Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de juliol de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Traçat de risc
Obro el foc del mes en un escenari ben controvertit. De fet, des de l’inici del mandat municipal, la zona contigua a la passera de Sant Ignasi en el sector de les Escodines ha estat un nucli de crítiques tant entre els partits polítics com per part dels veïns, indignats perquè l’empresa constructora va abandonar l’obra, sembla, per manca de diners. Servidor no entrarà en l’intringulis de la urbanització, només vol fer notar, a través de la imatge-denúncia, de la perillositat d’una cresta encimentada en el paviment a un lateral de la calçada. El pegat enmig de l’asfalt era provisional, però, amb l’aturada de l’obra ha esdevingut perpetu i molt perillós, ja que, si es condueix una mica veloçment amb un automòbil o una motocicleta, pot provocar accidents gravíssims ja que està peraltat a la inversa i esdevé un sot brutal totalment inesperat.
Terrasses a tot arreu
E
l que també representa certa aventura és asseure’s a la terrassa d’algun dels bars de la ciutat que, davant de la prohibició de fumar en l’interior dels establiments i tot i l’encariment de les taxes municipals d’ocupació de la via pública, han optat per posar taules i cadires al carrer. N’hi ha a dojo i per tota la ciutat: estiu i hivern. És clar que, amb l’arribada de la calor la multiplicació ha estat espectacular. Les terrasses s’instal•len als indrets més inversemblants, de vegades en punts amb paviment irregular o en llocs on cau un sol de justícia (vegeu les de l’illa de la Bonavista). En altres casos, com el que mostrem en la foto a l’entrada del carrer del Balç per la baixada del Pòpul, el pobre cambrer ha de fer una excursió (en aquest cas pujar i baixar la rampa des del Si Cal per atansar-s’hi) per atendre les taules. Al cap del dia, i si l’espai és concorregut, ben segur que al pobre empleat les cames li deuen pesar com el plom.
L’altre santoral
Un fidel lector de la revista i també del diari Regió7, amant de la tradició i del santoral, ens fa arribar un retall del diari comarcal del passat 29 de juny. Un dia assenyalat per ser Sant Pere (al matí) i Sant Pau (a la tarda) com m’explica. Dia de revetlla celebrada en altres temps i que, actualment, com la resta d’antropònims, no solen ser motiu de gaire celebració. En tot cas, el lector, ens remarca, amb preocupació, que en l’apartat dedicat al santoral de Regió7, el passat dia 29, hi apareguessin únicament i com reproduïm la Mare de Déu del Pepertu Socor i Sant Ciril i se n’ometés Pere, Pau i els derivats moderns com Pol. Amb resignació, el lector em comenta que si ja en l’espai del santoral s’obliden de citar els antropònims més representatius, no sap pas què deu passar en l’edició de la resta d’informacions.
Fans, de rebot
És clar que, tot sovint, no per ser més coneguda, genera més emotivitat entre els que en són coneixedors. El músic manresà Jos Racero va concentrar amics i coneguts a El Sielu el dimecres 27 de juny a la tarda per enregistrar un videoclip d’un dels seus temes. El jove, que canta en castellà des de fa temps, intenta forjar-se una carrera actuant arreu de l’estat i en el seu Myspace a intenet hi ha penjat un missatge que explica una curiosa anècdota. Un grup de Tenerife li escriu “Casualment, vam llogar un cotxe a Madrid la setmana passada i el conductor d’abans s’hi havia deixat un CD teu. Vam estar tot el viatge escoltant-te. Et felicitem perquè les cançons són molt bones, tenen bons arranjaments musicals i la qualitat de gravació és excel•lent”. I com a postdata escriuen: “Hem retornat el CD a l’empresa de lloguer perquè el propietari original el recuperi, he, he, he”. De fet, el boca-orella (encara que en aquest cas fos involuntari) sempre és més efectiu que moltes de les campanyes pagades per arribar a tenir certa popularitat. És millor tenir fans fidels que seguidors que, quan es passa un mal moment, t’abandonen més ràpid que algun desodorant.
Se’ns ha mort la portera
Ara que, per popular, una de les darreres porteres en actiu de la nostra ciutat. Va protagonitzar la portada del número 231 del Pou, publicat l’abril de 2008, i dedicat als oficis que es perden. La Conxita Amela Alonso, nascuda a Barcelona l’any 1923 i manresana d’adopció, ens va deixar a finals de juny. Va ser enterrada el dia 25, com apareix en l’esquela que va publicar Regió7, després de molts anys al peu del canó, conjuntament amb el seu marit Joaquim Morell, en el seu lloc de treball al sota-escala dels baixos del número 61 del que popularment sempre s’ha conegut com la prolongació del carrer Guimerà, a tocar de l’església de Crist Rei. En la menció del diari, sota el nom de la traspassada, s’hi va reproduir “la portera”, suposo que com a homenatge d’una figura entranyable.
Naixement
La vida d’una s’acaba i en floreix, amb força, la d’un nou ésser. És el cas de l’Arnau Piqué Clarena, el primer fill del nostre company Joan Piqué, redactor i maquetador de la revista, i la seva companya i també periodista Rosa, que va néixer quan faltaven quatre minuts per la mitjanit del dimecres 5 de juny, el mateix dia que va néixer el seu avi patern. Al Joan, pencaire i maratonià destacat, se li ha girat encara més feina. Enhorabona als nous pares!
