Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de juny de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El Xano, acomiadat
Començo el bugader del mes amb una notícia sonada. No pas perquè, amb els temps que corren, els acomiadaments a les empreses “per motius econòmics” no siguin el nostre pa de cada dia, sinó perquè sap molt greu veure com companys periodistes perden el seu lloc de treball després d’una llarga trajectòria. El 31 de maig, Joan Antoni Lozano, el popular Xano de Ràdio Manresa, signava la quitança com a treballador de l’empresa. El Xano, un autèntic històric del periodisme esportiu a Manresa, portava moltíssims anys apareixent a les ones de la Cadena Ser i, últimament, també a Canal Taronja. De fet, tant Ràdio Manresa com el conjunt de mitjans del grup Taelus s’estan descapitalitzant de periodistes a passos agegantats. La mostra de la poca voluntat per fer informació de la ràdio, la tele i el periòdic de paper capitanejats per Pilar Goñi i controlats per Ferran Debant queda constatada quan es truca al telèfon del grup. Si ho feu, comprovareu que la centraleta electrònica us dóna, com a primera opció, la de parlar amb la divisió publicitària. Per això, crec que queda clar que l’objectiu prioritari de Taelus és vendre anuncis i fer publireportatges i bona propaganda de constructors, industrials, empreses i prohoms ciutadans que afluixin la mosca. La informació, el rigor i l’entreteniment és el de menys. El Xano, n’ha estat una víctima. Tot plegat és ben lamentable.
Catalogació mortal
Canvio radicalment de tema per centrar-me en un cas tant o més indignant que l’anterior. Ens hem de situar al regadiu del Poal. Concretament, prop de la confluència entre l’eix transversal i la ronda de la ciutat. Allà, com es veu en la imatge adjunta, hi havia un gran salze blanc. Un arbre que va ser catalogat com a exemplar d’interès municipal. La primera imatge del salze correspon al catàleg de patrimoni editat per l’Ajuntament. L’arbre és ben viu. La segona imatge és va captar el 22 d’abril en una sortida per l’Anella Verda. El salze és ben mort. L’arbre ha estat cremat, intencionadament o no, conjuntament amb el marge del camí. Potser la catalogació va despertar les ires d’algú? Seria molt sospitar pensar que l’amo o l’arrendatari del lloc hi tenen alguna cosa a veure? Ho deixo a la vostra sempre ben intencionada consideració. En tot cas, que l’arbre descansi en pau.
Galleguisme
Des d’aquestes ratlles, també mostro el meu condol al president del Vila-real C. F., Fernando Roig, pel descens del seu equip a la segona divisió de futbol. La família Roig, propietària també de la cadena Mercadona, ja fa uns mesos que va obrir un nou híper a la zona universitària,. el fullet promocional del qual insistia a retolar “avenida” en lloc d’”avinguda”. Actualment, a l’interior, hi podeu trobar un rètol curiós, concretament a la secció del peix congelat: ”Surimi e bacallau”. Me’n proporciona una instantània un agut subscriptor. Cal dir que, com és habitual en la cadena, hi ha aplicat una retolació bilingüe molt correcta, sempre donant preferència al català. Però, en aquest cas en concret, se'ls ha escapat un rètol escrit clarament en gallec. Hi és des del dia de la inauguració, ja deu fer quasi tres mesos, i ningú no se n'ha adonat.
Producte de la terra
Continuo en l’àmbit alimentari i d’hipermercat i prossegueixo amb aquell respecte, coneixement i consideració per la terra catalana que de vegades tenen les multinacionals. Una fidel seguidora de la secció ha immortalitzat la imatge adjunta al Carrefour de Bufalvent. Unes “Tejas de Tolosa” ubicades entre els productes de Catalunya retolats amb una senyera ben llustrosa. Bonica localitat la de Tolosa... al País Basc. Es veu que al Carrefour Planet (el nou planeta de consum en blau elèctric) van una mica fluixos de geografia peninsular. Ara que, de fet, després de l’agermanament de les cultures basca i catalana a la final de la Copa del Rei de futbol d’aquest any i la xiulada a l’himne, ja va quedar clar que la terra, allò que és la terra, tan aquí com a Euskadi, no és considerada pas espanyola. Per tant, ho fiquem tot al mateix sac i llestos!
El rellotger, el més mal calçat
I és que hi ha coses que no va a l’hora. M’ho fa avinent un jubilat acostumat a agafar l’autobús de la línia urbana a la carretera de Vic, en una parada propera a la rellotgeria Pusó. Per comprovar l’hora, sempre té la “mala costum” de fer un cop d’ull al rellotge que l’establiment té instal•lat a la façana. Dic que és una mala costum, perquè el rellotge en qüestió no funciona des de fa temps, molt de temps. Ja té gràcia que en un lloc on arreglen rellotges, un de propi estigui espatllat. L’immortalitzem en l’hora que marca sempre, amb la intenció que tard o d’hora hi posin remei.
Coneixement de causa?
I acabo amb un cas certament còmic si hom, com és el cas de molts manresans i manresanes, té certa memòria de la política local i de les múltiples i sonades mogudes urbanístiques. El mateix pensionista que em revela la detenció prolongada del rellotge cal Pusó, gairebé s’ennuega prenent el cafè amb llet de l’esmorzar mentre llegia el diari Regió7 del passat 26 d’abril. El cas és que, en la secció “Guia d’advocats” que reproduïm, un lector pregunta un especialista del col·legi sobre l’augment desorbitat del preu d’una finca. L’encarregat de contestar-li, potser amb coneixement de causa, és l’ínclit Pujol, en el seu dia regidor de l’ajuntament Sanclimens i, conjuntament amb Lluís Basiana, relacionat amb la compra i venda sospitosa de terrenys agrícoles a la zona de Bufalvent poc abans que Pryca mostrés l’interès per instal·lar-s’hi. Unes finques que, com en l’episodi que s’exposa al diari, van multiplicar el preu quan els propietaris de l’actual Carrefour van necessitar comprar-les per construir les instal•lacions i accessos a l’híper. Evidentment, a Pujol el cas li va com l’anell al dit. Una veu autoritzada, sí senyor. Comprendreu que el que li respon al lector, en aquest cas, sigui el de menys, oi?
