Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de juliol de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
HISTÒRIA MANRESANA. L'establiment dels francs va durar poc temps, ja que al cap de poc una revolta goda-musulmana va deixar el Bages en un estat relativament autònom del qual gairebé no tenim informació.
Castanyes entre francs i musulmans
Els musulmans van conquerir Catalunya a còpia de setges i pactes. Les ciutats que es van resistir, com ara Empúries o Tarragona, van ser destruides. Però també hi havia aristòcrates que preferien pactar per conservar la seva situació i que es van integrar bé al món musulmà. I quan resulta que ja havien pres tot el territori, els va donar per començar a fer incursions cap al regne franc. Carles Martell, que no era el rei però a la pràctica manava, els va aturar el 732 i va començar una contraofensiva cap al sud. El seu fill Pipí el Breu, que s'havia fet coronar rei a les males, es va annexionar el sud de França; el fill d'aquest, Carlemany, va fer caure Girona(785), i el seu successor, Lluís el Pietós, Barcelona (801).
Després van intentar atacar Tortosa, però la gent de l'Ebre es va resistir i els va derrotar tres vegades. Així que van decidir que, de moment, ja estava bé. Que ja havien allunyat prou els musulmans. I van fixar el Llobregat i el Cardener com a frontera, van establir uns quants comtats i van cedir el principal, Barcelona, a un magnat got, Berà. Els francs, que ximples no ho eren, també sabien que calia pactar amb la gent de calés i poder si volien pintar alguna cosa al territori.
La revolta d'Aissó
El compte de la Cerdanya, Borrell, va entrar a Manresa poc després que els musulmans marxessin (785). Va manar construir una torre a la ciutat, on s'hi va establir un representant de l'autoritat, el vicari. A més, la va dotar d'un terme municipal força ampli (abastava Santpedor, el monestir de Sant Benet, Viladordis, Salelles... era més del doble de gran que l'actual terme) i va manar repoblar-la i restaurar-la. Tota aquesta obra, però, va quedar en res uns trenta anys després.
El comte de Barcelona, Berà, havia ajudat els francs a prendre Barcelona i un cop en va ser nomenat comte va intentar atacar Tortosa, en mans dels àrabs. Però com que no li va sortir bé, la jugada, va decidir que el millor seria dur a terme una política de bones relacions amb ells. Amb el temps, l'home es va anar emprenyant cada cop més amb la política de Lluís el Pietós fins que el van destituir i exiliar (820). El seu fill Guillemó va demanar ajuda a Aissó, un noble visigot d'origens musulmans, que va encapçalar una revolta amb el suport de l'emir musulmà.
Les tropes van sortir de Lleida i una part van anar fins a Balaguer, des d'on van seguir els rius Llobregós i Sió fins a l'altiplà de Calaf. Un cop allà, van assaltar Manresa. L'impacte de la revolta va ser molt gran. Els francs van perdre el domini del pla del Bages i la plana de Vic, que van quedar durant uns cinquanta anys en un territori de ningú. Barcelona va quedar pràcticament aïllada.
Terra de ningú?
Manresa no va quedar, com diu el tòpic, en terra de ningú. Després de la revolta d'Aissó la frontera franca havia reculat molt però el Bages i Osona no van quedar sota control directe dels musulmans, com abans. Al contrari, s'exercia influència des de Lleida o Balaguer perquè els francs se'n mantinguessin allunyats. Per això quan Sunifred, comte de la Cerdanya i pare del famós Guifré el Pilós, va engegar una ofensiva fins a Cardona, els àrabs van fer una expedició per castigar el territori i tornar les coses a com estaven abans. Potser volien una terra de frontera, un espai que no controlessin directament però que els previngués de futures invasions. Durant tot el segle IX, el Bages fou terra de pas per diverses ratzies musulmanes dirigides a atacar el regne franc i intentar recuperar el territori perdut.
La mort de Guifré el Pilós de Claudi Lorenzale (1843)
Sembla, per tant, que l'acció de Borrell no havia servit per res: l'autoritat comtal havia estat destruida a la zona, el pobladors que havien ocupat la zona s'havien dispersat novament, s'havien destruit edificis i cremat conreus. El bisbe Idalguer, uns anys després (906) va dir en un concili a Barcelona que a la zona de Vic no hi havia quedat cap cristià viu, amb un discurs força apocalíptic i exagerat. Les fonts àrabs no en diuen res. El cert és que seguien havent-hi unes elits locals poderoses amb capacitat per negociar amb els musulmans i carolingis el que els interessava i el que no.
La manca d'informació que hi ha per tots els períodes que hem tractat fins ara és desesperant: gairebé no hi ha documentació, i les excavacions arqueològiques fa pocs anys que han començat a donar resultats. Com heu vist, he hagut de fer suposicions a vegades força arriscades, arran del que sabem pel conjunt del territori català.
Per sort, a finals de segle va arribar Guifré el Pelós.
Per saber-ne més...
Jordi Bolós, Víctor Hurtado, Àtles del comtat de Manresa (798-993), Dalmau, Barcelona, 2004.
Josep M Salrach, Catalunya a la fi del primer mil·lenni (capítol 4), Eumo, Lleida, 2000.
Jordi Gibert, L'alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles VI-XI), Bellaterra, UAB, 2011. (Disponible en xarxa)
