'Els que ens dediquem a la justícia sabem que no funciona. No hi ha voluntat política i tampoc no hi ha els mitjans'

ENTREVISTA. Ester Garcia Clavel és degana del Col·legi de Procuradors de Manresa i tresorera del Consell de Procuradors de Catalunya, ha col·laborat en la comissió de Formació, Estatuts i Legislació del Consejo General de Procuradores de España. 
El 4 d’abril del 2014 se li va atorgar la Creu Distingida de Primera Classe de Sant Raimon de Penyafort —la Raimunda— a proposta del Ministeri de Justícia. Llicenciada en Dret per la Universitat Central de Barcelona, havia format part del grup de Juristes per la Democràcia.

—Què és la Raimunda i a qui s’atorga?
—És el nom amb què popularment es coneix la Creu de Sant Raimon de Penyafort, que s’atorga a juristes  en reconeixement de mèrits dins del món del dret i de la justícia. La concedeix el Ministeri de Justícia, en el meu cas a petició del Consejo de Procuradores de España. Me la van concedir el 4 d’abril del 2014 i és un reconeixement personal, però segur que es va demanar per la meva condició de degana del Col·legi de Procuradors durant dues etapes diferents. A Manresa també la tenen l’advocat Santiago Bosch i el jutge Ramon Landa, titular del jutjat número 5.

Foto: Francesc Rubí

—Qui forma part del Col·legi de Procuradors de Manresa?
—Dinou professionals de Manresa, onze d’Igualada i sis de Berga, un total de trenta-sis.  Abans, els procuradors teníem territorialitat, només podíem exercir dins un partit judicial. Des de fa uns anys les coses han canviat, desapareguda la territorialitat, ara es pot exercir a qualsevol lloc. Amb això, els despatxos petits en sortim més perjudicats perquè les nostres estructures no ens permeten gaire mobilitat,  mentre que als grans despatxos els ha anat bé en poder abastar molts més jutjats on portar plets. Ara entitats bancàries i asseguradores ho estan centralitzant tot en un sol procurador  per a tota la província i, de vegades, a tot Catalunya. 


—No teniu uns clients fidelitzats?
—Cada vegada es valora menys el tracte personal i directe.  Llevat del client particular, que si que ho valora i agraeix la nostra atenció personalitzada. Quan tractem amb les grans entitats, valoren més altres qüestions com pot ser el cost, tenir un sol interlocutor o la demanda presentada i que a les estadístiques de la empresa quedi reflectit!


—Quina és la vostra principal problemàtica?
—A banda del que he dit de la competència amb els grans despatxos i parlant en positiu se’ns han donat noves facultats que bàsicament consisteixen a assumir la implementació de les noves tecnologies. Hem estat els pioners en la presentació telemàtica de demandes i escrits. Això mateix, que veiem com un èxit de la professió, paradoxalment ens pot acabar perjudicant, ja que des de segons quins sectors es qüestiona la nostra figura, en considerar que aquesta feina la podria fer directament l’advocat. Ara bé, la figura del procurador no és només presentar demandes i rebre notificacions. Cal remarcar la nostra funció semipública de col·laboradors davant l’administració de justícia. Tenim el component privat de representar el nostre client, però també el públic de col·laborar amb l’administració. En les últimes reformes se’ns han encomanat tasques com ara  poder  fer  notificacions, citacions i emplaçaments  i, per descomptat, seguim fent tot el seguiment del tràmit dels procediments. El fet que hi hagi un procurador en un procediment sempre beneficia al justiciable, ja que nosaltres som els que acudim a diari al jutjat i estem al damunt del plet perquè vagi endavant.


