Aquesta informació es va publicar originalment el 7 d'agost de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
CINEMA. Fa tres setmanes que es va estrenar l'última pel·lícula de l'argentí Ricardo Darín. Un actor que, a "Elefante blanco" exhibeix un registre dramàtic ben solvent. La cinta es mantindrà pocs dies més en cartellera, tot i que la proposta del director Pablo Trapero dibuixa una reflexió ben interessant sobre el paper de l'església en zones del planeta d'extrema pobresa i elevat risc social.
L’argentí Ricardo Darín cada cop és més lluny de les interpretacions que el van consagrar com un gran divan de la comèdia hispanoamericana (“Nueve Reinas” i, sobretot, la irrepetible “El hijo de la novia”, totes dues rodades el 2001). A mesura que el “dandy” d’ulls blaus es va acostant més a la seixantena i deixa enrere la joventut, els seus papers s’estan tornant més madurs i introspectius.
Al marge d’”Un cuento chino”, una comèdia tan lleugera que no passarà a la història, Darín, nascut a Buenos Aires, va començar a exhibir una bona amplitud de registre interpretatiu a la gran pantalla en el thriller “El Secreto de sus ojos” (2009) nominada a l’Òscar i es va capbussar de ple en l’apartat dramàtic a “Carancho” (2010) un llargmetratge de temàtica ben tòrrida. Precisament en aquest film va establir relació amb el cineasta Pablo Trapero, amant del cinema amb alt contingut social, que recentment, també ha estat d’actualitat després de signar com a codirector del projecte “7 días en La Habana” conjuntament amb col·legues de prestigi com Julio Medem o Benicio del Toro.
Ricardo Darín i Jérémie Renier en una seqüència del film
En registre dramàtic, Darín és més contingut, procura gesticular menys, aprofita millor el llenguatge no verbal a través de la cara o la mirada i, sobretot, busca el to més greu i pausat del seu marcat accent “porteño”. A “Elefante blanco” el seu paper es construeix amb més silencis que diàlegs i no planteja ni un sol gag que destensi les mandíbules de l’espectador. El realisme de la cinta de Pablo Trapero propicia que Darín es dilueixi en el guió i, moltes estones, n’esdevingui una mera anècdota.
De fet, tan protagonista és ell mateix com el belga Jérémie Renierque que, si féssim una anàlisi més profunda del trio protagonista, és el personatge amb més contradiccions i emocions a flor de pell des que és rescatat d’una missió a l’Amazones a l’inici del film. Completa la tripleta protagonista Martina Gusman, una actriu de faccions i presència molt potents, que ja va compartir cartell i funesta història d’amor amb Darín a “Carancho”.
Darín esdevé molt sòlid en el seu paper del pare Julián
“Elefante blanco” transcorre en una “villa” del districte de Buenos Aires. Un suburbi d’extrema pobresa i conflicte latent entre bandes rivals en el tràfic de drogues. Enmig del fang, la brossa i les cabanes s’erigeix un macrohospital que l’estat argentí no ha acabat mai d’edificar per vergonya d’una petita parròquia que encapçala el pare Julián (Ricardo Darín) que no dóna a l’abast a tapar els forats d’un entorn que s’inunda i s’esfondra cada cop que plou. Com el projecte que comanda la parròquia i que pretén edificar habitatge digne al barri.
L’ambientació i l’ús de molts secundaris i extres és molt semblant a la versió cinematogràfica de la novel·la “Gomorra” de l’italià perseguit per la màfia Roberto Saviano. Pablo Trapero sap col·locar la càmera amb destresa en un espai tercermundista tan somort com ple de vitalitat. La que hi pinten els milers de persones que hi habiten. Tot plegat, suposo que pretesament, també dóna a la cinta un caràcter documental i de denúncia.
“Elefante Blanco” té un rerefons tan potent que l’argument a estones hi naufraga. La història dels personatges s’hi percep, però el marc d’injustícia i de tossuda realitat fa que tot avanci amb el tempo dels esdeveniments socials i polítics i l’esdevenidor dels personatges en quedi del tot impregnat. No per això, la pel·lícula deixa de plantejar dubtes molt raonables sobre el paper de l’església, la lleialtat de les persones i el paper de dels capellans quan la realitat estripa de dalt a baix qualsevol dogma de fe.
