Aquesta informació es va publicar originalment el 8 d'abril de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Estimadíssims germans i germanes, quin consol trobem en la queixa sistemàtica? A fe de Déu que, com en el meu cas, de vegades és inevitable no mossegar-se la llengua i saltem a la jugular sense miraments. I pequem perquè la ira ens domina i no podem contenir-nos. Però, és clar, són casos que clamen al cel i fins i tot l’Altíssim perdonaria. Això sí. Sempre que adquirís forma humana a través d’un Jesucrist de la modernitat capaç de guiar-nos entre tanta tenebror. Tot plegat per expressar-vos l’estupefacció que em va generar el següent titular: “Els treballadors del bus de Manresa es queixen de l'estat dels carrers”. No pas perquè a la ciutat no hi hagi paviments que fan pena, sinó perquè, en una instància presentada a l’Ajuntament, membres de Comissions Obreres es referien a les repercussions de l’estat del terra “en els vehicles i en la salut dels treballadors”. Curiós. Van entrar instància a la casa gran amb informe detallat dels punts més boteruts, per cert. Com a primera mesura, gràcies a Déu, el consistori, en les últimes setmanes, ha fet intervencions en alguns vials que feien pena de veure, com la plaça del Remei. Els sots en aquell punt eren seculars, històrics, gairebé un patrimoni del municipi. Tornant als xofers, que aquests es preocupin per l’estat dels autobusos ja m’està bé. El que paguem entre tots s’ha de tractar amb cura i civisme. Ara, que Déu em perdoni, però afegir-hi temes de salut potser és filar molt prim. Per aquest mateix motiu, i per extensió, tots els transportistes, repartidors, conductors d’ambulàncies i de cotxes funeraris o veïns en general podrien demanar danys i prejudicis sine die.
Si amb el panorama actual, l’única feina sindical és cursar aquest tipus d’instàncies doncs, què voleu que us digui... Perquè el ciutadà també està ben cansat dels bonys als carrers. Com un intrèpid manresà que —segons publicava Regio7— ha denunciat l’Ajuntament per un sot que el va fer caure el carrer de l’Era de l’Esquerra. Déu sap que això sí que és tenir pebrots... i paciència. Tal com està la justícia, és probable que obtingui una indemnització d’aquí a una dècada. El més trist seria que el forat on va ensopegar el denunciant encara hi fos! I a fe de Déu que si la intervenció tarda tant com la de la plaça del Remei és probable que encara puguin obtenir-hi proves sobre el terreny. Això sí, gràcies a l’Altíssim Nostre Senyor, l’Administració ha revertit la tendència de dèficit després de molts anys. Ens hem cenyit el cinturó i ens fotem de lloros pels carrers, però, no caldria sinó, complim amb el que marca el mal educat del Montoro i ho tenim tot ben sanejat. De vegades, i que Déu em perdoni, entre els uns i els altres m’agafen ganes de tirar la tovallola i marxar de missioner a altres latituds. Llocs on els autobusos —si n’hi ha— circulen sempre per camins de carro plens de forats i bassals i, malgrat tot, la gent hi va cantant cançons i amb un somriure als llavis. El problema dels asfaltats, com el del verd dels parcs o la il•luminació dels carrers, és el manteniment, prou que ho sabem. Les comoditats de la modernitat i la civilització no ens fan cap bé.
