Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de desembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
PER QUINTÍ TORRA CORDONS
A l’altra banda
Obro secció a propòsit d’una fotografia del nostre company Jordi Alavedra que, el 25 de novembre, era a la saló de sessions de l’Ajuntament de Manresa en el lliurament els premis Lacetània 2016. Com podeu veure en la instantània, la que fins l’any passat havia estat cap de Protocol, Glòria Ballús, va rebre de mans de l’alcalde el premi Antoni Esteve, dotat amb 1.500 euros. La flamant premiada és doctora en musicologia i el treball guanyador parla de «Joaquim Pecanins i Fàbregas (1883-1948): un exemple de músic dedicat a la música culta i a la tradició oral. La seva aportació a l´Orfeó Manresà». Suposo que l’amiga Glòria deu tenir una sensació especial cada cop que va a un acte a l’espai on tantes vegades havia "tallat el bacallà" a l’hora de posar en solfa –mai tan ben dit després del guardó rebut– els elements escènics, la col·locació de les autoritats i l’odre protocol·lari d’intervenció d’uns i altres. Aquest cop era a l’altra banda i, de ben segur, joiosa amb el premi que va rebre fruit de la seva gran tasca musicològica, al marge dels anys de servei a la casa gran. Enhorabona!
Els Pastorets... d’en Vilamala
Acte seguit, em torno a referir a un altre amic que també acostuma a ser art i part. Ja fa anys que no treballa de mestre i té temps per a tot. El cas és que la gent que interpreta Els Pastorets de Súria van fer una representació al Palau de la Generalitat per inaugurar la temporada d’aquesta tradició. I, en la interpretació d’uns cuplets –just l’apunt satíric que permet fer una picada d’ull a l’actualitat–, el Lluquet i el Rovelló van per referència a l’IVA cultural. D’espectador hi havia el conseller del ram, Santi Vila, moment que va ser captat per les càmeres de TV3. Endevineu de qui era la lletra? Doncs d’en Joan Vilamala! Quin un aquest. Els seus tentacles s’estenen per tota la Catalunya central i part d’Osona. I, aquest cop, fins a la mateixa Generalitat.
Ensenyament fa faltes
No deixem de parlar de la màxima institució del país. I per tocar el crostó. M’ha arribat a les mans un document dels Serveis Territorials del departament d’Ensenyament que tracta d’un nou institut a Manresa. El tema no és d’alt secret, ja que la polèmica sobre la conveniència d’un nou centre de secundària a la ciutat enlloc de dignificar l’escola del barri de Valldaura que, està literalment muntada a partir de diverses cargoleres tot i acollir un bon nombre d’alumnat, ha estat a l’ordre del dia en les últimes setmanes. En tot cas, deixaré de banda Antoni Massegú, exdirector de Cal Gravat que també va arrencar en barracons, Antoni Llobet, encara amb més galons dins de l’estructura encapçalada per la consellera Meritxell Ruiz, i el mateix Ajuntament, que sembla que no disposa dels espais adequats per a la nova escola, els que interrogui l’opinió pública i publicada sobre la qüestió. Un servidor només mostra el sorprenent poc rigor lingüístic del servei que, en el primer paràgraf del document que esmentava, parla de la «posta en funcionament». A part dels principis, que sempre s’han de tenir presents quan es governa, en aquest cas també els recomano repassar els participis.
De la Caixa, no en parlem
Parlar de l’actitud de la banca entre la majoria de ciutadans és provocar un estat d’ira immediata. L’actual desprestigi engega un llarga llista de greuges: els abusos econòmics i de comissions, els tripijocs amb les clàusules sòl de les hipoteques, la "col·locació" de preferents, la martingala de les targetes de crèdit dels consellers de Bankia i els sous immorals dels directius. Però l'antipatia que desperten cada cop ve més provocada pel menyspreu amb què tracten les persones, en siguin o no clientes. Una bona mostra és l'anècdota que va viure un amic per cobrar un taló. El dia 21 del mes passat li van lliurar un xec al portador per valor de 1.900 euros de la Caixa, ara dita CaixaBank. La sucursal que tenia més a prop en aquell moment era la que toca la plaça de Lluís Companys. En arribar-hi, va estranyar-li empènyer i que no s’obrís la porta en horari habitual d’atenció. Després de trucar al timbre, va sortir un empleat i va dir-li que l'oficina estava tancada al públic perquè la sucursal estava a punt de desaparèixer. A la porta no hi havia cap rètol que ho indiqués, però l'explicació era ben certa L'endemà ja hi havien els vidres pintats de blanc. Tot seguit, se'n va anar avall, fins a l'oficina principal de l’entitat que hi ha al començament del Passeig. Allà s’hi va trobar un espai de disseny futurista. Tot molt modern i, segons la propaganda de CaixaBank «inspirat per les noves necessitats dels clients actuals» i creada per «millorar la seva experiència a l'oficina». El cas és que entre aquestes noves necessitats no compten que els clients puguin necessitar diners. Per tant, no tenen efectiu i no poden pagar xecs. L'"experiència" del meu amic, òbviament, no va ser gens bona. Una mica contrariat, va anar a cobrar el taló a l'oficina de la Bonavista. Allà li van pagar... amb un bitllet de 500 euros i tres de 200. Quan va demanar que li donessin bitllets més petits perquè havia de fer alguns pagaments li van dir que, si volia canvi, abans havia d'ingressar els bitllets. Però, ai las, el meu amic no té compte a la Caixa i amb totes les seves tecnologies punta i tota la seva "vocació de servei", els va ser impossible descanviar. L’home va perdre el nervis i els va engegar. La conversa no us la reproduiré. Us la podeu imaginar.
El final de Diesa?
Una subscriptora, veïna del sector de les Bases de Manresa, m’ha fet arribar un fullet que va trobar al bar restaurant Cibus, establiment de la cadena de Diego Sánchez, el màxim responsable de Diesa, l’empresa de restauració amb un nom format amb l’inici del seu nom i cognoms que gestiona una bona pila de bars. Com podeu veure, l'anunci és, justament, per vendre's un part o tots els locals que gestiona a Manresa i comarca. El primer que se m’acut és que sembla que vol desfer-se'n i viure més descansat. La veritat és que les llegendes urbanes que hi ha darrere de la figura de Sánchez, també president del gremi de restauració, fa anys que corren per la ciutat. Molts encara no se n’expliquen l’expansió empresarial durant els anys noranta i principis del 2000 que va portar-lo a fer-se amb la propietat total o parcial de locals singulars de la ciutat com el Miami o el Puerto Rico. Si ha decidit vendre’s part dels negocis –el fullet dóna a entendre que té diversos establiments per oferir– ja ho anirem veient.
