David Victori: «Estic rendit a la vida»

ENTREVISTA. David Victori (6 de setembre de 1982) és un manresà director i guionista de La Culpa, el curtmetratge guanyador de Your Film Festival, el primer festival internacional de curts. Victori, gràcies al premi, dirigirà al costat de Ridley Scott una minisèrie per Internet. Montse Serra entrevista el jove cineasta en exclusiva per al Pou de la Gallina.



Abans de parlar del teu present i del teu futur, m’agradaria retrocedir en el temps i trobar el punt d’origen de la teva carrera professional. Quin va ser el moment o de quina manera vas decidir que el que volies era escriure i explicar històries?

Recordo molt bé el dia que vaig començar a adonar-me de la força i l’impacte que produeix una història. De petit formava part d’un grup de teatre. Recordo, especialment, la representació d’una obra bèl·lica a la sala Els Carlins en què el personatge que interpretava jo acabava morint per un tret d’escopeta. Un cop tancat el teló, vaig treure el cap per mirar el públic i tinc gravada la imatge de la meva família plorant emocionada. Allò em va impacta, no era conscient del poder d’explicar una història i va ser a partir d’aquesta experiència quan m’hi vaig començar a interessar. Vaig anar descobrint, llavors, que el que interessa és el text, la història que s’explica i no pas tant la interpretació de l’actor com a vehicle d’aquest text. En aquest punt, vaig decidir començar a explicar les meves històries.

I en prendre aquesta decisió i anar-t’hi encaminant, la teva família i el teu entorn van saber recolzar-te i entendre que volies dedicar la teva vida al cinema?

Em recolzen sempre, però lògicament van sorgir preguntes que en aquell moment potser ni jo sabia respondre, com ara: ¿com m’ho faré per obrir-me camí si no conec ningú d’aquest món ni hi tinc cap tipus de contacte? No tenia cap referent a seguir, però vaig apostar pel que em feia feliç i la meva família i les meves amistats m’han recolzat sempre.

El manresà no es sap avenir del que li depara el futur. Foto: Web personal de Victori

Com descriuries la teva història amb Bigas Luna? ¿Què t’ha aportat tant en el pla professional com en el personal?

La meva història amb Bigas comença quan jo tenia 17 anys. El meu germà em va informar que es preparava un taller de cinema per als nous narradors del segle XXI, on ensenyarien a dirigir. De seguida m’hi vaig interessar. D’entrada, l’organització em va negar una plaça perquè deien que era massa jove, però vaig insistir-hi molt i, finalment, em van trucar per fer-me una oferta: ser l’assistent personal de Bigas Luna, a canvi de fer el curs gratuïtament com un alumne més. Vaig estar 5 anys amb ell, aprenent cada dia. Bigas és una persona molt didàctica i hi ha una cosa que valoro molt: els aprenentatges que adquireixes  al seu costat són fruit de la seva experiència. Són coneixements que mai he trobat llegint llibres teòrics. La seva metodologia és molt psicològica i sempre aconsegueix explotar el millor de l’equip. A més a més, li agrada ensenyar.

Un dels punts forts de La Culpa és que el ritme del discurs no només es veu reflectit en el guió, sinó que utilitzes altres recursos per reforçar-lo: els moviments de càmera o la banda sonora, per exemple. Cada element i cada pla té un significat, no estan escollits a l’atzar. Aquestes tècniques narratives les has après de Bigas o són de collita pròpia?

Són recursos que he après pel meu compte, llegint llibres de direcció i mirant pel·lícules. Per exemple, analitzar com s’està movent la càmera en l’espai, al voltant dels actors i relacionar cada pla amb la reacció o sentiment que desperta en la ment de l’espectador. També, observant com cada director planteja l’escena d’una manera diferent i entendre per què, quina és la intenció que hi ha al darrere.


El curt vencedor del festival, La Culpa

A l’hora de fer el guió tècnic i segellar-lo amb el teu llenguatge, has pres referència d’algun director en concret?

No tinc una única referència, no tinc un únic director al qual admiro. Per exemple, Christopher Nolan; Lògicament, Steven Spilberg, un dels millors movent la càmera; Darren Aronofsky, o David Fincher. Cap d’aquests directors estarien disposats a fer qualsevol pel·lícula.

I parlant de moviment de càmera, Michael Fassbender va dir-te que sabies molt bé on col·locar la càmera. Estàs d’acord amb l’afirmació que va fer?

M’enorgulleix que m’ho digués, però considero que hi ha molts directors que ho fan millor que jo. Encara tinc molt a aprendre. Em falta veure molt cine, passar moltes hores de rodatge. El que jo he fet és molt poquet i necessito agafar molta més experiència. 

Quan vaig acabar de veure La Culpa , vaig preguntar-me: "¿jo què hauria fet en el lloc del protagonista? Hauria volgut venjança? ¿O la culpabilitat que m’hagués aclaparat després de venjar-me no em deixaria estar mai en pau amb mi mateixa?"  No sé si aquesta és una de les reflexions que volies fer arribar al públic. Quin era el missatge de fons del teu guió?

Exactament el que acabes de dir. De fet, aquesta és la reflexió que va donar origen al guió. En fer-me aquestes preguntes, vaig adonar-me que ni jo mateix tenia una resposta clara i que, per tant, era un terreny de reflexió molt interessant. I crec que d’aquí sorgeixen històries amb més suc, amb més força. És una reflexió molt personal lligada a la psicologia i a la moral de cadascú.

