Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de juliol de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Epitafi. PER MOSSÈN GUDIOLBenaurats germans i germanes, si les parets del vestíbul d’alcaldia i el saló de sessions de la nostra Casa Gran acullen una galeria de retrats amb els manresans il•lustres, a fe de Déu que, ni que sigui com a mostra d’art efímer, podríem trobar un pany de paret per anar projectant les persones no grates al municipi. Seria un exercici catàrtic que fins i tot Nostre Senyor entendria com a expiació col•lectiva de pecats. Una expiació, això sí, avalada per un bon grapat de membres del remat cristià. Ja ho va dir Oriol Junqueras per catalogar les accions del ministre Fernández Díaz: hi ha accions i fets que no tenen perdó de Déu. Per no fer un catàleg de cares únicament contemporànies, podríem començar pel bisbe Galceran Sacosta, dictador de l’excomunió provocada per les intencions manresanes de construcció de la Sèquia. És clar que, si no és en forma d’esperit o a la Fira de l’Aixada, aquest clergue del segle XIV no es compta que trepitgi Manresa per tocar allò que no sona. Qui, sens dubte, està fent molts mereixements en els últims anys és el guru de Caixabanc, Isidre Fainé. L’Altíssim sap que és un cristià constant. Ara, un bon nombre de ciutadans —clients o no de la Caixa— votarien perquè no tornés a posar els peus a la ciutat per usurer i botifler. De les Escodines, barri on va néixer, no se’n deu pas recordar. I nosaltres, contents.
En el mateix sac, però sense afiliació coneguda amb el clan del Pont Aeri, hi ha l’ínclit Adolf Todó i Rovira, fill de Castellbell i el Vilar que, amb el sarró ben ple, fa temps que s’està ben callat, no fos cas que li fessin tornar part del botí guanyat amb la brillant estratègia empresarial dictada des de la direcció bancària. Però, tot i que dóna per a molt, seria injust limitar la llista a l’àmbit bancari i financer. De ben segur que més d’un rival del Manresa de bàsquet haurà sortit pont Vell avall dient pestes de la ciutat i podria aparèixer a la galeria amb una reproducció fil per randa dels despropòsits que ens va brindar. El Joan Morros, que és molt discret, fa anys que tracta amb estrelles de l’escena i de la música, i, a fe de Déu que inclouria una bona colla de vedets —masculines i femenines— que no cal que tornin mai a Manresa per desagradables i desagraïdes. I, finalment, les parets de l’Ajuntament —al marge dels quadres dels il•lustres— també testimoniarien la poca vergonya que han tingut molts càrrecs i carreguets que, un cop van fer via, molts haurien desitjat que no fessin cap a la ciutat per fatxendes, mal educats, lladres i mentiders.
