Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de juliol de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Feia dies que tenia pendent d’anar a buscar uns llibres i esquivant la xafogor inevitable instal•lada a Manresa l’altre dia cap a les set me’n vaig anar al Parcir. El problema d’aquestes coses per als fanàtics de les llibreries –que no dels congelats La Sirena− és que perdem la noció del temps i mig per xafarderia mig per interès literari investiguem portades, edicions, lletres o fotografies de llibres que no anàvem a buscar.
Mirava de trobar l’autor que necessitava –perquè els fanàtics mai no preguntem als taulell i així tenim excusa per investigar− quan vaig topar amb una pila blanca força alta: Les veus del Pamano en tapa dura amb una lletra força agradable per un preu que es podia pagar de gust i amb una portada que no feia mal als ulls, al contrari –he observat darrerament la tendència dels dissenyadors a combinar coses com rosa, groc i negre en una mateixa portada. I és que La Butxaca ha llançat en el seu cinquè aniversari una edició de l’obra que acaba de sortir a principis de mes i que val la pena.
Sé que alguns es preguntaran per què em remunto a Les veus del Pamano quan des de l’abril Jo confesso és en boca de tothom i també corre per totes les llibreries. No tinc cap excusa, segurament Jo confesso és digne de molts articles i recomanacions, però Les veus del Pamano tenen un no-sé-què que no deixa gens indiferent. El vaig llegir fa tres anys i hores d’ara no he oblidat cap detall. Partint d’una doble trama –la immediata postguerra i l’any 2002− les històries dels personatges s’entrecreuen quan uns descobreixen els secrets dels que ja son morts o quan els morts apareixen reportats en un diàleg sense antecedents. La firma Cabré és inconfusible i ho demostra una vegada més en aquesta novel•la. El domini de la llengua i dels recursos s’intercalen amb el pòsit de la història del nostre país als anys quaranta sense deixar mai de banda la història d’una vida, d’un poble, d’un cognom i, com no, d’un amor impossible.
Vaig passar moltes tardes d’agost asseguda al jardí acompanyada de totes aquelles veus recollides en 624 pàgines, gaudint d’una de les novel•les catalanes més llegides arreu del món. Per si algú encara dubta del criteri d’una lectora qualsevol, acabo amb quatre proves fefaents:
“Tothom, a Torena, tenia una mirada esmolada d’odiar tant, de callar tant durant tant de temps.”
“Ara que me’n vaig vull que vagis alerta, que has triat una vida perillosa, plena d’enemics importants. Que ho sé, que no sóc beneita. Com t’estimo, filla meva. Ja sento la fressa de l’aigua del Pamano. Sembla un miracle.”
“Va fer una fotografia d’aquella llum per fixar en algun lloc aquella mena de tristesa que no es podia abastar amb paraules.
El tren cap a Saragossa no sortia fins a les deu de la nit. Tenia temps d’anar a plorar a qualsevol racó i considerar-se la dona més desgraciada del món.”
“Totes les històries acaben en una tomba.”
