Van passant els anys i els dies
i ningú no pot negar
que tenim presos polítics
i exiliats nord enllà;
que tenim un greu problema:
el problema català
que Espanya no vol resoldre,
tot i que ella el va crear
quan igualant-se a Castella
ens va imposar el sobirà
i el decret de Nova Planta
amb què ens va endogalar
per la força de les armes
a l’imperi castellà.
Fa tres-cents anys i fins ara,
qui ho diria,
mais voilà,
no s’han sortit amb la seva.
No ho hauríem d’arreglar?
Només cal escoltar el poble
i deixar que parli clar.
Els Estats Units i Europa
el crit al cel han alçat
en veure com ens maltracta
Espanya en realitat.
Som com som, i som un poble
que vol viure amb llibertat,
una pàtria mil·lenària,
una nació sense estat,
que rebutja la recepta
de la uniformitat,
ho vulguin o no els malèvols
setze jutges d’un jutjat
que apliquen la llei dictada
per franquistes i un manat
de polítics cagacalces
com bé deia un del Senat.
Prou reclamem l’amnistia
per sortir d’aquest mal fat
i resoldre amb el diàleg
el problema plantejat,
mes l’Espanya castellana
carregada de maldat
només respon amb venjança,
amb l’insult i el braç alçat.
Davant de tal panorama
més que mai cal la unió
dels grups independentistes.
Donem-los una lliçó
que els tregui de polleguera
tot fent pinya, sí senyor!,
les dretes amb les esquerres
pel bé de nostra nació.
Sols així arribarà el dia,
que ja apunta a l’horitzó.
Una nova primavera
per poder fer un món millor.
