Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de juny de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La veritat és que no sé per on agafar-ho, i mira que hi dono voltes i voltes. Ho intento pel costat de la conyeta, per la banda de la ironia fina o pel sedàs del més gruixut sarcasme, i encarar aquestes quatre ratlles es fa difícil. Provem-ho i que la bilis emmagatzemada suri pels porus dèrmics!Quan ens reconeixíem rics, ens deien que no patíssim, que el sistema bancari espanyol era un mirall per a la resta del món. I ara, al New York Times ens aclareixen que «mentre que el deute públic espanyol és del 70% del PIB –baix, comparat amb el 165% de Grècia i el 120% d'Itàlia–, el deute privat és del 134% del PIB, el més elevat del món. O sigui que la festa, més aviat la ressaca, només ha fet que començar. I des de la nostra il·lustrada, i mai prou ben lloada, casta dirigent bancària volen fer-nos creure que tot està ben encaminat, que uns quantes fusions més i tot estarà en ordre! Quins... dallonses!
O sigui, que pel mercat anglosaxó poca consideració ens tenen! Fins ara, en parlar amb ciutadans dels USA, em mantenia l’orgull de haver assolit un estat del benestar, just, equitatiu i de qualitat (parlo de la sanitat, l’ensenyament i serveis socials), en les properes setmanes tornaré a interlocutar (ves, quina paraula) amb ciutadans americans i, la veritat, no tinc la mateixa força per mantenir les mateixes postures d’un estat de benestar. Sempre em preguntaven: i com ho pagueu, tot plegat? Ara ja ho sé, no ho pagàvem i ho devem quasi tot! Ja ho pagaran, i tant si ho pagaran, els nostres fills!
Giro el cap, cap a Europa, i l’esglai encara és més fort: Grècia, el bressol de la democràcia, funcionava com un gran aparador de trileros. És clar que, quan parlem del demos grec, hauríem de preguntar als esclaus grecs, que n’hi havien i eren més colla que el poble grec
Il·lustració: Maria Picassó
Com sempre, a patir... els esclaus! I és que ja m’ho deia la meva mare quan em vaig atrevir a preguntar sobre la nostra Guerra Incivil en aquells anys que no es podia parlar del tema: «Va ser una guerra entre els rics i els pobres». Ara ho començo a entendre. No eren dretes contra esquerres; era la necessitat d’assolir un equitatiu repartiment de la riquesa i d’obtenir els drets a un estat del benestar. Collonades?