Llavors, ¿el desenllaç del curt és la decisió que hauries pres tu en la situació del protagonista?

Quan et disposes a explicar una història és inevitable donar la teva opinió com a narrador. El curt és el procés de reflexió personal que vaig fer per saber què hauria fet jo. El cinema i les històries són una manera d’investigar aquestes preguntes de difícil resposta.


El curt Mónica, dirigit el 2008 pel manresà

¿Hi ha hagut un abans i un després en la teva vida un cop et van nomenar guanyador del premi de Your Film Festival imposant-te per davant de 15.000 aspirants més d’arreu del món?

Sí, claríssimament. El fet que marca més aquest abans i després és el nou projecte que se m’ha presentat com a conseqüència d’haver guanyat el premi: fer una sèrie de ciència ficció al costat de Ridley Scott. El fet de donar-me l’aprovació d’un projecte amb una de les productores més importants del món, al costat de persones de les quals aprendré moltíssim i amb la possibilitat de rodar a EEUU. En definitiva, un pas molt important per a la meva carrera.

Arran d’haver guanyat el festival, aquests dies has estat per Londres encaminant el projecte amb la productora de Ridley Scott: Scott Free. Parla-me’n una mica.

Encara no puc dir gran cosa, però es tractarà d’una sèrie de ciència ficció d’uns cinc capítols d’aproximadament cinc minuts casdascun, però encara s’ha d’acabar de definir-ne bé la durada. La sèrie s’estrenarà directament a Youtube gratuïtament i, en principi, estarà enllestida el primer trimestre de l’any. Ja hi estem treballant.
 
A part d’aquest projecte, tens altres guions fets que t’agradaria tirar endavant?

Sí, tinc diversos projectes en què fa temps que treballo. Alguns d’aquests ja són en mans de productores que hi treballen. El fet d’haver guanyat aquest premi internacional ajudarà a reforçar-los.


Victori ha treballat la sensibilització contra les drogues

Tens algun moment, algun espai o alguna manera especial per trobar la inspiració quan escrius un guió?

La idea per a un guió em pot venir en qualsevol situació i la puc deixar anotada. Però quan em disposo a desenvolupar-la, sí que necessito desconnectar, estar sol i aïllar-me una miqueta del món. I, aquests moments d’aïllament, sí que s’han de forçar, no vénen sols. Normalment, quan tinc intenció d’escriure, aviso amb antelació la meva família i amics que estaré uns dies desaparegut.

Quan treballes en un projecte, quina és la fase de què més gaudeixes? ¿La ideació del projecte i la preproducció, el rodatge, la postproducció o la difusió i promoció?

Totes. De fet, el que m’agrada molt de fer cinema és l’equilibri de les parts. M’agrada la solitud que comporta escriure i el treball de preparar la pel·lícula. M’agrada molt el ritme del rodatge, però també la intimitat que estableixes amb gent molt creativa a la postproducció. De la promoció i els festivals, també en gaudeixo. 

Analitzant amb perspectiva temporal la teva carrera, ¿canviaries algun pas, alguna decisió que hagis pres al llarg d’aquests anys?

No. Ho tornaria a fer igual. Sempre m’he guiat per allò que he sentit en cada moment. M’agrada el tipus de cinema que faig perquè és molt elaborat i no canviaria d’opció ni opinió si pogués tornar enrere.

A què et refereixes amb el concepte de ‘cinema elaborat`?

Els curtmetratges que he escrit i dirigit com ara Reacción o La Culpa requereixen d’un pressupost molt elevat. És un tipus de cinema car perquè, en els meus curts, el llenguatge de la càmera és molt important i moure la càmera vol dir invertir molts diners. Si em dediqués a fer comèdia, amb un pressupost més reduït en tindria suficient. Per exemple, La Culpa val 60.000 euros. 

Després d’aquest gran salt professional, tothom espera molt de tu, tothom confia en tu i entenc que ha de ser una gran satisfacció, però alhora també suposa una pressió. Tens por de decebre?

Honestament, et puc dir que no sento cap pressió ni tampoc cap por. Es tractarà de fer allò que més m’agrada fer i, per tant, ho faré molt de gust. És a dir, seguiré fent la feina que feia ara, però en comptes de a un lloc i en unes condicions, en unes altres. I en l’aspecte de sentir pressió, doncs tampoc. Perquè m’entenguis, comparo la meva feina amb la d’un futbolista. Ell sí que pot sentir pressió al camp, és observat i jutjat constantment per tothom en cada moviment que fa. En canvi, en el procés d’elaborar una producte cinematogràfic, l’espectador no hi és present i puc actuar i treballar amb llibertat. L’espectador entra en escena quan la meva feina ja està acabada, no mentre hi treballo. Per sobre de tot, sento il·lusió.

Mirant cap al futur, quina és la teva propera meta?

Ara mateix dur a terme la minisèrie.

I abans de saber que havies guanyat el premi, quina era?

Fer la meva opera prima com a guionista i director d’un llargmetratge. He escrit un llarg, però encara no m’he estrenat escrivint i dirigint la meva primera pel·lícula. De fet, és una cosa que persegueixo fa temps i quan acabi el projecte amb Scott Free serà la primera cosa que voldré fer, però com jo diria: estic rendit a la vida. Cada cosa arriba quan ha d’arribar.


Un curt de Victori, Reacción , gravat el 2008 amb Santi Millán, entre altres