Aquesta informació es va publicar originalment el 14 d'octubre de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Per Quintí Torra Cordons
Contracti’m... de director
M’he afeccionat als anuncis per paraules que apareixen al diari "Regió7". Una dèria com una altra què voleu que hi faci. Si en el número passat em referia a algú que buscava amb poques referències un tal Miguel, aquest mes reprodueixo un reclam de feina publicat al rotatiu manresà el primer d’octubre, poques hores abans del tancament d’aquesta edició. Com podeu llegir-hi és, clarament, una demanda de feina. En aquest capítol, un servidor està acostumat a llegir anuncis de persones que s’ofereixen, entre d’altres tasques, per cuidar gent gran, donar suport en tasques domèstiques o fer classes de repàs a la quitxalla. Ara, el que no havia vist mai és algú que posés un anunci per sol·licitar un lloc de feina directament amb el càrrec de director. Ho trobo inaudit. Ja suposo que l’home, que diu tenir 58 anys, acredita una basta experiència i està especialitzat en relleus generacionals, però, sincerament, és estrany. M’aventuro a plantejar la següent disjuntiva: o l’home està desesperat i vol mantenir el nivell de vida com sigui o cal que algú li expliqui que el mercat de directors i càrrecs executius no es vehicula en els apartats d’anuncis per paraules.
Conversa històrica
Continuo amb els continguts publicats a "Regió7" amb la crònica d’un acte que es va portar a terme al teatre de Valls de Toroella i en el qual va prendre part el bon amic Joan Vilamala que, a part d’aucaire incommensurable, és un bon estudiós de l’art barroc i ha escrit obres relacionades amb diversos artistes de l’època. Per això, sovint fa xerrades basant-se en el seu bast coneixement de la matèria. En aquest cas, l’exposició es titulava "Un retaule de 300 anys" i hi va glossar, fil per randa, les característiques i la imatgeria de l’altar de Coaner. Tot i que en Vilamala m’assegura que va fer la xerrada en solitari —ben documentat que estava!— al diari es va publicar que a l’acte el va acompanyar l’escultor Segimon Pujol, membre d’una saga d’artistes i autor del retaule en qüestió, la qual cosa, francament, em costa de creure si tenim en compte que fa tres centúries que va acabar la peça i que va traspassar a Folgueroles --el poble de naixença del mateix Vilamala-- l’any 1759!
‘Tempus fugit’
Perquè el pas del temps és inevitable. La imatge adjunta —amb una estesa de blau corporatiu important— a la façana de l’edifici de les antigues oficines centrals de la Caixa de Manresa al Passeig confirma el final d’un cicle. Fusió i refusió per acabar desplaçant el centre de decisió cada cop més lluny de la ciutat i despersonaltizar, en relació directament proporcional, el tracte amb la clientela. Quan encara es veuen les marques a la part del marbre de les antigues lletres platejades de l’extinta entitat manresana, el 12 de setembre passat, es va consumar la fusió entre Catalunya Caixa i el BBVA. De Caixa de Manresa ja fa temps que ni rastre... En queden alguns treballadors que, novament, han patit l’adaptació al sistema de treball i operacions de l’entitat d’origen basc. Per cert que, aprofitant l’avinentesa, aquestes ratlles vull que serveixin per denunciar el desgavell a totes les oficines del banc des de fa més de quinze dies. Treballadors desorientats i sobrepassats, caixers on s’envia la gent gran que no funcionen i problemes per girar rebuts són algunes de les incidències més recurrents. La punta de l’iceberg, tot sigui dit, d’una entitat financera que, a aquest ritme, acabarà perdent clients si suma a la deshumanització global de la banca en l’atenció a l’anomenada finestreta, el descontrol i la ineficiència en el serveis.
La batalla dels pixats
Ja em queda clar que la Caixa d’Estalvis de Manresa és història. Una guerra perduda, vaja. El que no es dóna per vençut és l’interiorista Josep M. Roma, que aprofita el seu local al carrer de na Bastardes per continuar la batalla contra l’incivisme i la tendència, sembla que irrefrenable, d’orinar en la via pública. Si temps enrere havia fet una exposició-denúnica dels fets amb les fotografies que els veïns van fer a diversos joves miccionant al carrer durant la Festa Major, ara, a la vista dels vianants hi ha col·locat diversos articles de premsa sobre el tema en qüestió entre els quals destaco l’article d’opinió "Pòtols", que Josep M. Oliva signava al
Pou l’any 2011. La presència del text confirma un parell de fets: que la qüestió de les pixarades ve de lluny i que la revista té repercussió en el debat ciutadà de Manresa.
Utilitari útil
Que l’aparcament a l’alçada de carrer de Saclosa sempre ha estat un campi qui pugui no és cap novetat. I més quan tots els carrers del voltant estan marcats com a zona blava. En conseqüència, els conductors sempre proven de col·locar-hi el cotxe aprofitant el mínim forat possible. Un amable lector m’envia la foto adjunta en què es demostra que qualsevol petit espai pot ser útil. I més quan es fa servir un vehicle de dimensions reduïdes i no s’indica si s’ha d’aparcar en cordó o amb bateria. Tot s’hi val.
