Vista de l'últim tram del Passeig des de Crist Rei. Foto: Anna Pujol
Quins consells donaria als joves d'avui en dia? “Als que no treballen del que els agrada, si busquen, segur que trobaran alguna cosa, encara que no els agradi tant”, diu Camins. Els dos es queixen que actualment “tot és teòrica”, que els joves no “fan d'aprenents”, practicant un ofici. Després arriben a la feina i estan ben verds.
Què els agradaria que tornés dels temps de la seva joventut? “Abans les persones s'ajudaven una mica més”, afirma en Josep, que ha de marxar per anar a l'informàtic. Com utilitza l'ordinador, vostè? “Jugo al solitari, llegeixo el diari, i busco informació sobre països estranys, a veure què hi passa”. Hi ha gent gran que s'ha obert a les noves tecnologies. Ben fet.
Seguint passeig avall, a un banc de la Plaça Onze de Setembre trobo Maria Carme Prunés i Llasera. Està del tot predisposada a parlar del que vulguem. Mantenint el tema anterior, li pregunto què li sembla Internet. “És una cosa molt bona, una enciclopèdia lliure, però se n'ha de fer un bon ús, com de la televisió”, diu. Ella va viure una infantesa de postguerra, en uns moments en què la capital del Bages era “grisa i trista”. Després va venir “la revolució sociològica dels anys 70, que va ser una meravella”. Ja n'hi havia prou de viure reprimit. I ara “no podem tornar enrere”.
Algun consell pels joves? “Que siguin independents, que no es deixin manipular pels cantons negatius de la vida”. Recomana també el refrany “a Dios rogando y con el mazo dando”, amb el qual pretén evitar la queixa sense acció.
Maria Carme Prunés i Llasera. Foto: Anna Pujol
Recorda alguna anècdota que l'hagi marcat? “Quan ens vem conèixer amb el meu marit. La seva familia va venir de Barcelona, i ell, tot d'una, va aparèixer a l'institut. Alt, ben plantat... M'impressionava, però, d'enamorada, encara no n'estava”. I com segueix la història? “Llavors, em vaig apuntar a cursets de natació a la piscina. Me'l vaig trobar com a monitor, i un dia em va esbroncar de tal manera... que vaig deixar d'anar-hi.”
Però, com us deveu imaginar, aquí no acaba. “Quatre anys després, amb una amiga anàvem sovint a fer bronze a la terrassa de la piscina. Un dia no trobàvem taula i ell, assegut llegint el diari, va demanar a la meva amiga que, si buscàvem lloc, ell ens el deixava perquè marxava al cap de res. No va marxar al cap de res, ja que va pregar a la Conxita que em presentés. Després, li vaig explicar la bronca del curset de natació i es va posar a riure. A partir d'aquell moment ens vam anar veient, i fins ara, cinquanta-dos anys”. Me n'adono que les històries d'amor no difereixen gaire de les actuals. Però el que sí que és diferent és que ja ningú no diu anar a fer bronze per voler dir que va a prendre el sol.
Parlant de parelles, ja gairebé arribant a Crist Rei, m'acosto a la formada per Carmen Becerril i Rafael Martínez . Els pregunto què demanarien, què creuen que li falta a la societat actual. “Més companyerisme i respecte”. Tot i així, pel que fa al respecte, “no tant com abans perquè no et deixaven ni moure”.
Carmen Becerril i Rafael Martínez. Foto: Anna Pujol
Aquí va acabar la meva passejada a la caça d'expèriencies vitals, dins d'aquest entorn tan vital que és el Passeig. Espero poder escoltar-ne i explicar-ne més.
