Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de novembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Benvolgudíssims germans i germanes. Ho va dir el filòsof Aristòtil: la virtut es troba en un terme mitjà entre l’excés i el defecte. Què vull dir amb aquesta cita d’autoritat? Que la nostra ciutat té tots els extrems possibles de comportament davant de la política, la col•lectivitat i, ho sap Déu, la vida en general. És ben trista la detenció indiscriminada de joves dits llibertaris per ordre de l’Audiència Nacional, una institució jurídica heretada del feixisme. Tant trist com l’atac recurrent a les seus dels partits polítics en pro de lemes ben legítims, però cívicament i estèticament fastigosos quan es representen a la via pública en forma d’empastifament continu. Per Déu, que n’estem farts de les pintades i encartellades que l’únic que fan és degradar, encara més, el nostre centre històric! Ja podem anar fent murals a les parets per acolorir els carrers del Barri Antic si, al costat, en nom d’una lluita que s’amaga rere rostres tapats i responsabilitats mínimes està tot fet una merda! Que em perdoni l’Altíssim, però aquest tema m’enerva. De la mateixa manera, molts dels meus feligresos són incapaços de moure ni un dit de la fèrria intransigència casposa i de la voluntat d’ordre i immobilisme que els enquista cada dia més. Manresa també és plena de carques i fantasmes amb camisa i corbata que fan els ulls grossos davant la mediocritat i la brutícia. Només fan tertúlies moderades amb campaneta i baixen al local de CDC a exigir ordre i més ordre. Sempre que no hi hagi algun incontrolat llançant-hi ous farcits de pintura, és clar.
Però,–Jesús, Maria i Josep!– si aquests de la panxa plena i la llengua verinosa no són capaços de creure ni invertir en res a la ciutat. No volen arromangar-se per entendre els seus conciutadans i descobrir que la ciutat és grisa no pas pel triomf de l’anarquia i el llibertinatge, sinó, en molt bona part, per la desídia i la caspa que desprenen i que tapona els accessos d’entitats, institucions i llocs de treball. Contemplen la Manresa de la cagada de quisso i la pudor de pipí pensant que qualsevol temps passat fou millor. I, és clar, molts dels que han de fer la revolució es passen de frenada i no respecten res, sovint ni els seus iguals. Protestar és ben legítim, ho sap Nostre Senyor, però és tan reprovable la desídia com la bronca constant i la brutícia acumulada entre els vestigis de la nostra història. Sóc home de pocs radicalismes, jo, ja ho veieu. Déu sap que advoco pel diàleg i per la justícia (la social més que l’estrictament jurídica) perquè, com deia aquell, hi ha gent tan pobra que només té diners. I, com us deia, a Manresa només li serveixen per sortir a sopar i parlar de les inversions a la quinta forca i les bagasses que tragina a tocar de la frontera. Mare de Déu Santíssima! Ara, al costat de casa ni hi volen invertir ni volen saber res dels que hi viuen o, millor dir, hi sobreviuen. Déu potser els perdonarà tots el dia del judici final, encara que, els que provoquen danys a allò col•lectiu o especulen amb la propietat amb empreses suflé i immobles que agonitzen es mereixerien, com a mínim, fer una bona estada al purgatori.
