Aquesta informació es va publicar originalment el 16 d'octubre de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Un altre botiga que tanca
Un dels lectors més observadors del que es cou a la ciutat em fa arribar una fotografia del local que fa xamfrà entre l’últim tram del carrer Guimerà –el que desemboca a Sant Domènec, per entendre’ns– i el del Canonge Mulet, que puja des del Passeig, els baixos que durant força anys van acollir la cristalleria Alier. La finca es va ampliar aprofitant l’espai de l’antic frankfurt l’Esquella i, durant una etapa, va passar a acollir la firma de texans Levi's. Després d’un altre establiment en règim de franquícia l’última firma que hi va acollir fins fa poques setmanes va ser de la roba interior Oysho, que, com veieu a la imatge, ha desaparegut. Que tanquin comerços del centre, malauradament, no és cap novetat. Que ho facin en els baixos de finques àmplies i visibles fa mal a la imatge de la ciutat.
Ramon Navarro a la Mediterrània
Una de les estampes promocionals de la 23a edició de la Fira Mediterrània té un protagonista de casa: es tracta de Ramon Navarro, informàtic vinculat a la música tradicional i bon amant de la fira com a membre de l’entitat d’Arrel, que programa actuacions de grups de folk a la ciutat i també a la mostra consolidada a la tardor. Hi apareix xiroi amb una acordió a les mans, un instrument que s’estima i toca amb solvència i alegria.
Claret, de cine
El nostre cap de redacció, Carles Claret, és un home inquiet i, fins i tot durant les vacances, aprofita el temps per cultivar les aficions i donar un cop de mà a mogudes culturals de tot mena. La imatge, que hem agafat del seu compte d’Instagram i en què llueix un bigoti ben singular per exigències del guió, forma part d’un recull captat al Museu Casa Rull, a Sispoll, tocant al nucli de la parròquia de la Massana, a Andorra. Allà s’ha estat rodant "El fred que crema", amb guió (conjuntament amb el director, Santi Trullenque) i coproducció –amb moltes altres empreses i institucions entre les quals el mateix govern andorrà–, del també manresà Agustí Franch. Ambientada al país del Pirineu en el període de la Segona Guerra Mundial, compta amb un destacat elenc de protagonistes: Greta Fernández (guanyadora del premi Goya l’any passat a la millor actiu revelació a "La hija de un ladrón") Adrià Collado, Pedro Casablanc o Roger Casamajor (nascut a Andorra i criat a La Seu d’Urgell). A la foto, formant un cor d’homes, també apareix un altre manresà, Juli Barrero, establert al petit país des de fa dues dècades. La pel·lícula, que també compta amb el suport de TV3, es podrà veure, si res no ho impedeix, l’any que ve.
Per cert, que durant l’estada a Andorra, el company Claret també ha estat escrivint el guió de la Innocentada de Manresa, la 64a, un encàrrec que li va fer la comissió del muntatge i que es començarà a assajar aquest octubre. Comptant amb el seu amic i guionista Agustí Franch, va travar l’argument d’una farsa que aquest any, tenint en compte les restriccions de la pandèmia, adoptarà un format més reduït, però que, segons em diu, comptarà amb la visió més àcida dels temes candents a la ciutat. Ben aviat sabrem que s’ha estat empescant...
Actors sobrevinguts
Continuant amb el món de l’escena, tan viva a la nostre ciutat, quan el diumenge 27 de setembre al Kursaal es va representar "Un dia qualsevol" hi havia una sorpresa: l'obra es gravava per a TV3 i això explica que, més enllà dels protagonistes (Imma Colomer, Pep Ferrer, Quimet Pla i Annabel Castan) tot sovint ocupaven l'escenari uns extres molt manresans que feien d'avis en una residència, sota una mirada àcida, i alhora tendra, del fet d'envellir. El muntatge sembla que formarà part de la programació extraordinària de Nadal que prepara TV3. Sigui com sigui, aquests actors manresans sobrevinguts s'hi van posar bé per a la foto, a la sortida: Maria Sagalés, Dolors Puertas i Joan Costa, Enric Macià i Dolors Ballús, i Lola Monrós. I és que el teatre a Manresa té història llarga!
Aparcar on no toca
Deixo la comèdia i em centro en el drama, el que sol contemplar-se a la via pública. Un veí m’envia una imatge del carrer Puigterrà de Dalt. Sens dubte, un bon espai per als vianants. Ara bé, quan quatre cotxes estacionen de manera indeguda en un carrer sense voreres i, a sobre, hi afegim un remolc que fa de contenidor d’obres, el caos circulatori (de vehicles i persones) està assegurat. La queixa podria ser puntual, però, com poden comprovar diàriament els que viuen a la zona, el xou és constant i encara és l’hora que han de veure algun agent de la Policia Local, com a mínim, convidant a no aparcar en un pas tan estret.
Pilona inoportuna
En el cas anterior, com en molts d’altres, podríeu pensar que la solució seria farcir el paviment de pilones. Ara bé, com podeu veure a la imatge que em remet un lector, de vegades, el remei és pitjor que la malaltia. A la carretera de Vic, a tocar del pont de ferro, hi ha una pilona al mig de la vorera. A més, es tracta d’una peça convencional, no pas una jardinera o un element de mobiliari urbà més "amable". Hi ha algun motiu per posar una pilona per perjudicar el pas als vianants? L'Ajuntament no en té coneixement? Ja m’imagino que l’objectiu és que els vehicles no s’enfilin a la vorera o vulguin incorporar-se a la calçada des d’aquell punt, però, francament, crec que aquesta no és la millor solució. De fet, és un autèntic bunyol. Suggereixo que, si hi ha pressupost, apostin per una barana. Algunes ròtules ho agrairan.
Caixer modern, però poc accessible
I acabo amb una "solució" adoptada a l’entrada del carrer Nou, on s’ubiquen dos nous caixers de Caixabank, als baixos de l'edifici de Cal Jorba. Allà s’hi ha instal·lat una oficina del tipus "business", és a dir, de negocis, en la qual, com ja és tendència consolidada, no interessa que hi entri cap client pobre. De fet, cada cop que hi passo, no hi veig mai ningú. Pocs negocis hi deuen fer, vaja. I per fer gestions mitjançant els caixers, hi ha dos graons per accedir a la pantalla, el teclat i les ranures corresponents. O sigui, sense cap mena de dubte, una barrera arquitectònica en ple segle XXI. Al capdavall, reitero, tot plegat enllaça amb l’actual estil de les entitats bancàries, donar un servei limitat i insatisfactori, amb totes les barreres i impediments possibles.
