Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de març de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Estimadíssims germans i germanes, amb els casos que han sortit a l’opinió pública en les últimes setmanes, no voldria embolicar la troca relacionant educació i Església. Que Déu em perdoni, però una cosa és tenir fe i l’altre ser un delinqüent depravat. Amb sotana, o sense. Fet aquest anguniós incís inicial, em voldria referir a la canalla i a com se l’acostuma a comportar-se en els espais públics o els de pública concurrència. De vegades observo i penso: per Déu, es pot ser més mal educat? I parlo d’educació en el sentit més convivencial i cívic del terme. Per pura etologia, si el comportament dels gossos reflecteix el dels amos, la manera de fer de la quitxalla traspua els valors rebuts en l’àmbit familiar. I, a les escoles, que Déu els agafi confessats, perquè una cosa és tenir capacitat pedagògica i l’altre haver-se de convertir en un domador/a de lleons de nassos de mocs sobreprotegits pels pares i amb la llengua més llarga que les obres de la Sagrada Família. Cada cop més sovint, quan sóc en una cafeteria prenent una tisana o llegint tranquil•lament la premsa i veig entrar una criatura amb signes evidents de descontrol, fujo cames ajudeu-me. L’Altíssim sap que la canalla no em molesta: dóna alegria i vitalitat i, depèn de com, rejoveneix i enorgulleix, sobretot a mares i pares. Ara, quan els ulls d’un nen deixen entreveure el caos, la maldat injustificada o algun problema no resolt en el si familiar, les situacions són enervants i he de marxar per no dir-ne una de grossa.
Als parcs públics i als patis de les escoles seria una idiotesa prohibir que els nens juguin, saltin i corrin. Gràcies a Déu que ho fan i es desfoguen mentre aprenen a relacionar-se i descobreixen com és el món. Fins si xisclen i els timpans estan a punt d’explotar-nos. Ara bé, en botigues i, especialment, en bars i restaurants, els progenitors i els familiars haurien de ser conscients que els seus fills poden arribar a ser molestos. No pas perquè el que diguin o facin no entri dins de la normalitat d’un infant, sinó perquè hi ha altres clients que paguen per gaudir d’un servei amb discrecionalitat i tranquil·litat. El xivarri, les corredisses, els coberts que cauen (tres, quatre i set cops) empipen. Empipen molt! Només de pensar-hi em senyo i demano el perdó de Nostre Senyor. Però, és clar, és un error estratègic renyar-los. El que cal és ficar dins del cap del pare o la mare que, a certes edats, tancar una criatura en un menjador ple de gent més de mitja hora és contraproduent. Per tant, i que Déu em perdoni aquesta dolorosa sinceritat, o es busquen establiments amb possibilitats d’esbarjo per a la canalla o val més quedar-se a casa fins que siguin capaços de comportar-se. Encara no he trobat cap bar que, explícitament, prohibeixi l’entrada de mainada en benefici de la clientela. En seria un habitual fidelíssim. Però, és clar, els partidaris de la felicitat dels més petits el trobarien excloent. Com excloent i conflictiu és envair la intimitat i coaccionar la llibertat de la resta de persones per educar els fills com micos, vaja!
