Bugada al Pou. Març 2015

 

Començo la rentada del mes amb un cas insòlit viscut l’últim cap de setmana de mes. El dissabte 28 de febrer, Regió7 publicava una entrevista amb l’exentrenador i exjugador del Barça Carles Rexach. L’article ocupava tres pàgines del suplement La Revista i desvelava interiorirats destacades del vestidor blaugrana, especialment, de la relació entre Pep Guardiola i el traspassat Tito Vilanova. A primera hora del matí, els principals mitjans del país, entre els quals TV3, es feien ressò de les declaracions del Charly que, contra tot pronòstic, negava hores després que hagués concedit una entrevista al diari manresà. Poca estona després es va confirmar com havia anat tot. L’exentrenador va recordar haver pronuciat les opinions d’aquella entrevista el 4 de setembre de l’any passat, en el marc d’un sopar-tertúlia al qual havia assistit de la mà de l’exagent futbolístic Josep M. Minguella. La vetllada, que formava part del cicle Sopars de Girona, l’havia organitzat un col·lectiu de gironins residents a Barcelona que, a més, acostuma a fer ressenyes escrites de les opinions d’aquestes tertúlies amb personalitats de tots els àmbits al seu blog gironinsdegirona.wordpress.com. Així, els comentaris de Rexach a la sobretaula d’aquell sopar de finals d’estiu van ser penjats a l’espai web del col·lectiu el 14 de gener d’aquest any conjuntament amb una fotografia de grup que també reproduïm. Ara bé, aquell mateix contingut reelaborat —i pel que s’ha vist sense informar a l’entrevistat— va acabar publicat el 22 de febrer al Diari de Girona, sota la signatura de l’escriptor, professor i periodista olotí Lluís Busquets i Grabulosa, no massa avesat, per cert, als temes esportius. La capçalera, que pertany al grup Premsa Ibérica com Regió7, acostuma a intercanviar articles entre la resta de diaris del grup, per la qual cosa, una setmana després, i en format d’entrevista mai concedida al mateix Busquets, la peça apareixia a Regió7. El rebombori devia originar-se perquè, a Manresa, es va fer diferent que a Girona i el focus se centrava en les desavinences entre Guardiola i Vilanova. Ben mirat, des del punt de vista periodístic, la història és ben trista. Sembla que als diaris ja no hi treballin redactors —per què es necessiten si ja hi ha documents transcrits amb declaracions en sopars privats— i, a més, el mateix material —i probablement pel mateix preu— pot aparèixer publicat a tots els mitjans del trust empresarial. Pura essència periodística, sí senyor.

 

 

Tot plegat, sense deixar de parlar del tot del tema anterior, tenint en compte que el director de Regió7, Marc Marcè, sempre procura que el seu rotatiu faci un periodisme rigorós. Però, és clar, no es pot controlar d’on vénen tots els continguts, sobretot si els fan “a fora”, oi? Reflexions a banda, em toca parlar, precisament, del Marcè ja que un alt càrrec del “grup internacional multimèdia” que edita el Pou m’informa que potser caldria matisar una de les homilies que mossèn Gudiol va pronuciar ja fa una mesos i en què parlava dels conflictes del col·lega amb un agent de la policia local. Un policia que l’havia acusat de menyspreu després d’haver estat sancionat quan circulava amb moto. El cas és que Marc Marcè ha estat absolt del delicte de presumpta mofa a l’autoritat en un litigi que, val a dir-ho també, ja fa temps que dura. En nom de l’honorabilitat del director de Regió7, queda dit.

 

 

Perquè la veritat és la veritat i, de vegades, hi ha evidències tan clarividents que fins i fot fan mal. L’exemple més clar és el d’un ecologista anònim que ha penjat a l’om de la Plana un cartell fet de cartró amb una reflexió encertadíssima. La gran conclusió —del tot irònica— és que no es planten més arbres perquè no donen wifi a una societat hipnotitzada i abduïda per les noves tecnologies i la necessitat d’estar connectada a internet les 24 hores del dia. El tema del mes d’aquest mateix número no pot ser més aclaridor respecte a la necessitat d’un entorn més sostenible. El cartell casolà de la Plana de l’Om, rebla encara més el clau.

 


 

 

Tornant a la veritat, cal dir que s’arriba a una edat en què un ja no està per subterfugis i va de cara a barraca. Com l'Isidro, que busca nòvia i, sense cap vergonya, va penjar aquest paper de disseny dubtós a la soca d’un arbre del carrer Guimerà, al tram principal, just davant la parada d'autobusos. Hi ha la possibilitat que rebi una trucada del tipus: "Hola, he vist l’anunci que has penjat i tinc interès a conèixe’t. Em dic... (el que sigui)” De parelles n'hi ha de tantes maneres... Total, el no ja el té.

 

 

 

Tot plegat, això sí, amb l’objectiu de prendre’s la vida amb optimisme i procurar ser feliç. Com expressa una pintada que ha retratat un amable col·laborador al carrer de Puigterrà de baix, just al costat d'una botiga de roba de dona de talles grans. He de pensar que l’autoria de la pintada no té res a veure amb el comerç, però, ben mirat, potser sí que hi podria tenir relació. Necessitar una talla gran i trobar roba de la teva mida que t'agradi, segur que t'ajuda a ser feliç. Per ser infeliç ja hi ha tots els anuncis i catàlegs que t'animen (obliguen) a aprimar-te.

 

 

Una altra estampa, aquesta de mes mal gust, és la que hem immortalitzat en un contenidor del carrer Josep M. Planes, al trencall que surt del Passeig i passa per darrere de l’edifici de Correus. En principi, se suposa que, al cartellet, hi deia "només fulles" ja que aquest contenidor serveix únicament perquè els escombriaires hi llencin les fulles dels arbres. Però la imaginació és molt punyetera...

 


 

 

La crisi ha posat fre a molts excessos i entre ells ha portat la contenció als preus de les cartes de molts restaurants. Actualment, a Manresa i a molts altres llocs, es poden trobar menús al migdia per 10 euros amb una relació qualitat-preu més que excel·lent. El restaurant Àntikus (a la placeta que hi ha al final del carrer de la Mel) s'ha fet un cert nom com a lloc on menjar-hi bé i a un preu raonable. El menú dels migdies surt per 12,50 euros. Sense ser dels més econòmics, tampoc no difereix gaire dels d'alguns altres llocs d'un cert nivell. Tot correcte fins que se t'acut demanar vi amb gasosa. Llavors et recorden que el menú especifica vi o aigua, a escollir, i que la gasosa te la cobraran a part. Lleig. Molt lleig. Bàsicament perquè a la immensa majoria de llocs d'aquí i d'arreu, demanar "vi amb gasosa" es considera com una sola beguda... i això en menús de 10 i 9 euros! El dissabte a l'Àntikus el menú es de 16. Correcte, perfecte. Fins que no et passi com a uns amics meus que havent-hi anat un altre cop i havent estat convidats a uns xupitos, van demanar-los al final amb tota la seva innocència i la resposta que van rebre és que els xupitos només els oferien si feien la carta. I també ho vaig trobar molt lleig, tant o més lleig que el lleig de la gasosa. El qui marca les directrius d'aquell restaurant hauria de saber que de vegades per un simple detall et pots guanyar un client. I que d'altres, també per només un detall com aquests el pots perdre. Nota: al Carrefour una gasosa de 0,50 l. surt a 18 cèntims, preu de venda al detall.