El comissari Alguacil a TV3
Aquest mes la cosa comença amb cares conegudes de la ciutat. El dimarts 19 de gener, a TV3, el programa "Sense ficció" va emetre el reportatge "La cançó censurada", amb la participació de diversos testimonis. El document girava al voltant de la repressió que van patir els cantants catalans a l'hora d'interpretar o de veure radiades les seves cançons, tant a finals del franquisme com en els primers anys de la transició. Entre les veus que hi apareixien (a part de cantants com Lluís Llach o Quico Pi de la Serra, l'exministre Rodolfo Martín Villa i de censors, d'editors o d'organitzadors de concerts), hi havia una de les persones que, sense ser-ne seguidor, segurament va ser dels que van assistir a més recitals de cançó. Un vell conegut de molts manresans, l'agent de la "brigada político-social" (col·loquialment "la secreta"), Francisco Alguacil, que ha restat en la memòria popular amb el nom familiar de Paco i que, en aquells temps, era un assidu de les últimes files de la Sala Loiola, del Conservatori, del Kursaal o de la Pista Castell, vetllant perquè els cantants es limitessin a interpretar les cançons que els havien estat autoritzades i es continguessin en les manifestacions. El "secreta" menys secret que s'hagi vist mai i gairebé un més de la colla a cada concert. A diferència d'altres agents de trista memòria, del Paco no se'n recorda cap episodi condemnable més enllà de la seva feina ingrata. De fet, més endavant, el Francisco Alguacil, ja ocupant escalafons més importants a la Policia, es va integrar a la vida local fins a compartir tertúlies amb algunes persones que, en altres temps, militaven a les files d'aquells a qui ell li tocava "vigilar". En els últims anys, va ocupar el càrrec de comissari provincial del cos de la Policía Nacional a Tarragona i des de fa ben pocs mesos està jubilat. Ara se'l pot veure sovint passejant un cotxet i exercint d'avi per Manresa. Sí que en dóna de voltes la vida.
President i capgròs
M’expliquen que Òmnium Bages va organitzar una visita a l’Espai Pedrolo, al castell de Concabella, a la Segarra. Hi havia, entre d’altres capgrossos, un amb la cara de Manuel de Pedrolo i els participants, durant la visita, van ser convidats a col·locar-se’l. Davant dels dubtes, en qualsevol entitat, sempre decideix el criteri del President. Així doncs, la persona ideal per dur-lo va ser, sense discussió, el president de la delegació, Jordi Corrons. Aquí el teniu, retratat, amb la seva considerable alçada i caracteritzat amb la cara de l’autor de Mecanoscrit del segon origen.
Les cadires del Kursaal
Aquest mes també m’ha arribat una imatge curiosa corresponent a l’hotel Martí, de Sant Julià de Vilatorta. Uns lectors van anar-hi a sopar i es van trobar amb una sorpresa. Entre l’acurada decoració modernista del menjador hi havia ni més ni menys algunes de les antigues butaques del Kursaal. Davant de l’estupefacció dels manresans per aquella troballa, els propietaris de l’establiment els van explicar que les havien comprat a un antiquari de Manresa i que van pensar que quedarien perfectes en aquell indret.ç
Encara que molts en defensin l’existència, des d’aquestes línies, denuncio el brutal incivisme que pateix la ciutat amb els pintors i embrutadors oficials de parets i mobiliari. Hi ha gent que em diu que, per a més indignació, la gran majoria estan identificats i no se’ls pot imputar cap delicte. En fi, un altre dels temes que molts ciutadans no arribarem a entendre mai. El cas és que la pulcritud de l’escultura “Acollida” de Ramon Oms que hi ha davant de la Buresa va tardar pocs dies a conservar-se. En aquesta fotografia que envia un veí, podeu comprovar que, els mateixos de sempre, no van tardar gens a deixar-hi la marca. Vergonyós. Em diuen que l’Ajuntament ja s’ha encarregat de netejar-les però, o molt m’equivoco, o no tardarem massa tornar-hi a veure el segell de l’incivisme.
