Aquesta informació es va publicar originalment el 5 de juliol de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Sabem ben poca cosa del que va passar al Bages i concretament a Manresa, entre la crisi de l'Imperi Romà i l'arribada dels francs. Hi ha molt poques proves arqueològiques i encara menys documents escrits. Per això avui parlaré d'un període molt extens. Veurem com fou Manresa durant l'imperi romà en crisi, el regne visigot i el domini musulmà.
La fi de l'Imperi Romà
Com deia l'altre dia, els romans van ocupar i explotar el pla del Bages. Hi havien construït grans mansions rurals (vil·les) que posseïen moltes terres. A més, van convertir el poblat íber de Manresa en un assentament comercial i religiós. Així els amos d'aquestes vil·les podien comprar i vendre més fàcilment als mercats de Catalunya o de tot l'imperi.
Les coses van començar a canviar al segle III, quan l'Imperi Romà va patir una forta crisi. Les guerres civils van esdevenir freqüents i grups de bàrbars es va atrevir a fer incursions puntuals. El 260, un grup de francs es va plantar a Tarragona. Per poder defensar-se calia tenir l'exèrcit a punt i per això els emperadors no paraven d'apujar impostos. I resulta que tota la maquinària burocràtica de l'imperi (i això inclou els recaptadors d'impostos) eren... a les ciutats. Per això la gent va començar a fugir al camp, posant-se sota la protecció dels grans propietaris de les vil·les. Alguna cosa així com "tu em pagues els impostos i jo treballo per a tu".
Per això al segle III el Bages probablement va guanyar habitants. Els propietaris de les vil·les van manar que es produís menys per exportar i més per l'autoconsum, però l'economia va seguir funcionant. Es seguien fent intercanvis i compra-ventes amb altres zones del Mediterrani. El comerç ja no era el que havia estat, però jo no parlaria de decadència o catàstrofe. Molta gent té la mania de dir-ho quan parla del final de l'imperi romà i el principi de l'Edat Mitjana. Traieu-vos del cap la idea d'una "edat fosca". Els historiadors fa molt de temps que ja no fan servir aquest terme.
L'edat mitjana va tenir els seus punts bons i els dolents, com totes les èpoques. Inclosa l'actual.
Això era un diposit que es feia servir al poblat d'Aguilar de Segarra, d'època visigòtica. Foto: Jordi Gibert
Visigots
Els visigots van entrar a la península al segle V. Els romans els havien admès com a al·liats per lluitar contra altres enemics i quan el poder imperial es va debilitar del tot, es van fer amb el control de la península. Bàrbars ignorants i salvatges que venien a destruir la brillant civilització que havien creat els romans? No. Més aviat agricultors i ramaders que havien viscut durant segles a la vora de l'imperi i que desitjaven entrar-hi per formar-ne part. Per això van mantenir les institucions i la manera de fer dels romans.
Sota el seu domini, les vil·les del Bages es van abandonar, totes cap al segle V, però es van crear nous pobles a Aguilar de Segarra, Sant Salvador de Guardiola o Gaià, que es dedicaven al conreu i transformació de l'oli i el vi, i també a la pastura de ramats d'ovelles, entre d'altres activitats. Es a dir, no eren autosuficients, per tant el comerç es mantenia. Els amos, però, segurament ja no vivien en aquests assentaments, com passava a les vil·les, sinó que s'havien traslladat a les ciutats.
A Manresa hi van construir una església dedicada a Sant Martí. No sabem si per iniciativa d'algun cristià ric, o de la diòcesi. Només en queda un mur i diverses tombes que els arqueòlegs han trobat al Puigcardener. També hi ha altres cementiris (necròpolis, si, els entesos en diuen necròpolis) a prop, a les Marcetes i als Comtals. El dels Comtals, però, se'l van carregar als anys setanta mentre ampliaven la carretera que hi passa. Gràcies, Gobierno.
El poblat seguia sent una cruïlla important per anar de la costa al Pirineu, o de Girona i Vic a la Segarra i Lleida. Tot plegat em fa pensar que el nucli seguia sent actiu com en l'època romana. Els problemes van començar a partir del segle VII. Un estat religiós anomenat Islam va néixer, es va expandir espectacularment i el 711, va entrar a la península.
I això són un parell de dipòsits de menjar (sitges) que s'han trobat a Monistrol de Gaià Foto: Jordi Gibert
Els musulmans
Van entrar i en set anys van desmuntar el regne visigot, que portava establert aquí més de dos segles. Cap al 720 ja tenien tot Catalunya. Les seves principals ciutats eren Tortosa, Barcelona i Girona. I immediatament es van posar a fer alguna incursió cap al regne franc. La invasió va empobrir el Bages: el comerç pel mediterrani es va estroncar perquè els cristians i els musulmans tenien la mania de no voler comerciar entre ells. A més, encara que a moltes ciutats es van fer pactes per una integració pacífica, allò era una guerra: la crema de conreus i devastació d'edificis existien.
Els musulmans van ocupar Manresa durant uns 70 anys, si fa no fa. Segurament al principi, malgrat que fos un llogarret pobre, els servia com a nus de comunicacions. Però això es va acabar el 785. La van abandonar. Potser perquè creien que una ciutat tant petita no necessitava guarnició? Això ho diu en Francesc Comas al llibre que ja us he recomanat més d'un cop (Manresa. Una història per conèixer).
Jo em permeto fer una deducció: els francs baixaven cap al sud, conquerint territori musulmà. I el 785 es van plantar davant de Girona, que es va rendir voluntàriament. A més, el Pirineu era escenari de lluites constants, amb els francs pressionant constantment: havien conquerit l'alt Segre. Per tant, un cop arribaves a la "cruïlla" de Manresa, ja no podies anar ni cap al nord, cap al nord-oest ni cap a Girona. Clar, un nus de comunicacions que només permet anar cap a dues direccions (Barcelona, la Segarra) no és gran cosa.
Potser també hi van tenir a veure les constants guerres civils que tenien els cabdills musulmans. El cas és que Manresa no va pertànyer a ningú durant un temps.
Fins que van arribar els francs.
Per saber-ne més...
Josep M Salrach, Catalunya a la fi del primer mil·lenni (Capítol 1), Lleida, Eumo, 2000.
Henri Pirenne, Las ciudades de la edad media (Capítols 1 i 2), Madrid, Alianza, 2010.
Jordi Gibert, L'alta edat mitjana a la Catalunya Central (segles VI-XI), Bellaterra, UAB, 2011. (Disponible en xarxa)
