La Manresa ‘smart’

Benaurats manresanes i manresans, aquesta gent de la Diputació de Barcelona, que deuen tenir peles a manta, són capaços d’articular tot tipus de campanyes que, en una vila provinciana com la nostra, a fe de Déu que no deixen de sorprendre’ns. Entre altres coses, perquè aterren a la ciutat com un bolet i, la majoria de vegades, passen sense pena ni glòria de l’Altíssim. Un exemple recent, comentat i anunciat en aquesta mateixa publicació, va ser el projecte BaHiMa (l’acrònim de Barri Històric de Manresa) que massa èxit (el diari Regió7 se’n feia ressò) no va tenir. Entre molts altres motius, perquè la modernitat i els perruquins d’alguns botiguers no acaben d’enganxar. Que Nostre Senyor em perdoni, però hi ha coses massa avançades als nostres temps... Als temps manresans, vull dir. Com el programa Smart Region, que ha de servir, i cito textualment, “perquè les ciutats mitjanes de la demarcació s’apropin al nivell de Barcelona i, d'aquesta manera, no hi hagi un gap especialment significatiu”. Per Déu, un què? Un gap? No és pas la manera com pronunciaria rap l’alcalde de Barcelona, oi? Afortunadament, Google, l’enciclopèdia de la modernitat (aquesta sí que és smart!) em diu que no es tracta d’un peix, sinó, metafòricament, d’una esquerda, d’un forat, d’un interval inexplorat, vaja! El que representaria un esvoranc espaciotemporal entre la gran urbs (s’entén Barcelona) i la molt noble i cristiana Manresa.

Què Déu em sàpiga perdonar! Però el meu imaginari col·lectiu, en sentir el terme smart (per als menys introduïts en llengua anglosaxona vol dir intel·ligent o llest, també s’aplica als telèfons mòbils de nova generació), em remet a la mítica sèrie nord-americana de finals dels seixanta “Superagent 86”, en què sortia un espia pocatraça que, tot i que reeixia en les seves missions, era de tot menys espavilat. Sigui com sigui, i tornant al tema que ens ocupa, la Diputació es compromet a dotar el municipi de tot tipus de sensors i andròmines remotes per transmetre informació consistorial, d'ordre públic, de sanitat o informació provinent de les xarxes... La imaginació, pensant en Manresa, és massa traïdora. No em puc ni imaginar la pilona smart de la baixada de la Seu, la cadena smart de la Plana de l’Om quan hi ha manis i marxes, el semàfor very smart que desencallaria l’autobús a la sortida del carrer Guimerà o les llums nadalenques smart que encendrien una bombeta alternativament cada vint segons per fer feliços els ecologistes. Déu meu, és fascinant! En qualsevol cas, i per garantir la recaptació, l’únic servei d’última generació que ja tenim en marxa és l’app (aplicatiu/aplicació) per pagar el parquímetre. El primer és el primer!