Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
CRÒNICA SOCIAL. Diumenge 12 de juny de 1983. Després d’una llarga marxa des de Manresa per la Comarcal 1411, un grup de manifestants es concentra a Vilafruns per donar suport als miners tancats sota terra des del 31 de maig.
Foto: ENRIC BERENGUERAS
Els miners reclamaven un conveni propi, desvinculat del que recentment havien firmat els principals sindicats d’Explosivos Río Tinto. ERT formava part d’un grup estatal químic i miner, i en aquell moment estava travessant una situació econòmica complicada. Tot això feia que el nou conveni col•lectiu d’empresa, a més de comportar greus retallades, no reconegués salarialment els riscos específics del treball a les mines de potassa del Llobregat.
Durant els dies que va durar la tancada, els miners de Sallent i Balsareny van ser notícia a tots els mitjans de comunicació i van mostrar una capacitat de mobilització excepcional. Van enviar delegacions a negociar amb el Govern central i la Generalitat, mentre altres companys i familiars omplien sis autobusos per anar-se a manifestar a la plaça de Sant Jaume, i la majoria de comerços d’un i altre poble abaixaven les persianes en senyal de suport. Aleshores la filial de Sallent i Balsareny tenia 621 treballadors i es pot dir que les dues poblacions vivien de les mines.
La tensió creixia cada dia que passava, no només perquè ja n’eren molts sense cobrar i les economies familiars se’n començaven a ressentir, sinó perquè es temia per la salut dels miners tancats. La direcció de l’empresa, poc disposada a cedir, va impedir en algunes ocasions el subministrament de queviures i medicaments a l’interior dels pous, i fins i tot va tallar-ne temporalment l’aigua potable. D’aquí la proclama dels manifestants: “ERT asesina, quiere matarnos de sed y hambre”. 4 dels 61 tancats no van poder suportar les dures condicions i van haver de ser evacuats amb símptomes de deshidratació i desnutrició, juntament amb alteracions nervioses causades pel fet de no haver menjat durant dies.
Després de moltes negociacions sense acord, ERT va decidir acabar amb el conflicte interposant una denúncia per ocupació il•legal de les seves instal•lacions. El 21 de juny, la Guàrdia Civil va dissoldre la multitud congregada al voltant dels pous, al mateix temps que s’enviava una ordre judicial de desallotjament a les galeries i se n’impedia la comunicació amb l’exterior. Aquella mateixa nit, els miners, per voluntat pròpia, van començar a sortir des dels pous de Vilafruns i Sallent per retrobar-se amb les seves famílies. Havien estat 22 dies tancats a 500 metres de profunditat, estaven esgotats però satisfets d’haver resistit amb dignitat. Ja no els quedaven recursos per negociar i la principal prioritat era en aquells moments evitar que els participants a la vaga fossin sancionats, però una vegada més havien demostrat a tothom fins on eren capaços d’arribar.
No era la primera vegada que es declaraven en vaga: ho havien fet per primer cop el 1972, en què van desafiar l’amenaça de la repressió franquista. Des d’aleshores les mobilitzacions havien estat gairebé contínues, ja fos per demanar la readmissió dels vaguistes acomiadats, per sumar-se al clam general d’amnistia que va recórrer el país entre 1976 i 1977 o bé per reivindicar millores en les primes i en la seguretat. I seguirien manifestant-se per assolir noves conquestes sindicals: no tardaria a arribar el conveni propi i, l’any 1986, el règim especial de la mineria del carbó, amb concessions com la jubilació anticipada.