—Hi ha qui considera que el procurador hauria de ser voluntari...
—Sóc partidària que sigui obligatori perquè sinó s’establirien diferències entre els que se’l poden permetre i els que no. Dins la part pública de la nostra  funció hi ha també la justícia gratuïta: quan en un plet, una persona no té mitjans, pot sol·licitar advocat i procurador d’ofici, que se li concedeixen. Si no fos obligatòria la figura del procurador, només el que té diners podria pledejar amb ell perquè  es designa del torn d’ofici si la seva intervenció es obligatòria. També em sembla injust que se’ns vulgui menystenir, ja que la nostra funció dins el procediment es rellevant. A part de les noves funcions que se’ns han donat, estem lluitant perquè se’ns doni l’execució. Pel que sé, l’Administració està del nostre costat en aquesta petició. Un cop es té la sentència, cal executar-la. fer que es compleixi. Com es fa si el contrari no vol pagar? Aquests és el gran problema de les empreses avui dia, on hi ha milions d’euros encallats. Per això, demanem que l’execució passi als procuradors que podem ser de molta utilitat, amb noves facultats per accedir als registres públics i poder saber els béns reals dels implicats. És fàcil d’aconseguir, tan sols cal que el secretari judicial ens doni accés, en aquells plets on compareixem, al  Punt Neutre Judicial, des d’on accediríem a les dades de Tresoreria, Inem, Agència Tributària... Amb tot plegat, penso que faríem que la justícia funcionés millor.



Foto: Francesc Rubí

No funciona

—En general, la justícia funciona?
—Tots els que ens dediquem a la justícia sabem que no funciona. No hi ha voluntat política perquè funcioni, perquè si n’hi hagués funcionaria. Ni tampoc no hi ha els mitjans perquè funcioni. Només cal mirar els pressupostos de l’estat  per veure quina és la part que es dedica  a justícia. Qui ha parlat de justícia a la darrera campanya electoral? Ningú! És claríssim que no interessa! Penso que en una democràcia i en un estat de dret, la justícia, conjuntament amb l’educació i la seguretat social, haurien de ser els tres pilars bàsics i fonamentals. Mentre a Justícia no s’hi aboquin més mitjans, no funcionarà. El nombre de jutges espanyols és molt inferior al d’altres països europeus. Els professionals ens hem vist obligats a posar molts mitjans materials, equips informàtics, per poder adaptar-nos a les noves tecnologies, però tot el nostre esforç  no serveix de res perquè els mitjans materials que hi ha als jutjats van molt per darrere. Són tan carrinclons que quan els instal·len  ja estan antiquats.

—Amb aquesta crítica, intentes disculpar el personal?
—No gens, però  m’agradaria fer algunes consideracions. Hi ha gent molt competent treballant als jutjats, la majoria,  però sempre tenim tendència a destacar el pitjor. Hi manca control, si bé la majoria són responsables: treballen i ho fan bé, a aquells que no ho fan  no els passa res. De vegades es més fàcil encomanar la desídia que el treball ben fet. Per què fer més si la recompensa és la mateixa? O pitjor encara, de vegades es carrega de feina el que treballa més i millor per descarregar el que ho té més empantanegat. Per tant, es injust fer crítica dels funcionaris en general. Caldria més control per als que no son diligents i alguns incentius per aquells que tenen la seva feina al dia. Això també es aplicable a jutges i secretaris judicials —ara anomenats lletrats de l’administració de justícia—, on hi ha diferències entre un o altre jutjat en els temps de tramitació i resolució dels assumptes.  Depenent del jutjat on et va a parar un assumpte el tens resolt amb certa celeritat o pot trigar anys. Una taxació de costes pot estar resolta ràpidament o quedar encallada a la taula d’alguna secretaria judicial durant mesos. Canvia molt quan al capdavant et trobes un jutge i un secretari que tiben del carro perquè el seu tarannà s’encomana a tot el personal. Un altre problema és l’estabilitat dels jutges. A Manresa n’hi ha molt poca, vénen com a destí forçós i esperen la primera ocasió per demanar el trasllat; als jutjats on els jutges  hi són des de fa molts anys les plantilles estan molt cohesionades i això influeix molt positivament en el funcionament.


—En qüestions jurídiques és recomanable el pacte?
—Per a mi, si. Sobretot tenint en compte la lentitud  de la justícia. Posem un exemple pràctic i freqüent:  un accident de circulació on has patit unes lesions i has de percebre la indemnització per una baixa molt llarga. Et queden seqüeles i el teu advocat t’indica el que et correspon, però costa cobrar, perquè  tinguis els diners a la butxaca hauràs de passar pel procediment de primera instància, recurs; anada a l’Audiència, nou recurs..., perquè a les asseguradores no els ve d’aquí i disposen de mitjans per anar pledejant. Al cap d’un temps,  t’oferiran una quantitat inferior a la sol·licitada, amb un estira i arronsa fins a arribar a un acord. Tot i lluitar per obtenbir  més i continuar negociant, al meu client sempre li diré que ho agafi. Val més la quantitat pactada, però ara, que no pas la que et determinin en sentència al cap de deu anys de pledejar, sense cap garantia que sigui superior a la pactada. Diu la dita que és millor un mal pacte que un bon plet.



