«Jugar amb altres mons possibles qüestiona els límits d'aquest»

LLIBRES-ENTREVISTA. Marina Espasa, periodista cultural de programes com “L’hora del lector” del Canal 33, ens explica quines intencions ha posat en la seva primera novel·la, “La dona que es va perdre”, i quina literatura i cinema l’han influenciada a l’hora d’escriure-la.
De fet, “La dona que es va perdre” té poca cosa d’òpera prima, a jutjar per un prosa àgil i directa, de ritme trepidant i diàlegs frescos, plens d’humor. Pel fet de barrejar realitat i fantasia sense manies, però de vegades també amb un cert lirisme, l’han anomenada faula contemporània, que transcorre en escenaris com la Barcelona del Poble Nou, el Delta de l’Ebre i un món ocult i fantàstic, el dels talps.

Amb tot, la novel·la parla de realitats ben mundanes, si li traiem la pàtina de fantasia, i la història que s’hi conta atrapa de seguida: L’Alícia, de 35 anys, fantasiosa, que posa a ratlla forquilles que se li torcen per fer broma, i un pèl desencantada després de deixar una relació de parella que l’ofegava, fuig d’un despatx d’arquitectura i d’uns esperpèntics companys de feina que juguen a canviar de sexe per mitjà d’una màquina fotomaton –gentilesa de l’Ajuntament per tenir la joventut entretinguda–, per anar a buscar l’home de qui s’ha enamorat, un topògraf de timidesa d’ulleres de pasta que en realitat és un talp inflitrat que cartografia el món dels humans per envair-lo.

Així doncs, l’Alícia s’endinsa en un món paral•lel que reflecteix grotescament el de la superfície per trobar el seu estimat després de passar-hi les mil i una, per constatar que l’amor viscut és tan autèntic com fugisser i, a la part final, despertar-se i veure amb estupor que han passat deu anys i que té una vida “normal” que l’horroritza, amb la parella perfecta que l’ofegava, dos fills en edat de créixer i unes amigues addictes al gimnàs i al que faci falta. La sensació d’irrealitat que provoca el pas del temps –i també viure una vida que no es la que una voldria– i el refugi en la nebulosa nostàlgica del record, més real que la pròpia vida, li fan qüestionar-se allò que anomenem realitat, amb tants móns paral·lels com percepcions diferents, i un món desnaturalitzat i buit, el nostre, en què ser agosarat i alhora conscient de la banalitat que ens envolta és sobreviure-hi de manera intel·ligent i sense estridències.

La primera imatge de la novel•la, un talp convertit en home que es treu el cor, és molt impactant, i per començar realment funciona. Com se't va acudir?

Tenia claríssima la imatge d'un talp acabant-se de transformar en home en sortir d'una boca de metro, no em pregunteu perquè. Coses d'aquelles que et vénen al cap de sobte i que funcionen per arrencar un relat o una novel·la. Segur que hi ha motius psicoanalítics ocults, però això no és el que m'interessa a mi, de l'escriptura. Ara, el fet concret de treure's el cor per la boca va venir després, a l'hora de redactar de debò el primer capítol, que, en un principi, era un somni de la protagonista, cosa que després va evolucionar i, espero, es va fer menys tòpica.

El món que retrates no surt gaire ben parat, ni el sistema en general. Volies denunciar-ne coses que no t'agraden?

És que al món, ara com ara, li és una mica difícil de sortir ben parat! El sistema fa aigües per tot arreu. De tota manera, és cert que el llibre el vaig començar a escriure el 2008, quan tota aquesta caiguda encara no era tan evident, però sí que n'hi havia molts símptomes. Al llibre retrato una classe política d'opereta, amb alcaldes i tinents d'alcalde que fan una mica de riure, però la crítica és ferotge, si es vol llegir entre línies. Pel que fa al "món de dalt", el nostre, el que hi ha sobretot és un allunyament progressiu entre la classe política, cada vegada més aliena al món real, i la població, avorrida i desorientada. Al "món de baix", el dels talps, la cosa encara està pitjor: hi ha una mena de dictador militar que s'ha imposat per la força i que enganya la població per conquerir el món de dalt. Es poden llegir com dues cares de la mateixa moneda, una d'elles més deformada, però intercanviables en qualsevol moment.





En el món del talps, hi ha un personatge que li diu a l'Alícia: “Aquí és com allà”. Aquest és un món que reflecteix de manera exagerada i grotesca el de la superfície, com a “Alícia al país de les meravelles”?

Exacte. Els detalls estan treballats perquè hi hagi una correspondència exacta entre personatges d'"aquí" i d'"allà". El món dels talps és un món paral•lel clàssic: podria ser aquest, però hi ha alguns elements que en divergeixen, per fer reflexionar al lector sobre mecanismes de funcionament que aquí donem per bons sense plantejar-nos-ho, i que podrien funcionar d'una altra manera. Tampoc hem d'oblidar l'humor, és clar: hi ha molts detalls que faig servir per divertir-me i divertir el lector.

