Aquesta informació es va publicar originalment el 4 de maig de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
D’AQUÍ I D’ALLÀ. Viena és una ciutat entranyable. Havent-hi viscut molts anys, i potser a punt de tornar a casa, en sóc més conscient que mai. Es cert que els hiverns són grisos i es troba a faltar el sol; que el menjar no és sempre del nostre gust; i que ens sobta el caràcter sovint fred de la gent. Però mirem-ho positivament!
Viena és la capital d'un país sobretot alpí amb magnífics paisatges, llacs i muntanyes. Es fantàstic veure des de l'avió els cims nevats i les valls. A l’estiu, s’hi va a fer excursions, des dels Dolomites del Tirol fins als Alps centrals i de Salzburg. A l'hivern, és un país d'esquiadors per excel·lència. Viena és molt més que els tòpics habituals. Va ser la capital cultural i musical d'Europa. Hi van passar tots els grans compositors. Segueix sent una gran capital cultural, només comparable amb Berlin. L’oferta operística, musical i teatral és enorme. Aquí les autoritats respecten el patrimoni cultural i no haurien enderrocat un teatre com el Kursaal, la sala Ciutat o la pista Castell. L’ haurien renovat, això sí.
Contràriament a Catalunya, Àustria va ser un gran imperi a l'Europa central, integrat per moltes nacionalitats. Amb la desfeta de 1918, aquest imperi
tampó entre Alemanya i Rússia va ser desmembrat pels Aliats. El francès Clemenceau, després de retallar les fronteres al màxim, va dir cínicament: "I el que queda és Àustria" (territori de parla alemanya), però els Aliats van regalar a Itàlia el Tirol del Sud, que està al vessant sud dels Alps, i on sempre s'ha parlat alemany. És la seva Catalunya Nord. La I República Austríaca va deixar d'existir amb l'annexió nazi del 1938. El 1945 es va proclamar la II República, que no va ser sobirana fins al 1955, quan es van retirar les tropes soviètiques. Els alemanys van haver d'esperar fins al 1990. A Àustria li va quedar la nostàlgia de l'Imperi. Es respecta enormement la figura de l'emperador Franz Josef, i la monarquia gaudeix de prestigi, potser per estar associada a una època en què era una gran potència europea. Cada 1 de gener, als tradicionals concerts, la petita Àustria presumeix del gran patrimoni històric ensenyant palaus i monuments.
Els austríacs, malgrat les notícies dels darrers anys, encara no tenen ben clar qui som els catalans. Això sí, identifiquen el Barça amb Catalunya. Tanmateix, és molt difícil fer entendre la nostra identitat, no només als austríacs sinó als europeus i a la gent d'arreu, que no veuen amb bons ulls que un estat es separi d'un altre. Els alemanys i austríacs pensen que som com Baviera i que només volem més autonomia. Els russos, recordant l’exUnió Soviètica, diuen allò de "millor units", i jo els dic que per a nosaltres aquest eslògan equival a dir "millor oprimits". Intento fer-los entendre que, en qüestions de diners continua manant un Madrid vuitcentista, que no fa cap concessió. Parlo de l'espoli, i de l'anticatalanisme i de la intolerància seculars d'allà la meseta. No només de les institucions sinó també de la gent. Els explico que, per acabar-ho d'adobar, Brussel·les es desentén de Catalunya i abona les tesis tremendistes de Madrid. Observo que els corresponsals estrangers instal·lats a Madrid llegeixen la premsa d'allà i informen a Europa sobre el “separatisme” de Catalunya sense moure's de la capital del reino. Tot i així, he parlat amb gent que ens entenen. De moment, cada país té les seves prioritats i als austríacs els preocupen més els impostos, l'enorme quantitat de diners que paguen a Brussel·les, i els centenars de refugiats que arriben al país.
