Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de febrer de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
ENTREVISTA. Després de l'èxit i d'haver guanyat el concurs de Nouvelle Star, d'haver viatjat i tocat per places i carrers d'Europa durant gairebé 6 anys, Ramon Mirabet va tornar a casa amb l'objectiu de finançar el seu primer disc, 'HappyDays' (2013).
Tres anys més tard, el cantant publica el seu segon disc, 'Home is Where the heart is' (2016), un àlbum optimista, on també hi ha pinzellades de record i enyorança d'aquelles etapes viatjant i coneixent el món.
Qui s’amaga darrere de Ramon Mirabet que coneixem dalt dels escenaris?
No s’amaga ningú. La vida i els anys m’han demostrat que com més natural sóc i més naturals són les coses que faig, més bonic és; però no només amb mi, sinó amb tothom.
Al final, m’he adonat que no cal que em mengi el cap creant un personatge, o posar-se màscares, doncs el més senzill de tot és ser tu mateix. I, a la llarga, també és el que m’acabarà portant allà a on hagi d’anar. Per exemple, si jo fes coses perquè funcionessin només musicalment, o jo actués d’una manera determinada per arribar més lluny... AL final, crec que em perdria jo i es perdria el meu missatge. A més, la gent no s’identificaria tampoc amb el què faig. Tot el què t’he dit, ho resumeixo amb una frase: ‘Darrere dels escenaris, no hi ha una altra cara de Ramon Mirabet dels escenaris no s’amaga ningú. Sóc totalment transparent’.
Com és la via tocant pels carrers d’Europa. Ens confirmes el mite que al carrer és on hi ha més bons músics?
Jo, al carrer he conegut a gent qui fa coses molt boniques, i no només de música. Però, el mite, és difícil de confirmar-lo, doncs tot depèn de la ciutat.
Per exemple, a Barcelona, una ciutat propera, penso que cada cop és pitjor musicalment. Perquè la manera com es gestiona aquest tema i l’entitat o persona que dóna els permisos, penso que no ho fa correctament. Recordo que quan era més jove, ara fa 10 anys, vaig voler tocar a Barcelona i recordo que per el permís per tocar es feia per sorteig. Vull dir, no hi havia audició ni hi havia res... Recordo que tu demanaves un número i si el dia del sorteig, tenies sort, tenies plaça a Barcelona, sinó, fins l’any que ve!
Però, tot i això, també et diré que al carrer hi ha coses molt maques, hi ha gent molt maca i hi ha gent que, en algunes ciutats, es guanya molt bé la vida, fins i tot, millor que dalt dels escenaris; però també hi ha molta gent que penso que no hauria d’estar tocant al carrer perquè no té el nivell...
Perquè Ramon Mirabet va començar tocant el carrer. Com recordes aquells anys?
Els 3 primers anys ho feia per diversió i perquè m’agradava. Però, a mesura que passa el temps, i els anys també, la meva vida va anar canviant i vaig començar a sentir la necessitat de llançar un disc. Per tant, divideixo la meva etapa al carrer en dues: la primera, on ho feia per diversió; i la segona, quan ja tenia un objectiu: finançar el meu primer disc, per tant, s’hi afegia un valor econòmic.
Foto: Adrià Costa
Enyores una part d’aquells temps o, realment, desitjaves fer-te un lloc, un nom i arribar a tocar a teatre, sales de música... Resumint, el què t’està passant ara?
He anat vivint les coses d’una manera natural i he anat cremant etapes. Quan jo vaig començar tocant el carrer no era cap mena de somni arribar a algun lloc... Simplement, jo vaig tocar al carrer perquè sóc una persona molt tímida, en molts aspectes, i mai havia cantat en públic, mai havia tocat davant de ningú. Aleshores, tenia 21 o 22 anys i jo necessitava viatjar i també era un moment en què el meu cos em demanava cantar. Per mi, el carrer va ser un mitjà per alliberar-me. Però ara, el què m’està passant ara, ho estic gaudint molt. I espero que no acabi mai.
En el primer disc, ‘Happy Days’, expliques la teva primera etapa com a músic on viatjaves i tocaves als carrers d’arreu. El segon disc, ‘Home is where the heart is’, és una continuació del primer?
Sí, totalment. El segon disc és un tancar i obrir d’ulls de totes les ciutats on he viatjat i viscut, i m’he sentit com a casa. Però també és un agraïment als 3 primers anys aquí a casa, on el públic m’ha rebut i m’ha acollit sempre amb els braços oberts.
