“Entrenar el Manresa és un estímul constant”

BÀSQUET ACB-ENTREVISTA. Jaume Ponsarnau, entrenador de l’Assignia Manresa, fa un repàs de la seva trajectòria a les banquetes i de la figura de l’entrenador en el món del bàsquet professional. Aquesta temporada, el targarí ha aconseguit treure un gran rendiment d’una plantilla que ha acabat la lliga regular de l’ACB en dotzena posició, més a prop del “play-off” pel títol que no pas del descens.
Quan neix el Ponsarnau entrenador?
A la meva escola, tots els nens jugaven a “futbito” (una variant del futbol sala) i jo no volia ser menys. Hi ha un moment, però, en què començo a tenir inquietud pel bàsquet. M’ho passo millor jugant-hi i començo a apreciar-lo i estimar-lo. Tant, que m’hi fico amb tota la il•lusió. Però el meu talent era el que era i el meu físic força limitat. Vaig patir molts problemes físics. Tot i progressar i millorar gràcies a un gran esforç i passar-m’ho molt bé jugant a bàsquet, arriba un punt en què fer-ho comença a ser un problema. Tenia i segueixo tenint molts problemes a l’esquena.

I de la pista a la banqueta...
Ben aviat me n’adono que m’ho passo millor entrenant que jugant. Era jove i tenia moltes inquietuds. Formava part dels escoltes i feia moltes més coses. Però, en aquell moment, vaig veure que fer d’entrenador m’omplia moltíssim i m’hi vaig ficar amb la intenció de seguir-ne gaudint, sense cap objectiu d’esdevenir professional. Només m’interessava ajudar a créixer i ser millors els nens que portava i, alhora, aprofitar-ho per créixer com a entrenador.

Podries viure sense el bàsquet?
No ho crec. M’hauria d’inventar alguna cosa que m’enganxés tant o més. El bàsquet, per a mi, sempre ha estat una font d’estímuls perquè sempre m’ha donat arguments per progressar i millorar. Motius per pensar-hi, per dedicar-hi temps i per creure que encara ho puc fer millor.

José Mourinho, entrenador del R. Madrid de futbol, deia que el Mourinho entrenador no tenia res a veure amb el Mourinho persona. Hi ha molta diferència entre el Ponsarnau entrenador i la persona?
Trobo que és molt difícil separar-los. Jo no en sóc capaç. El com sóc com a entrenador té molt a veure amb la meva pròpia personalitat. Necessito apel•lar-hi. És un estímul, em dóna confiança fer-ho i així quedo legitimat per actuar com ho faig. Per saber què vol dir ser entrenador, un principi bàsic per a mi és aconseguir l’equilibri entre exigir i convèncer. I per convèncer he de ser jo mateix, no fer teatre. A mi no em surt. No tinc habilitats per a la paròdia.

Què és més fàcil, exigir o convèncer?
És més fàcil exigir, però des del convenciment pots ajudar molt. Si aconsegueixes convèncer, pots dotar l’equip de molta més capacitat competitiva. El meu objectiu és exigir en tot allò que és indispensable i convèncer en el que és un plus i ens pot fer ser diferents.



Ponsaranau dirigeix apassionadament l'equip des de la banqueta del Nou Congost Foto: Manel Mas

El dia que va anunciar que no continuaria com a entrenador del Barça, Josep Guardiola va dir que se sentia buit i necessitava omplir-se. Ha sentit alguna vegada aquesta sensació?
No. He pogut tenir sensacions de necessitat d’estímuls, però és que sóc en un lloc que sempre és estimulant. Cada estiu ens hem de reinventar, canviar gran part del bloc i replantejar com jugar i com competir. Seria un mal entrenador per al Manresa si aquesta realitat l’afrontés lamentant-me: “Ostres! Una altra vegada canviar l’equip...” No, en positiu. “Que bé! una altra vegada canviem l’equip.” Perquè alguns jugadors que hi havia la temporada passada han fet un pas endavant i tenen l’oportunitat fer-ne un altre fora de Manresa. Aquesta és la realitat.

I la possibilitat de marxar a la selecció no era estimulant?
He de reconèixer que l’experiència amb la selecció era una oportunitat més per enriquir-me, tenir una perspectiva diferent i seguir evolucionant. Després de cinc anys al mateix club ho veia com un pas més. Però l’estímul més gran, sense cap mena de dubte, és ser a Manresa.

Quins són els seus referents com a entrenador?
El meu referent ha estat sempre l’entrenador contra el que m’he d’enfrontar en el proper partit. He mirat sempre d’enriquir-me moltíssim del rival. He intentat aprendre veient bàsquet d’altres lligues i aprofitar qualsevol situació per reflexionar. Fins i tot quan condueixo, penso què he de fer per innovar o fer créixer aquelles coses que tinc dins del meu bàsquet.

L'ha influït algun tècnic en concret?
És cert que hi ha hagut entrenadors que m’han marcat molt com el Ricard Casas, el Xavier Garcia o l’Óscar Quintana amb qui he treballat directament. També hi ha una sèrie d’entrenadors amb una manera de fer que m’ha estimulat com, per exemple, Pedro Martínez o Salva Maldonado. D’altres, com Aíto García Reneses o Sergio Scariolo també m’han marcat, conjuntament amb tots aquells tècnics que han estat punters.

Què és el que més ha aprofitat en la seva etapa a l’ACB de la seva experiència com a entrenador de bàsquet femení?
La coherència. En el moment en què vaig decidir que volia intentar ser entrenador professional estava portant un sènior femení. Vaig estar set temporades al capdavant de, més o menys, el mateix grup humà. Cada temporada hi havia dificultats. Perquè un col•lectiu que no és professional té aquesta problemàtica... El fet que cada any hagués de trobar arguments per convèncer aquelles jugadores em va fer entendre que el més important és mantenir la coherència.

Quin creu que ha estat, fins ara, el llegat que ha deixat a la lliga ACB? Què hi ha aportat?
Crec que un sentit de rigor després del focus de joc. Això, evidentment, des del convenciment que la lliga m’ha donat moltes més coses de les que jo hi he aportat. Hem estat un equip amb unes mecàniques molt clares després del nostre focus de joc, del que volem o d’on volem treure l’avantatge. També hem volgut ser sempre un equip incòmode en defensa.

La figura de l’entrenador ha de ser més important que la dels jugadors?
No. Aquí el protagonista, indubtablement, és el jugador. Els entrenadors som els conductors de tota una sèrie d’estímuls que intenten aconseguir que els jugadors vagin cap on van. Que no evolucionin com un grup dispers, sinó com un equip. La responsabilitat d’un entrenador donar sentit a l’equip, marcar com es vol jugar.

La millor defensa és un bon atac?
És una filosofia força global. Però tan important és atacar com defensar. Aquesta és una de les coses més grans del bàsquet: tot és important. La manera de jugar del teu equip inclou com es defensa i com s’ataca. No hi ha equips que juguin de manera agressiva en atac i desordenats en defensa. Si ets agressiu en atac també ho ets en defensa.



El tècnic de Tàrrega combina la tàctica amb la necessitat de convèncer els seus homes Foto: Manel Mas