Lucía Caram, catalana de l’any

Que una monja i argentina esdevingui catalana de l’any no ha de ser vist com una raresa sinó com un signe de normalitat, malgrat que sor Lucía Caram no representa la normalitat de les persones que consagren la seva vida a Déu, cosa que curiosament sovint li retreuen els massa beats i els massa pagans. Li retreuen que aparegui en totes les sopes televisives, que polemitzi amb uns i altres, que es declari culer i independentista, que digui el que diu, que sigui tan políticament incorrecta i alhora tan correcta amb la gent de bé, que escrigui llibres en comptes de passar pàgines de missals, que faci del món el seu claustre. Però mentre li plouen les crítiques a dotzenes cada dia, Lucía dedica el seu temps terrenal a combatre amb les seves mans la pobresa i la misèria infantil. Ni tan solament es pren la molèstia de plantar cara als que la bescanten. Gairebé sembla tocada pel do de la ubiqüitat i que el seu rellotge sigui de cinquanta hores al dia. Pensa, parla i actua amb la mateixa celeritat que ho faria Road Runner. Aquesta argentina i catalana per opció i adopció ha aprofitat el lliurament del guardó per reclamar de nou un gran pacte nacional contra la pobresa infantil i l’exclusió social. Militant de l’esperança i la tasca contínua, la monja de Santa Clara ens convida a posar-nos la samarreta dels més febles i vulnerables per construir un país més just, lliure i solidari. Diuen que la fe mou muntanyes, però no és veritat, si no és que persones com Lucía Caram mouen la fe.