Palau de Justícia

—Com valores el canvi de jutjats a Manresa?
—Ha estat molt important per als procuradors. Pensa que va arribar un moment que havíem d’anar a quatre llocs diferents: els jutjats de la baixada de la Seu, els de la Plana de l’Om --on havia estat Ràdio Manresa--, al carrer de Talamanca i un de penal a l’Alfons XII. Els procuradors anàvem de bòlit. El fet d’unificar tots els jutjats a l’edifici del carrer d’Arbonès ens ha anat molt bé i som dels que hi hem sortit més beneficiats, ja que hi anem cada dia i, per tant, ens és molt mes còmode. Pensa que les dependències del Col·legi estaven als baixos, darrere una reixa, de l’edifici dels antics jutjats  i ara tenim un espai digne, amb una àmplia sala, que ens permet connectar els portàtils, escanejar...


—No hauria estat possible encabir tots els jutjats en l’antic edifici de la baixada de la Seu?
—No. Era del tot impossible. Es tractava d’un edifici bonic arquitectònicament però molt poc pràctic. La solució hauria estat  molt costosa i poc eficaç perquè l’espai era reduït per encabir-hi tots els jutjats que hi ha ara. Ha valgut la pena el canvi, tenim un palau de justicia modern i funcional.


—Ara que a Catalunya tenim uns jutjats descentralitzats el PP insisteix en la centralització. Com ho valores?
—És cert que a l’estat espanyol ho polititzem tot. No recordo si va ser el PP el garant de la centralització. El que és clar és que hi ha hagut èpoques en què la tendència ha estat descentralitzar els jutjats, amb jutjats penals a Manresa o Granollers, i des de no fa gaire s’ha passat a la inversa, a retornar a l’etapa recentralitzadora. L’argument que esgrimeixen és prioritzar l’especialització dels jutges i jutjats  per matèries (jutjat mercantil, penal, contenciós administratiu, laboral...) i ubicar-los a les capitals de província davant de la postura que prioritza acostar la justícia al ciutadà i, per tant, descentralitzadora. La tendència al govern d’Espanya ha estat molt centralitzadora, però la Generalitat sempre ha tingut una sensibilitat més especial per intentar que la justícia sigui més accessible a tothom.


—En aquest sentit, quina és la situació de Vic i Berga?
—En els temes dels jutjats penals, com en molts altres temes, Manresa actua com a aglutinant de serveis de la Catalunya central. Els jutjats del penals estan ubicats a Manresa i són els competents per enjudiciar els temes que s’han instruït als jutjats d’instrucció de Manresa, Berga i Vic i que la pena que es demana no superi els cinc anys de presó. A l’inici  era el jutjat que es desplaçava  a Vic i a Berga a celebrar els judicis, a causa de les queixes dels advocats d’aquelles ciutats. Ara es fan tots a la seu de Manresa.  Vic continua reclamant un jutjat penal. Entenc la demanda en el sentit que a tothom ens agrada tenir tots els serveis a la porta de casa, però malauradament no sempre es poden atendre les peticions.



200 anys

—Com valores la celebració dels 200 anys de presència del Col·legi de Procuradors a la ciutat?
—L’acte més significatiu es va fer a la sala de plens de l’Ajuntament de Manresa. A més de l’alcalde, hi van intervenir el conseller de Justícia, Carles Mundó; el president del Consell de Procuradors d’Espanya, Juan Carlos Estévez Fernández Novoa; el president del Consell  de Col·legis de Procuradors dels Tribunals de Catalunya, Ignacio López Chocarro;  el jutge degà de Manresa, José Manuel del Amo, i l’expresident de la Mutualitat de Procuradors, Àngel Fabregat, que va aprofitar l’acte per fer entrega d’una placa de plata de la mutualitat al procurador Eudald Sala Solé pels seus 50 anys d’exercici. Va ser un acte emotiu amb l’assistència de la majoria de companys que anualment ens trobem per celebrar el dia de Sant Ferran. A ells, especialment, vaig voler donar les gràcies, perquè som un col·lectiu molt cohesionat i sempre fem pinya per superar les dificultats que van sorgint. També hi foren presents els exdegans Miquel Vilalta Flotats, Maria P. Pla Alloza i Lluís Prat Scaletti, que conjuntament amb Josep M. Rovira, Enric Quinto, Esteve Gorgas, Josep Pla, Jaume Carbonés i Josep Vives Coll han estat els degans des del 1945. Vam fer  festa grossa. En el meu parlament, vaig fer referència a l’esforç que tant els membres del Consejo com del Consell fan per la nostra professió, per tal d’unificar criteris i obtenir noves competències; així com també vaig esmentar la bona relació que mantenim amb el Col·legi d’Advocats. Amb motiu d’aquests 200 anys, hem fet brodar l’escut del Col·legi  a les nostres togues i estem a punt d’inaugurar la pàgina web, amb el mail procuradorsmanresa.cat.


