Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de juliol de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
No feia ni dos dies que l’home m’havia deixat que, anant pel carrer Guimerà, se m’atansa un vianant d’aspecte solemnialment trist, com un rei africà destronat, i em lliura un paperet com qui dóna un caramel a un infant.
Il·lustració: Laura Estrada
En lletra minúscula i atapeïda, hi ha un nom, Professor Fofana, vident i gran mèdium que posa els seus esperits al servei de qualsevol problema, sobretot si acaba en al: laboral, judicial, matrimonial i sexual. Com que, entre altres capacitats, s’atorga el poder de “recuperación de pareja de inmediato”, li truco així que arribo a casa. No hi crec, en aquestes falòrnies, però la necessitat crea les estratègies i, a més, trobo honest que “primero el trabajo y después pagar”. D’altra banda, garanteix resultats ràpids i exitosos.
Em cita al cap de mitja hora, a casa seva. El trobo en calçotets, intentant col•locar una mosquitera. Em fixo en els nens, plens de picades de mosquit. “Hi tenia cortines, però es van cremar”, explica en castellà congolès. Mentre es prepara per oficiar, fa sortir els nens al replà de l’escala. M’adono que no hi ha més pis que l’habitació on som. Encén un ciri, aixeca les mans com si jo l’apuntés amb una pistola i comença a remugar, com si implorés perdó. Tot seguit, com si tot d’una s’adonés de la meva presència, em pregunta quin és el meu mal. En què pot ajudar-me. “Primero el trabajo y después pagar”, penso. Doncs que el meu home ha tocat el dos amb la seva millor amant. “Eso no ser problema para profesor Fofana”. Alertat per la meva arrufada de nas i celles, aclareix: “No ser problema porque profesor Fofana decir unas palabras y tu marido regresar a casa” Pel que es veu, aquells mots misteriosos – “abdú, abdú, dou, dou” – van aconseguir un efecte immediat, ja que a l’acte vaig rebre aquest missatge d’un veí: “Acabo de veure el teu home entrant a casa”. Vaig pagar sense mirar prim a l’hora de deixar propina i vaig córrer cap a casa, donant gràcies a Déu i al seu professor Fofana. Pel camí vaig aturar-me a comprar un detallet i, en arribar, vaig pujar els graons de l’escala de dos en dos, pletòrica i satisfeta de la meva inversió. Però la satisfacció va durar el que dura un petó robat. No només no vaig retrobar la meva costelleta, sinó que el molt barjaula havia aprofitat la meva absència per fer net de totes les meves coses, incloses les cortines i el repel•lent per als mosquits.
