «no treballaria mai més», però la vida dona moltes voltes i, ves per on, s’hi va trobar bé i s’hi ha quedat fins ara, «i que sigui per molts més anys», apunta. Ara, el dia que torni a buscar el cafè al Frankfurt Alpina ja sabré que rere aquell somriure que em desitja el bon dia hi ha un somiador.
