Aquesta informació es va publicar originalment el 28 d'octubre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
NATURA URBANA. Dels arbres i arbredes singulars de Manresa que formen part del patrimoni botànic, cal destacar-ne un valor ecològic, més enllà del valor històric, estètic i paisatgístic. El tenen tot i estar en un ecosistema urbà i ser plantes domesticades. Però, què vol dir ser plantes domesticades amb valor ecològic? La resposta la podem trobar en un conjunt d’arbres que, de tan integrat que es troba als carrers manresans, sovint ens descuidem de la feina que fan: són els plàtans ("Platanus x hispànica") del passeig de Pere III. Plàtans, alguns centenaris, amb altures de quinze metres, amb l’escorça platejada i clapejada de tonalitats grises, amb fulles amb forma de palmell amb cinc lòbuls acabats en punxa. I amb inflorescències poc vistoses i fruits agrupats en esferes de tres centímetres.
Cobricel arbori del passeig de Pere III Foto: Ignasi Cebrian
El valor ecològic d’aquest arbrat és notable. En total són uns 250 plataners; un petit bosc dins de la ciutat. Contribueixen, a l’estiu, a refrescar l’aire del Passeig, gràcies a l’evapotranspiració. També ajuden a mantenir l’atmosfera neta: aporten grans quantitats d’oxigen i renten els contaminants de l’atmosfera. A més, ens alegren la vista, regulen el cicle hídric de la ciutat, incrementen la biodiversitat i fan de barrera acústica. Tanmateix, algú podria dir que a la primavera escampen amb el vent els fruits emplomallats que poden provocar-nos irritacions als ulls i a la gola. I també el pol•len, que pot provocar-nos al•lèrgia. Sí, és cert, també hi ha inconvenients que s’haurien d’assumir juntament amb els avantatges ecosistèmics per aconseguir una gestió ambiental adequada.
Gestió que no ha d’oblidar el caràcter domesticat d’aquests arbres. Perquè cal considerar-los éssers vius domesticats que poden patir estrès sota les condicions ambientals naturals o les provocades pels humans. Contaminació, manca de reg en els estius eixuts, bretolades diverses, podes i malalties. En estat natural, només sobreviurien els individus més ben adaptats a les condicions ambientals. A la ciutat, intentem que visquin tots. Per això, som els humans els qui n’hem de tenir una certa cura perquè no esdevinguin una nosa: regar-los quan toca, curar-los si tenen malalties o substituir-los en cas que es morin per envelliment o de manera natural. No podem tractar-los com plantes salvatges.
Detall de l’escorça clapejada dels plàtans. Foto: Ignasi Cebrian
Per exemple, als arbres dels ecosistemes naturals no cal esporgar-los. Cada arbre creixerà amb la finalitat de sobreviure i deixar descendència de la manera més eficaç per tal de passar per davant dels seus competidors. Les esporgades en silvicultura i en agricultura es fan per obtenir més rendiment econòmic de la planta, més producció fustera o agrícola. En canvi, el criteri per podar l’arbrat urbà és estètic o de seguretat ciutadana. Al capdavall, les de la ciutat són plantes domesticades que ens proporcionen uns serveis ecològics indiscutibles als humans i que ens aporten un cert benestar. Si no, penseu què trobaríem a faltar si no hi hagués arbres al Passeig.
