Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de maig de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
HISTÒRIA MANRESANA. Manresa va aparèixer si fa no fa al segle IV abans de Crist, fundada per uns senyors anomenats íbers. Aquests “íbers” no van sorgir del no-res, és clar. La població autòctona va començar a fer servir el ferro i, esperonada pel contacte amb els grecs i fenicis, es van il·luminar i van començar a escriure, a diferenciar-se els uns dels altres per riquesa, i a construir poblats murallats. Un d'aquests era al Puigcardener.
L'entorn
Aquesta és la història d'un viatjant. Un home que caminava pel la riba dreta del riu Cardener, venint des del sud. Era l'any 512aC. Havia passat per la vora de Montserrat, on havia trobat algun lloc per passar la nit, i havia tingut problemes seriosos per trobar un lloc on creuar el Llobregat a la zona on es bifurcava. Finalment havia trobat uns còdols alts per on passar amb el seu carro de fusta, tibat per dos bous, carregat amb unes quantes àmfores, plenes fins a dalt d'oli. Es dirigia cap al poblat d'un turonet proper, on podria intercanviar l'oli per sal provinent de les muntanyes més al nord del riu. Quan s'anava acostant al poblat, va veure de lluny un parell de nois amb bona roba, arcs i un gos llebrer, que anaven a caçar. Rics del poblat, senyal que ja estava arribant.
Al cap de poc els boscos començaven a desaparèixer i eren substituïts per camps de blat, llegums i vinyes, que treballaven pagesos. Tenien tot un instrumental per fer les feines de segar, podar, plantar...: relles d'arada, aixades, podadores, falçs, forques, tridents... de fusta, però també de ferro. Alguns d'aquests camps estaven buits i sense res plantat, però el viatjant sabia que segurament no estaven abandonats. Els camperols els estaven deixant reposar un any perquè a l'any següent tornessin a ser productius. D'això se'n diu guaret. Probablement l'actual zona dels Comtals i la Depuradora n'era plena, de camps. També es devia trobar pastors que portaven els seus ramats de cabres i ovelles, potser algun amb bous i vaques, a pasturar per l'actual polígon de Bufalvent.
Un cop va albirar el turó, va entendre ràpidament perquè era allà. Era un típic poblat del Bages antic: en una zona elevada, en una posició cèntrica. A prop de l'aigua i amb tres cantons molt costeruts i un de suau. Perfecte per defensar i per accedir-hi. Des dels peus del turonet, enfilava la pujada que, al cap de 2.500 anys havia d'ocupar un horrorós pàrquing de formigó.
La vestimenta íbera era molt semblant a la romana. Il·lustració: Aida Cantero.
El poblat
A mesura que anava pujant va veure els promontoris d'uns deu centímetres d'alçada, situats al voltant de les cases, que indicaven que a sota hi havia una sitja. Una sitja és un dipòsit excavat a terra, en forma de barril que tancava hermèticament i on hi podien desar el blat que sobrés per més endavant. Quan va alçar els ulls va veure les cases. De primeres li devien semblar una massa informe de terra, però quan s'hi va fixat, va veure que eren edificis separats que compartien paret. Una mica com les cases adossades d'avui dia.
El poble tenia un o dos carrers com a molt, i les parets exteriors de les cases feien de muralles. Les de la majoria de gent eren petites, tenien una sola sala i com a molt un segon pis que servia d'altell. En canvi hi havia un petit grup de rics que tenien grans mansions d'uns 300 metres quadrats amb pati interior i diverses estances especialitzades: el dormitori, la cuina, el menjador... Totes aquelles cases eren de pedra i recobertes amb terra per poder aïllar-se millor del fred i la calor, amb finestres petites per no perdre la temperatura interior. La gent, com us explicaré el proper dia, li podrien haver semblat romans, perquè la vestimenta era força semblant, amb les típiques túniques.
Manresa formava part d'un “estat” íber. Tenia una el·lit dominant (com aquell parell d'abans que anaven a caçar) que s'havia enriquit gràcies al comerç amb els poblats veïns, però especialment amb els navegants fenicis o grecs. Vegem perquè carai es va formar un Estat quan abans només hi havia quatre agricultors de Viladordis que vivien en pau.
De terra endins a mar enllà
Mentre aquí aconseguíem la gesta de convertir-nos en petits "regnes" i començar a escriure, tot el Mediterrani ja estava plagat de colònies gregues. Els fenicis (actual síria-palestina) i cartaginesos (nord d'àfrica) també controlaven una extensa xarxa de colònies. Les ciutats etrusques del nord d'Itàlia lluitaven per fer-se un lloc en aquest intens comerç marítim. Egipte era conquerit pel potentíssim estat Assiri (actual Irak), el més extens que hi havia hagut fins aleshores.
Possiblement l'evolució per separat hauria dut els íbers a convertir-se, per si sols, en estats tant potents com Assíria o Cartago eren al segle VI aC. Ves a saber. El cas és que el contacte amb algú que estava uns passos per endavant va accelerar, i molt, el procés.
Cap al segle X aC van començar a arribar navegants fenicis i grecs que comerciaven amb els autòctons de la península ibèrica. Bescanviaven productes manufacturats a canvi de plata, per exemple. I quan alguns van començar a negociar individualment, oferint més plata que el veï, van sorgir desigualtats socials entre els locals. Alguns s'esforçaven a extreure'n més per poder comprar més coses als estrangers. Però arribava un punt en què devien pensar "perquè hi he d'anar jo si tinc prou diners o bens per enviar-hi algú altre?" Així els caps de tribu es convertien en membres d'una el·lit cada cop més consolidada que controlava els demés i que va acabar generant "protoestats". Aquells dos que caçaven, prop de Manresa.
I de moment això és tot. Només un avançament del proper dia: us sona allò que els lacetans eren els habitants del Bages? Bé, segurament no existien.
Per saber-ne més...
SANTACANA, J, SANMARTÍ, J,
Els íbers del nord , Editorial Dalmau, 2005.
