Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de setembre de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Benvolguts germans i germanes... enmig de la Festa Major, quan tot és disbauxa i alegria, no podem oblidar que la unió fa la força i —perdona’m Nostre Senyor— que dels vençuts mai no se n’ha escrit res. El 27-S és a l’horitzó i això ha provocat imatges ben insòlites al centre de Manresa amb militants de Convergència i Esquerra fent-se fotografies plegats i emplenant les xarxes socials d’imatges que destil•len el sex-appeal de Raül Romeva i l’energia de Carme Forcadell. Fins i tot el dimitit Pere Culell continua sent al peu del canó quan es tracta de donar gas cap a la independència. Només l’Altíssim sap els autèntics motius de l’abandonament polític del cirurgià. Suposo que, en les seves memòries, a part de parlar dels pits femenins i de l’excel•lent suport que presta a les pacients, també dediqui un capítol a explicar els estira-i-arronsa que es produeixen al primer pis de l’edifici cantoner entre la plaça Major i el carrer de Sant Miquel. En fi, els camins del Senyor són inescrutables i, evidentment, un bon cristià com jo, i encara que es tracti de polítics, sempre advoca pel perdó i la misericòrdia.
Del que ja no puc parlar és de la capacitat de parar l’altra galta dels democristians. A Manresa, com en molts llocs, a Unió han partit peres. I la trencadissa ha estat important. Davant del mullader, un bon amic meu no va poder evitar exclamar: “Per Déu, encara resultarà que és més independentista l’Olga Sánchez que el Davins!”. I això que aquest últim pregonava arreu que al partit ho eren tots, d’independentistes. Si Carrasco i Formiguera aixequés el cap, se’n faria creus. No sé pas si Duran i Lleida, amb qui s’alinea Davins, es un bon hereu de les sigles de la formació política. Que Déu em perdoni, però, em sembla que el moment polític i la història forjada durant la dictadura i en les últimes quatre dècades demostra que, més que desunió, hi hauria d’haver més unitat que mai. Però, no. Molts ajuntaments catalans, ara per ara, tenen convidats de pedra —com el regidor Miquel Davins— que, en les decisions relacionades en la vertebració d’un nou país, es desmarquen. Com si un cristià i un ateu haguessin d’organitzar una parròquia. Inversemblant, però cert. Ai, Senyor!
