Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de gener de 2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
PATRIMONI. Ara que ja som al tram final de les festes de Nadal, parlem d’una de les esglésies del centre de Manresa que es va construir en substitució de la de Sant Pere Màrtir, enderrocada durant la revolució paral•lela a la Guerra Civil. L’església de Crist Rei és d’estil historicista neogòtic, típic en la construcció d’edificis religiosos durant el primer franquisme. Es va començar a construir el 1942, projectada per Alexandre Soler i March, i es va acabar el 1957, sota la direcció de l’arquitecte manresà Josep M. Armengou, després de la mort de Soler i March el 1949. Està situada en un lloc estratègic, la confluència del passeig de Pere III i el carrer de Guimerà, i marca el canvi de model entre el Passeig del modernisme i la segona etapa de consolidació d'aquest vial.
Es tracta d’una església de grans dimensions amb planta de tres naus, la central molt ampla i presidida per un absis i les laterals molt més petites, amb capelles. La façana mostra clarament la divisió interior. El cos central, majestuós, té una gran escalinata i pòrtic, mentre que els laterals són desiguals: el de la dreta és més alt que el de l'esquerra perquè en el projecte original d'Alexandre Soler i March aquests cossos havien de ser dues torres, una d'elles el campanar. La nau central està coronada per una creu i sobre el pòrtic hi ha una terrassa, damunt de la qual hi ha tres finestres de tipus gòtic de 3 i 2 lòbuls. La façana de la nau central està treballada amb carreus de pedra i les laterals en paredat i carreus encoixinats a les cantonades. A l’interior hi trobem el Sant Crist tallat en fusta acompanyat dels Quatre Evangelistes, obra de Lluís Montané, autor també de l'ornamentació de la capella del Santíssim, presidida per una imatge de la Verge del Roser.
Crist Rei està protegit de manera parcial pel catàleg de patrimoni de Manresa per la importància històrica i artística, reflex d’una època com la postguerra, en la qual es va recuperar un llenguatge arquitectònic antic per reforçar el simbolisme social de l’Església.
Foto: Francesc Rubí
