Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de març de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Si el nostre informant no s'erra, les anarquistes catalanes –entre les quals, dues de manresanes– detingudes el passat mes de desembre arran de l'operació Pandora i alliberades fa un mes, no estan especialment queixoses del tracte de les funcionàries de la presó (en la qual van coincidir amb un tal Bárcenas, responsable de l'economat), que en general qualifiquen de correcte i normal. Ni tan solament el fet de ser anarquistes o presumptes terroristes va crear cap animadversió entre les seves escarcelleres. Aquestes no els van perdonar, en canvi, que fossin catalanes, circumstància que va provocar en les correctes i normals funcionàries més d'una urticària, traduïble en vexacions, imprecacions i perjudicis.
Aquesta aparent incongruència o contradicció hauria de fer reflexionar els mateixos anarquistes ja que, en virtut del seu ideari, no existeixen nacions sinó el món i no existeixen persones sinó la humanitat. Però resulta que, agradi o no, darrere cada anarquista hi ha una persona que, agradi o no, ha nascut en un lloc determinat. Si aquest lloc no es diu Catalunya, el presumpte delicte és relatiu. Ara bé, si ets anarquista i català, la presumpció d'innocència desapareix perquè el delicte està en el fet mateix de ser català. El problema, doncs, no és tant la A d'anarquia, sinó la pronúncia oberta de la vocal. Una vegada més, el lema d'aquest encara nostre estat és: Abans una Espanya anarquista que una Catalunya catalana.
Il·lustracio: LAURA ESTRADA