—Beneficien o més aviat encotillen aquests òrgans rectors?
—En el nostre cas, que és un Col·legi petit, el fet de participar d’aquests òrgans no ens treu autonomia, sinó que més aviat ens sentim protegits i més  segurs. Hi ha coses que des del Col·legi de Manresa són dificultoses de tirar endavant. Si tots els col·legis cedim una mica de la nostra autonomia al Consell, això permet unificar la presa de decisions, les normatives  i condicions per exercir, de manera que resulti igual fer de procurador en un o altre lloc. Pel que fa al Consejo, passa una mica el mateix, s’ha de tenir en compte que no totes les comunitats autònomes tenen  les competències transferides i algunes encara depenen de Madrid, de manera que a vegades hi ha disfuncions entre el que es regula des de unes i altres autonomies.


—Quins obsequis vau rebre?
—En el mateix acte, celebrat el passat 9 de juny, l’alcalde Valentí Junyent, en nom de l’Ajuntament,  ens va lliurar un record  amb  la façana de l’Ajuntament de Manresa en metacrilat. Els membres del Consell, una pintura de la sala dels passos perduts de l’Audiència de Barcelona, i els companys de Terrassa, a qui vam convidar ja que havien format part del nostre Col·legi fins a l’any 1984 quan van crear el seu propi --es van escindir, ja que a mesura que Terrassa anava creixent, cada vegada tenia més procuradors i finalment el Col·legi de Manresa es va avenir a la separació-- ens van obsequiar amb una litografia commemorativa. 



Llibre

—Com va sorgir la idea de fer-ne un llibre commemoratiu?
—A Manresa conservem el primer llibre d’actes des que es va crear el Col·legi de Procuradors de Manresa, que abraça del 1816 fins el 1867 i que  considerem una joia i ens ha permès saber com es va constituir el Col·legi.  En els anys en què el Degà era  Miquel Vilalta va sorgir la idea de fer un nou llibre amb la història del Col·legi.  Quan es va fer a Barcelona --desembre del 2012-- la festa dels 500 anys del seu Col·legi de Procuradors ens van regalar un llibre commemoratiu de l’efemèride, que em va fer recuperar la idea d’en Vilalta. Això unit al fet que el procurador Joan Comas insistia que quan complíssim 200 anys hauríem de fer alguna cosa especial, va ser l’inici del projecte del llibre.  Es va proposar a l’assemblea i es va aprovar per una gran majoria. Vam contactar amb l’historiador Francesc Comas  per plantejar-li la idea i la va acceptar. Des del Col·legi li vam passar documentació i ell es va posar en contacte amb fills de procuradors (Quinto, Jovés, Gorgas...) per recollir informació i fotografies, i va tenir accés als diversos arxius consultats a què fa esment en el llibre. 


—Què en sabem de la constitució del Col·legi de Procuradors?
—Segons ens explica Francesc Comas en el llibre Procuradors de Manresa. 200 anys d’història: 1816-2016, el 28 de juliol de 1815, un grup de vuit causídics de la ciutat de Manresa van escriure una moció al rei Ferran VII per queixar-se de la manca d’un cos de procuradors, que permetia abusos en els diferents litigis. En reclamava la necessitat que al seu parer faria augmentar la confiança del poders universitari, eclesiàstic, secular, convents, col·legis, nobles i plebeus. En l’escrit, els peticionaris hi van fer constar 23 ordenances. Gairebé un any després, concretament el 20 de maig del 1816, Francesc Ribas, escrivà  de la Reial Audiència del Principat de Catalunya, certificava la creació del Col·legi de Procuradors de Manresa.


