D. Sam Abrams: «Els creadors molt dotats no en tenen prou amb un sol gènere»

per Ramon Aran i Vilà, 12 d'octubre de 2015 a les 19:24 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 d'octubre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
ENTREVISTA-TOCATS. Dimecres a les vuit del vespre, a la sala d'actes del Centre Cultural del Casino,hi haurà un dels plats forts del Tocats de Lletra d'enguany: "Camaleònics: els poetes davant de l'alteritat", la conferència que pronunciarà el crític literari Donald Sam Abrams (Beckley, 1952) al voltant del perfil d'escriptor polifacètic que busca aquesta edició del certamen. Abrams farà èmfasi en l'obra de Josep Palau i Fabre
La d'Abrams és l'única contribució teòrica sobre el marc escollit per a aquesta edició del festival literari. Per això hem pensat que fóra bo que en quedés alguna reflexió escrita més. Hem parlat amb ell per correu. 


El crític literari nord-americà, famós per haver tractat l'obra de Joan Maragall, D. Sam Abrams Foto: Punt Avui / Manel Lladó

Vós remarqueu, en les paraules que acompanyen la presentació de la conferència, que si els escriptors adopten gèneres i arts diferents per expressar-se és perquè pateixen una crisi d'identitat. ¿Aquesta crisi d'identitat és també derivada d'una pèrdua de prestigi de la literatura com a fenomen artístic, al costat de la música, el cinema, l'escultura, etc.?


Certament, hi ha hagut una pèrdua considerable del prestigi social de la poesia i de la figura del poeta en els darrers anys. Les causes són diverses però és ben clar que ni el poeta més popular en aquests moments, Joan Margarit, té l'aura de dignitat i noblesa que tenien abans poetes com ara Carles Riba o Salvador Espriu o J. V. Foix. I aquesta pèrdua de prestigi social de la poesia ha provocat el fenomen del transfuguisme entre poetes, que se'n van cap a la novel·la a la recerca del prestigi i la incidència en el sistema literari. Hi ha poetes, però, que estan dotats per dur una carrera doble, entre el vers i la prosa. Penso en autors com Miquel de Palol o Marta Pessarrodona o Maria Àngels Anglada o Valentí Puig, però són una raresa. Normalment, es tracta de l'autor que comença com a poeta i es passa a la prosa buscant més fortuna i glòria.

Ja en el modernisme hi havia força artistes que combinaven expressions artístiques (Vayreda -per bé que no era modernista-, Rusiñol, Apel·les Mestres, Prudenci Bertrana...). ¿És tan extraordinari que els escriptors d'avui es dediquin a més d'un gènere literari -deixant de ser novel·listes, poetes o dramaturgs a seques per ser escriptors- o que es dediquin a fenòmens artístics diversos?

Diria que sí que és extraordinari si el producte artístic és de primera qualitat.  Albert Ràfols-Casamada era poeta i pintor i l'obra poètica i l'obra plàstica són excel·lents. També Tàpies era un artista genial i un escriptor excel·lent. Crec que hi ha dos tipus de creadors, els creadors dotats per un sol gènere o disciplina i els creadors molt i molt dotats que no en tenen prou amb un sol gènere o disciplina. En aquests moments hi ha molta gent que prova sort a molts llocs en el món de l'art sense excel·lir en tots. No tinc res contra l'exploració, però és un empobriment quan volen abastar fites que no poden abastar, perquè aleshores, pel camí, deixen obres fluixes.



Josep Palau i Fabre Foto: Fundació Palau i Fabre

Destaqueu Palau i Fabre entre els escriptors camaleònics catalans. N'és el més rellevant? També és per això que és dels menys compresos?


Segurament sí que Palau i Fabre sigui el més rellevant poeta "camaleònic" de la poesia catalana moderna. Si més no, en Palau tenia ben clar, i ho va teoritzar, que un dels temes principals de l'art modern havia de ser la crisi d'identitat que havia experimentat la condició humana amb l'arribada del segle XX. Va deixar d'existir el jo monolític, central, inequívoc i va nèixer el jo en crisi, el jo esqueixat, el jo problemàtic. A l'obra poètica completa de Palau, Els poemes de l'Alquimista, trobem un aforisme del poeta que presideix el volum:  "L'home és un animal que es busca". Això significa que l'activitat central i principal dels homes i les dones és buscar-se. Es busquen perquè no saben ben bé qui són i tenen moltes respostes sobre qui podrien ser. El llibre de Palau és, entre altres coses, una crònica del poeta a la recerca de la seva identitat, que és plural i inestable. Al llarg del llibre Palau va assumint i explorant diferents identitats que pertanyen a diferents categories: la categoria humana, la categoria de la natura orgànica i la categoria de la matèria inorgànica. Per tot això Palau es presenta successivament com Don Joan, Narcís o l'emperador Iang-Po-Tzu, com un peix, com una pedra...  Em sembla molt clar que estem lluny d'entendre del tot l'alta significació de l'obra poètica de Palau. L'obra de Palau té un fons conceptual de molt alt nivell i té un fons culturalista també de molt alt nivell. L'obra de Palau no admet ni simplificacions ni reduccions.  És una vasta aventura i t'hi embarques o et quedes a terra!

Suposo que complica força la feina de l'historiador de la literatura el fet que un escriptor es dediqui a diverses arts. En aquest cas, és necessari, suposo, tenir una formació integral en Humanitats, un requeriment que potser no es té prou en compte, encara, entre els historiadors de la literatura.

Efectivament, un autor que es dedica a més d'un gènere o disciplina costa d'atrapar-lo. Sovint els crítics no tenen la formació prou profunda ni prou vasta per entendre el seu autor.  Per exemple, per llegir bé l'Espriu has de saber de poesia, narrativa, teatre, assaig, crítica i memorialisme. Per endinsar-te a l'obra d'Agustí Bartra, has de saber de tots els gèneres que va conrear i has de tenir una formació cultural de primera magnitud. Bartra era el poeta més culte de la poesia catalana moderna. Coneixia la poesia de totes les èpoques i de totes les cultures i posava en funcionament el seu bagatge. Per entendre Ràfols-Casamada has de saber d'arts plàstiques i de poesia. Per mi el més important és que quan hagis fet l'esforç de llegir en profunditat un autor, després de tot l'esforç, tinguis la sensació clara que valia la pena. Jo sóc lector devot de T. S. Eliot, Óssip Mandelstam i Eugenio Montale, tres poetes ben diferents i ben difícils. Llegeixo assíduament els seus textos i sempre, sempre surto enriquit a molts nivells. Aquí, per mi, és la qüestió central.  Autors com Eliot, Mandelstam, Dante, Shakespeare, Valéry, Kavafis, Milosz, Frost sempre t'ensenyen coses quan tornes a la seva obra.



Participació