Aquesta informació es va publicar originalment el 31 de maig de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
SALUT-ENTREVISTA. El manresà
Josep Maria Garcia i Solà va ser un dels primers terapeutes morfoanalistes d’Espanya. Com a tal forma part, des del 1988, de l’equip del Natural Centre de Salut. En una de les acollidores sales del centre ens va explicar en què consisteix la morfoanàlisi, una teràpia d’escolta del cos, la ment i les emocions.
El nostre cos parla?
(Riu). És una bona pregunta per començar. Sí, hi ha un llenguatge del cos, i cadascú té la seva manera d’expressar-se. De fet, és el primer llenguatge que hi ha. Un bebè no sap parlar, però s’expressa. És un llenguatge que ens pot ajudar molt si aprenem a descodificar-lo, a escoltar-lo.
Tal com diuen, el cos és savi?
Probablement és el que en sap més, ens diu quines són les nostres necessitats i per on hem d’anar. Però perdem el seu llenguatge; en la nostra forma de viure no hi ha una tradició d’escolta del cos, sinó una retirada. En canvi, en cultures molt connectades a la natura les persones viuen amb una escolta gairebé instintiva. Vivim desconnectats de nosaltres.
I què li passa, al cos?
El cos queda empresonat, la forma d’expressar-se del cos es col•lapsa. És un procés llarg. Quan el bebè no rep ajuda per pair les moltes sensacions que percep, el cos para els cops i s’adapta a una situació traumàtica tensant-se. Pot ser que les tensions quedin fixades en el cos com el negatiu d’una pel•lícula i les guardem, que ens privin de llibertat de moviments i ens facin perdre sensibilitat. A mesura que creixem, algunes coses les resolem, d’altres no, i ens encorsetem en el conjunt de sensacions traumàtiques que el nostre cos acumula.
Deu haver-hi de tot.
Els pacients poden venir per moltes raons diferents, normalment per un símptoma que ens diu que això no rutlla. Coses que en un principi invalidin una mica, no cal que siguin físiques, i d’un cert grau d’insatisfacció es passa a un altre de molt més intens. Fins al punt que quan els símptomes són molt dolorosos la persona fuig de si mateixa. De broma et diuen: «Vaig un metre endavant de mi mateix», perquè tenen por del que senten.
Josep M. Solà, al centre de salut Natural Foto: Sílvia Berengueras
Treballeu més les emocions?
És clar que fem cas d’una contractura, per exemple, però ens interessa molt més veure’n la causa. N’hi ha que duren anys i que fa tant temps que hi són que els teixits es retrauen, com un roc, i en resulta una zona que potser ja no fa mal, però que no es mou. Probablement això serà una cadena, un altre lloc del cos anirà forçat i s’inflamarà. Les rigideses que no podem resoldre i que ens acompanyen són les que requereixen el treball d’entendre el seu significat perquè si no, no les alliberarem.
I què proposeu?
Emprendre l’aventura de tornar a tu mateix i començar a escoltar-te. Partim del cos, no ens posem en idees. És molt important tenir un espai físic íntim, en què tot evoqui a entrar en contacte amb tu, i una persona al costat que sense cap mena d’intenció ni judici t’acompanyi a partir de recuperar les sensacions més bàsiques, de pes, de volum, d’escalfor, de la pell. Es tracta de posar nom a tot allò que el cos ens fa sentir.
S’estableix alguna mena de diàleg entre vosaltres?
La persona està en posició d’escoltar-se i d’estar disposat a expressar el que està vivint, i el terapeuta intenta estar molt en contacte amb ella; és fonamental que hi confiï, escoltant la vivència. A vegades la reordena simplement repetint coses que la persona diu espontàniament i que aparentment no tenen gaire sentit. Hi ha moments de comunicació molt subtil, d’ésser a ésser, en què hi ha molt poques paraules, en canvi, la persona els viu molt intensament. En definitiva, faig el que les mares fan de manera espontània i natural amb els seus nadons, i dic mares perquè és el primer ésser que està totalment en contacte amb el bebè i que l’ajuda a contenir les sensacions.
Ha de ser bonic assistir a aquests processos.
És emocionant. Ets una mena de caixa de ressonància del que li passa a la persona i això és molt intens, com l’empatia maternal. També és una experiència que transforma el terapeuta, que si està en contacte amb si mateix facilitarà que la persona també n’estigui, i en el moment en què tots dos estan immersos en l’ara i aquí comencen a passar coses.
A l’últim, les relacions humanes millorarien amb aquest treball?
Segurament guanyarien en sinceritat. Com més allunyats estem de nosaltres mateixos més tripijocs fem, no acabem de saber què volem l’un i l’altre.
