Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de novembre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Per Quintí Torra Cordons
Ja podem dir ‘séquia’
Al marge de la polèmica sobre els canvis amb els accents diacrítics, l’Institut d’Estudis Catalans també ha aprovat la modificació de l’accent de la paraula séquia. És cert que en la majoria de mots esdrúixols amb e tònica el timbre és obert, però en aquest cas a Manresa sempre l’hem dit tancada i entenc que l’IEC s’ha adonat que, en bona part del territori del català, també ho fan així. La qüestió del vocalisme és sempre ben complicat. Els parlants gironins són especialistes a canviar el timbre les es i les os i encara hi ha discussions ben enceses sobre la pronúncia —en zones allunyades del municipi en qüestió— de Berga o Lleida que, com que són planes i no se’n marca el timbre, molts parlants pronuncien a e oberta. En el cas de séquia, però, els manresans estem d’enhorabona. Ja ho podem escriure tal com ho diem, encara que el canvi impliqui modificar els rètols del carrer de la Séquia, de la Junta de la Séquia, del parc de la Séquia, de la Transéquia...
El Manel brilla a l’"Ara"
No crec que digui cap bestiesa si em refereixo al Manel Fontdevila com un dels ninotaires més brillants i esmolats del país. El seu talent, alhora, s’ha estès durant ants per diverses publicacions de l’estat. Del seu llapis i ocurrències va néixer el nostre Oleguer Bisbal i el seu estil punyent no ha deixat de créixer i madurar a, entre altres publicacions i col·laboracions, "Regió7", "El Jueves" o "Público" (la darrera reconfigurada per motius polítics i econòmics al suport digital com a
eldiario.es). El dia 30 d’octubre, i per segona vegada —ja n’havia firmat una el mes de juliol passat— el Manel ha il·lustrat la portada del diari "Ara" que, alhora, suposa la plasmació més plàstica i genuïna —en paper— del nostre ninotaire més reconegut. A part d’obrir el periòdic, Fontdevila també il·lustra amb tires còmiques el dossier sobre la investidura de Rajoy. Espero que la col·laboració amb l’"Ara" tingui continuïtat. La portada a propòsit de la investidura de Rajoy té un segell genial, la barreja del quadre de Dalí que simbolitza el pas feixuc del temps amb el president gallec "caminando rápido" que diuen els del PP sota el títol d’un titular amb connexions literàries: "L’Espanya impassible".
Indrets ignasians poc endreçats
Tot i la protesta continua dels cupaires al voltant del turisme religiós que ha de mobilitzar la ciutat, al parc de la Balconada hi ha el Pou de Llum, una instal•lació relacionada amb sant Ignasi, que segur que serà visitada el 2022. El cas és que l’entorn està força deixat i no passaria cap estat de revista de cara a la promoció turística. L’estat de la barana que testimonia la fotografia no pot ser més il·lustratiu.
Brutícia al Casino
Una altre indret —aquest més cèntric però no menys important que la Balconada— és el parc del Casino i, en especial, la façana exterior de l’edifici on es conserva una preciosa escalinata. Una lectora em fa arribar una foto-denúncia de l’espai que demostra que la brutícia s’hi acumula en quantitats considerables. L’espai verd, ben necessari al centre de la ciutat, és freqüentat per molta gent i, cap al vespre, a més, amb la política de l’estalvi energètic està tènuement il·luminat i tot i el tancament d’accessos és fàcilment accessible saltant per damunt de les tanques del carrer de l’arquitecte Oms. A l’excés de porqueria, hi podem sumar una altra màcula de l’incivisme ciutadà: l’estesa d’excrements canins dels ciutadans que aprofiten la part posterior del Casino per passejar-hi el gos.
Apel·lació canina
Una realitat, la de la cagarada massiva, que ha portat alguns veïns a cercar solucions imaginatives per evitar que els omplin els portals d’excrements. És el cas d’aquest del carrer de Roger de Flor que us mostrem, en què s’hi ha instal·lat un cartell en el qual s’apel·la a l’animal a instruir l’amo en el recolliment d’excrements. No sé si el mètode resultarà efectiu, però la ironia sempre és agraïda, sobretot, si convida a la reflexió.
El deute de la Mònica
El que ja no sé si admet cap reflexió és el deute de la tal Mònica que, probablement el seu "creditor", ha decidit fer públic a partir d’un rètol penjat al carrer de Sobrerroca. Hem de suposar, doncs, que deu ser veïna de la revista. En tot cas, com podeu observar, no sembla que el deute sigui únicament material. En els termes amb què s’expressa —que expliciten una amenaça—, sembla que, al marge del deute, hi ha en joc alguna cosa més. Potser l’amistat? Tot plegat molt intrigant, ja us ho diré.
