Aquesta informació es va publicar originalment el 20 d'octubre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
LAURA ESTRADA
Sense l'Ovidi aquesta columna potser no existiria. Si més no amb aquest títol, perquè Va com va és manllevat d’una cançó d'Ovidi Montllor, aquella en què l'autor, revoltat contra la resignació davant les rutines i el conformisme d’una societat indiferent a les diferències i les injustícies socials, exclama: "Si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient el va com va, pensa que sols diré fins que més no podré: Va com vull. Com volem". Tota una declaració d'intencions ben vigent, tant en l'àmbit personal com col•lectiu. Quantes vegades diem o hem sentit a dir “les coses són com són”, “què hi vols fer”, amb un deix d’escepticisme que no amaga sinó una enorme peresa davant l’opció de comprometre’s, arromangar-se i intentar contribuir a fer possible els canvis. En comptes d’això, ens limitem a lamentar-nos, com si el lament ens eximís de qualsevol càrrec de consciència. Mentre n’hi ha que insisteixen a veure Manresa com una ciutat grisa, localista i decadent, sense considerar la possibilitat de demanar en què es pot ajudar, altres com Ovidi, natural d’Alcoi, una ciutat molt similar a la nostra, converteixen les mancances de la ciutat (“aigües brutes de fàbriques on neix la boira del fum brut sense ales”), del país i dels temps, en un bell cant de compromís i combat. És clar que, ja se sap, això va com va.
