Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de març de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Avui ho he entès. Avui he entès allò que representa el futbol: la màgia, el somni, la força, l’emoció trepidant. Jo no ho estat mai gaire, de futbolera. Però allò que passa amb els fills, que et fan fer coses que per iniciativa pròpia no faries. Tot sigui això: veure un partit de futbol.
El Barça-París St. Germain pintava malament. Després del partit d’anada –quin desastre!– semblava que remuntar un 4-0 era impossible. Fins i tot la meva amiga més culer va dubtar d’anar al Camp Nou fins a l´últim moment. «Total, per veure com quedem eliminats de la Champions!».
Però diuen que l’esperança és l’últim que es perd, i el camp era ple d’entusiastes que encara creien que era possible classificar-se. El partit transcorria i la muntanya emocional del blaugrana pujava i baixava en funció del marcador. No es pot dir que no es lluités. No es pot dir que no hi posessin ganes. Però, n’hi hauria prou?
El joc insistent del Barça albergava esperances de triomf, però el 3-1 deia que seria difícil, el 4-1 que cauríem amb dignitat i el 5-1, que ens quedaríem a les portes amb un pam de nas. Però va arribar el 6-1, el marcador de la màgia feta realitat, del somni impossible fet possible, de la força tenaç que dóna resultats i de l’emoció al seu punt més àlgid.
Diuen que les noves generacions tenen més fe. Són les que no es van perdre els tres gols dels últims set minuts, les que es van quedar a pesar de, les que no van tancar la televisió quan semblava que ja estava tot fet i les que van acabar fent cua per sortir del camp, tot i que l’endemà també es llevaven d’hora.
Avui ho he entès. Avui he entès què és allò del futbol que és capaç de moure les masses: la màgia, el somni, la força, l’emoció trepidant i la satisfacció per l’èxit. Avui he entès que creure en els miracles és un impuls molt poderós.
Foto: Albert Gea (REUTERS)
