Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de desembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
ENTREVISTA. Rosa Boladeras (Terrassa, 1972) és un actiu catalana amb una llarga trajectòria professional sobretot vinculada al teatre, on ha treballat en diverses obres, com ara Lluny de NuuK de Pere Riera; A mi no em diguis amor, de Marta Buchaca; M de Mortal de Carles Mallol o Stökolm dirigida per Marc Martínez.
Boladeras també se la coneix per la seva participació en sèries com ara Poble Nou, Estació d'enllaç o L'un per l'altre. I, la més recent, La Riera.
L'any 2012 va ser guardonada amb el Premi Butaca a la millor actriu de repartiment per la seva intervenció en l'obra La nostra de la classe, de Tadeusz Slobodzianek, i amb direcció de Carme Portaceli.
Com és el teu dia a dia després de tant temps vinculada amb el projecte de la Riera?
Ara estic en un moment més relaxat... Ara tinc més temps lliure per dedicar-me a altres projectes, com el festival que dirigeixo, l’ Elixir . Però no et puc negar que quan durant 5 anys tens l’hàbit d’anar a treballar en un mateix lloc, també ho acabes trobant a faltar, ja que amb tot l’equip acabes formant una petita família.
Després de tants anys treballant com a actriu, has interpretat un munt de personatges molt diferents. Per exemple, a Temps de Silenci interpretaves una noia tímida i innocent; a L’un per l’altre, l’esbojarrada de la Joana... Ets una persona molt polivalent! I de tots aquests personatges, quin té una part més semblant a com ets tu?
Amb cap concret, tots tenen una petita part de mi: tots representen persones amb qui l’espectador es pot sentir identificat.
Foto: Paper Street Actors Co.
El 2013 dirigeixes el festival Elixir, que actualment ja compta amb 5 edicions. Quan va sorgir la idea?
La idea va sorgir quan fa 8 anys vaig tornar a viure a la meva ciutat natal, Terrassa, després d’estar una temporada entre Barcelona i Madrid.
Des de sempre, la poesia m’ha cridat molt l’atenció. Quan vivia a Barcelona, el cap de setmana tenia la costum d’anar a cicles poètics a un local que hi havia a prop de casa. Quan vaig tornar a viure a Terrassa, notava aquell buit i sentia que l’havia d’omplir d’una manera o altra que no fos anar a Barcelona... I vaig pensar que totes aquestes coses que a mi em feien vibrar, també podia passar a altres persones. Simplement vaig sentir la necessitat de compartir amb els altres una de les meves aficions: la poesia.
