Aquesta informació es va publicar originalment el 15 d'abril de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La coneixeu la Pepita? Segur que sí, i tant! La Subirana, la de la Residència de la Sagrada Família. I que ja és una dona gran, eh? Aquest primer d’abril n’acaba de fer 75. És clar que no corre pas lleugera com abans i, si us la trobeu, us dirà que aquest hivern s’ha vist a les tres pedretes. Però aguanta, amb la mateixa tossuderia que ha gastat tota la vida. Que per això és filla de cal Valent, a les Escodines, i s’ha fet un tip de treballar sempre. Inquieta, llenguda, quan convé fins pot ser mal educada... i de fet, està convençuda que convé ser-ne sovint, des de la màxima que “això no ens funciona”. Amb aquest “ens” que la fa sentir solidària amb el barri, amb la ciutat, amb el món sencer... adopta un desig persistent de transformar les coses. Tot plegat, sota un descarat tenyit de ros palla. I això que va ser concebuda en el catolicisme més rigorós de la postguerra! Però, transgressora com és, convertí la inclinació assistencial de fonaments parroquials en projectes una mica més agosarats, especialment des del moviment veïnal. I molt singularment, l’experiència d’acollir els pares malalts a casa la van dur a plantejar, ara fa trenta anys, una residència per al barri. Sota el paraigua legal de l’associació de veïns, i contra tota mena de recels --del marit, de la pròpia associació i encara de l’Ajuntament, que veia el projecte insostenible-- va obtenir un primer suport de la Generalitat gràcies al Dr. Selga i aquell director general de Serveis Socials que fou Jaume Nualart: un milió de pessetes per començar. Amb aquesta fortuna i molta paciència, resseguint tots els pisos del barri, va convèncer un equip entusiasta i aconseguiren inaugurar els dos primers pisos al cap de dos anys. La resta ha estat una història d’entusiasme que va saber coordinar fins a l’hora de jubilar-se. Avui, menys atrafegada, la vellesa d’aquell projecte ja és la seva. Vídua de Josep Fontdevila i mare de l’Oriol, el Manel i d’aquest mateix senyor Ramon, encara es preocupa de noves propostes per al barri. I es deleix per anar als tallers de costura a l’ateneu de la Vinyeta. O als de teatre, per si el proper Nadal pogués –ai!- repetir el paper de Rovelló, ni que fos amb un rajolí d’oxigen al final de cada escena.
DIBUIX: MARIA PICASSO