—Quina és l’estructura del llibre?
—Parla una mica sobre la història del Col·legi i està dividit en sis capítols: Antecedents, des de l’any 1300 en què parla dels causídics que serien els primers procuradors; Orígens (el 1815, quan els causídics demanen un col·legi propi; formació, 1816-1900; Consolidació, 1900-1939; Franquisme 1939-1978, període en el qual es produeix una depuració i s’expulsa Josep Terme Ferrer pel seu passat polític com a membre d’ERC; i Democràcia, 1978-2016. Els annexos inclouen un llistat dels procuradors per dècades, una galeria d’il·lustres degans presidents del Col·legi i una bibliografia amb llibres, revistes, diaris i webs; i també les fonts documentals dels llibres d’actes del Col·legi i d’altres arxius públics i privats. M’ha agradat i estic contenta que s’hagi pogut fer aquest llibre, que valoro positivament. És important que el Col·legi tingui un resum de la seva història.




El Perfil

Foto: Francesc Rubí

Ester Garcia Clavel neix a Guardiola de Berguedà el 31 de gener de 1961. El seu pare, Adolf, és de Sant Corneli i va treballar a les mines de carbó de Fígols. La seva mare, Isabel, tot i néixer a Manresa es va desplaçar de joveneta a Guardiola de Berguedà, on va fer de mestressa de casa. És la més gran de tres germans. Estudia a l’Escola Nacional de Guardiola de Berguedà, on s’agrupaven tots els infants del poble, “però en acabar la classe, la mestra em feia lliçons particulars i podia examinar-me com a alumna lliure al col·legi La Salle de Berga”.  Així va fer els dos primers cursos del batxillerat elemental, mentre que el tercer i el quart els va fer al col·legi de les  Dominiques de Berga, on s’estava com a interna. Obté una beca per ser filla de miner, que li permet estudiar el batxillerat superior —cinquè i sisè— a la Universitat Laboral de Saragossa. Retorna a Berga per fer el COU. Es trasllada a Barcelona i s’està en un pis d’estudiants per estudiar a la Facultat de Dret de la Universitat Central. Es llicencia el 1984 i a partir del març del 1985 es dóna d’alta com a procuradora. A través d’un amic de la família  va connectar amb un altre que treballava en una casa d’assegurances de Manresa, des d’on “em van recomanar cap el despatx de l’advocat Benjamí Garcia al capdamunt del Passeig per fer-hi pràctiques com a passant”. De seguida, Benjamí Garcia li va oferir la possibilitat de ser la procuradora de la casa, com a professional  independent, de manera que portava els assumptes del despatx, però també el d’altres advocats. “No sóc una procuradora vocacional”.

Ha fet cursos especialitzats per estar al corrent dels diversos canvis legislatius i les reformes que  hi van havent en els procediments. Ha tingut cura de mantenir una bona relació institucional  amb tots els operadors jurídics, i per exemple “la que hem de tenir per la bona gestió del torn d’ofici amb el Col·legi d’Advocats, amb reunions conjuntes de les juntes de govern per resoldre problemes puntuals del dia a dia dels jutjats”. Del 1998 al 2005 va ser degana del Col·legi de Procuradors de Manresa, càrrec que ara torna a repetir, des de l’any 2012. Ha col·laborat en la comissió de Formació, Legislació i Estatuts del Consejo General de Procuradores de España, des d’on han estudiat alguns dels avantprojectes de llei  abans de l’aprovació a  les Corts per poder presentar-hi esmenes a través dels diferents grups parlamentaris que les defensaven. També, si arran d’un canvi legislatiu havien de modificar els estatuts, s’encarregaven que tots els col·legis els adaptessin a la nova normativa. Com a degana de Manresa forma part del Consell de Procuradors de Catalunya, on ostenta el càrrec de tresorera,  des d’on revisa les xifres prèviament elaborades pels tècnics. El 4 d’abril del 2014 rep la màxima distinció judicial, la Creu Distingida de Primera Classe de Sant Raimon de Penyafort, coneguda com la Raimunda, a proposta del Ministeri de Justícia.  Fa anys, havia format part de la delegació de Manresa de Juristes per la Democràcia, amb altres companys, advocats, procuradors i altres professions jurídiques de la zona.