Hi pensaves sovint en el clàssic de Carroll mentre escrivies la novel•la? Vull dir si aquest llibre era el referent principal o bé n'has tingut d'altres, com els contes de Calders o "L'home que es va perdre", de Francesc Trabal...

No és el referent principal, encara que ho pugui semblar. I la novel•la d'en Trabal ha estat sempre un dels meus llibres de capçalera. Un altre autor molt important va ser Boris Vian, sobretot pel que fa a l'estil, i la gosadia. Quan el vaig descobrir, fa anys, vaig pensar: “Oh, es pot escriure així?”, i em vaig treure un gran pes del damunt. Els contes de Calders, i els de la Rodoreda, per motius molt diferents, també hi pesen, en la novel·la. Dels de Calders m'agradaria haver-ne agafat la ironia i aquella mena d'estar tranquil pel món que tenen, i dels de la Rodoreda, aquesta invasió del fantàstic més rotund i brutal, com el cor que s'empassen el talps, o el personatge del corb, que és força sinistre. Si algú encara no ha llegit els contes de la Rodoreda, i pensa que és només l'autora de la Colometa, que es prepari, perquè tindrà una sorpresa. I d'influències n'hi ha una pila més, segur! El mateix Kafka: “El castell” és una de les meves novel•les preferides, amb aquell ambient inexplicable i aquells canvis continuats de perspectiva. L'agrimensor, és clar, que és una mica el model del meu topògraf...

Per què has fet una novel•la “fantàstica” o que juga a barrejar què és realitat i què ficció?

El gènere fantàstic m'agrada molt, des de Cortázar, llegit a l'adolescència, fins a Calvino, Buzzati o, més cap aquí, Perucho i Calders. No crec que s'hagi de considerar un gènere a part, sinó una forma més de fer literatura, com ara la realista. Tinc alguna mena de problema amb frases tipus "En Tom li va dir a en Pete que obrís la finestra": el que vull dir és que necessito una mica més, una espurna que em digui que allò que estic descrivint (o llegint) podria pertànyer a un altre món, o ser dins del nostre, però desviar-se'n una mica. La idea de la desviació, o el biaix, m'interessa més que no pas el carrer principal, el que avui es coneix amb l'anglicisme de "mainstream".

Presentació de "La dona que es va perdre" a la llibreria Laie de Barcelona, el 20 de març, amb l'autora, Jordi Cornudella i Jordi Nopca

A “La dona que es va perdre” hi veig influències del cinema, la més explícita, la de "La rosa porpra del Caire". També hi he vist “Blade Runner”, en la rebel•lió dels talps i el talp que s'enamora d'una humana, i “Matrix”.

El cinema m'agrada molt, tots els escriptors de la meva generació n’hem vist moltíssim i, ara, sèries de televisió. De fet, a vegades penso que hem de fer esforços per quedar-nos en la lletra escrita, i no sucumbir als encants de l'audiovisual. Tant una pel·lícula com l’altra m'entusiasmen. Sóc fanàtica de Philip K. Dick, l'autor de la novel·la en què es basa “Blade Runner”, que en té una altra que es diu “Ubik”, que recomano amb fervor. Tant a les seves novel·les com a “Matrix” s'especula amb la possibilitat d'altres móns, de dobles consciències, o com se n'hi vulgui dir, i aquest és un tema amb el que m'agrada jugar, perquè qüestiona els límits d'aquest món, i ens fa reflexionar.

T'identifiques amb alguns trets o actituds de l'Alícia, la protagonista, o que si més no t'agraden?

Més aviat m'agrada pensar que he projectat un personatge atractiu per a mi, que fa coses que jo no m'atreviria a fer. Sempre som més valents sobre el paper que a la realitat! I crear herois o heroïnes literàries és la feina dels escriptors: regalar models on els lectors puguin emmirallar-se i pensar: “Per què no? Jo també puc fer-ho!”.

Quina de les tres parts de la novel•la t'ha costat més a l'hora d'escriure? I en quina t'hi has sentit més còmoda?

Sens dubte, la segona va ser la més difícil! Crear el món fantàstic dels talps, dotar-lo d'un aspecte físic, geogràfic, d'una estructura social... I sobretot, trobar el to amb què explicar-ho, que no fos massa infantil, em va costar moltíssim. Hi vaig estar molt de temps encallada. La primera part és l'original, on va començar tot: va costar, avançava una mica a les palpentes, però no tant. I la tercera, en canvi, va sortir tota seguida, com un fil. Tot el que passava era força més quotidià, el to era més humorístic, i vaig notar que ho escrivia força fàcilment. Sense exagerar, tampoc! Que tot això costa molt, però fluïa més. De tota manera, això no vol dir que m'hi sentís més còmoda, ni molt menys. Em preocupava que fos tan fàcil, i em preguntava: "Vols dir que no estàs escrivint massa a raig?”. És a dir que, còmoda, diria que només vaig estar-hi a la primera part, quan construïa el personatge de l'Alícia i assentava les bases de tota la trama, quan les coses són a punt de passar i encara no s'han gastat.

"En literatura, m'interessa més la desviació que el carrer principal" Foto: Diari Ara