Estimadíssims germans i germanes, no sé pas si és un bon presagi que la primera visita del president Carles Puigdemont a la nostra ciutat estigués patrocinada per la Fundació Rosa Oriol. El Molt Honorable, sens dubte, va saber apreciar la caritat cristiana de la família Tous i el bon senderi de la germana Lucía Caram. No en va, la monja contemplativa té una capacitat miraculosa: es multiplica pels mitjans de comunicació com, en la història sagrada, es relata que es multiplicaren els pans i els peixos, a fe de Déu. Sigui com sigui, espero que, aprofitant l’avinentesa, Puigdemont també fos informat que hi ha altres entitats que treballen a la ciutat sense fer tant soroll i, paral·lelament, els serveis socials municipals treuen fum. Que Nostre Senyor em perdoni, però si el que va veure el President l’hi van vendre com la gran i definitiva aposta solidària manresana, l’hem ben cagat. Perquè Lucía Caram atresora, perfectament, la indefectible dita: uns tenen la fama i els altres carden la llana. Ras i curt, si ens hem de refiar només de la Fundació Rosa Oriol i les seves iniciatives —sempre ben esteses en els mitjans locals i nacionals, per cert— no crec que arribem pas gaire lluny. Esclar que és de suposar que la connexió entre l’exprimera dama catalana, Helena Rakosnic, i el clan Tous devia propiciar la visita de Puigdemont, tot entomant un acte pendent de l’agenda de Mas.
Entre Banc d’Aliments, fundació misericordiosa i vida i miracles de l’osset, fora d’esperar que el pas per l’Ajuntament de Manresa que també va fer el President també fos aprofitat pel govern municipal per apuntar-li diversos temes candents relacionats amb la ciutat, les comunicacions, el teixit industrial i, especialment, la projecció futura de Manresa en la —si Déu ho vol—futura república catalana. Ja hauria estat bé que, com es va fer en el seu dia, Puigdemont hagués vingut a Manresa en tren i hagués tornat a Barcelona per la C-55; o fent-se instal·lar al cotxe oficial un teletac d’urgència per reduir costos i fer via per la segura C-16. A banda del transport, un gironí com ell devia quedar impressionat amb la façana sud manresana. Res a envejar al pas del Ter per sota dels ponts gironins. No sé pas si tan encoratjador li va resultar l’estat del nostre centre històric que, a fe de Déu, no s’assembla ni en broma al del de la ciutat on Carles Puigdemont feia d’alcalde fins fa poc. En fi, preguem a l’Altíssim perquè el nou President pensi en Manresa tant com les responsabilitats de comandar el timó del país l’hi permetin. Per si de cas, però, val mes que Valentí Junyent i companyia segueixin trucant a Palau i a les conselleries per anar una mica per feina. En certs temes, anem a misses dites.
