«El Kursaal és un referent»

TEATRE. Aprofitant el pas de l'actor català Joan Pera per Manresa per presentar el seu espectacle sobre la figura de Joan Capri, vam conversar amb ell sobre la seva carrera, la seva família i els seus records sobre les altres visites a la ciutat.
Què és per vostè Manresa?

Manresa per a mi és una ciutat en la qual m'he perdut, he fet exercicis espirituals, he actuat... Podria dir que és el lloc que més vegades he vingut. Per exemple, l'obra La extraña pareja la vam venir a fer 15 o 16 vegades.

I el Teatre Kursaal?

El Kursaal històricament és un referent i, a més a més, es va lluitar per tornar-lo a obrir. Després, el Kursaal també s'ha convertit en una història cultural gestionada fantàsticament fins el punt que és un referent per a Catalunya.



Quan es va iniciar en el món del teatre?

Tota la vida he fet teatre, tant professional com amateur. Crec que el teatre és un dels arts més democràtics que hi ha, ja que el podem fer sempre i des de molt petits. Des que naixem, ens expressem de moltes maneres. Jo, des de petit, al col·legi, ja veia que, expressant-me d'aquella manera, feia una certa gràcia, però no sabia per què. Després ve la primera comunió i recites un vers, i després ve l'institut i fas una obra de teatre i, realment, veus que allò et funciona. La gent és feliç veient-ho i tu ets feliç fent-ho.

Com va fer el salt com a professional?

A l'hora de començar a estudiar vaig pensar a dedicar-me al teatre, vaig anar l'Institut del Teatre i vaig començar a fer les primeres funcions. En aquells moments, va aparèixer la televisió, que per als actors, va ser la nostra salvació perquè allà hi havia feina, hi havia feina cada setmana. Des d'aquell moment, tota la meva vida ha anat enfocada a la interpretació. En cap moment vaig ser d'aquelles persones que comencen a estudiar Farmàcia i, al cap de poc temps, decideixen ser artistes.

Com definiria un bon actor?

Per mi un bon actor és qui sap transmetre a la gent les seves emocions. Hi ha una frase de Sant Pau que diu «estima i fes el que vulguis» i jo dic «comunica i fes-ho com vulguis».

Entre teatre i cinema, què prefereix?

El teatre. On jo em trobo realment còmode és a dalt d'un escenari. En el cinema, que hi he fet alguna pel·lícula, ho faig perquè tinc ofici i perquè és la meva professió. A més a més, en el cinema tothom em renya: aquest et fa posar aquí, l'altre et fa posar allà.... et renya tothom!
 
Quina relació hi ha pare-fill en el món del teatre?

Entre els dos tenim una relació de pare i fill perquè aquesta la conservem. Després, professionalment, la relació és més díficil perquè ell vol fer allò i jo no vull; ell vol treballar amb mi i jo no vull treballar amb ell, i ell no vol treballar amb mi i jo sí que ho vull. Tenim sempre una relació díficil. Jo omplo el teatre, i ell no, o al revés. Sempre és una relació més professional.

De seguida va seguir el seu camí?

Desgraciadament sí. De seguida, als 8-9 anys ell ja va començar a treballar i, com que ho feia molt bé i realment té talent, aviat va començar a treballar en doblatge, cine, teatre...

Vostè és pare de sis fills. Juguen algun paper els seus altres fills en el món del teatre?

Sí. Els meus fills són importantíssims a la meva vida, dins i fora del teatre. Però, és clar, quan jo faig una obra de teatre, els meus sis fills és com si la fessin amb mi perquè patim, riem, gaudim, treballem... Ahir, per exemple, era festa i estàvem tots dinant a casa i parlàvem tota l'estona de la funció al teatre Kursaal. Un èxit meu repercuteix en ells, des d'un punt de vista emocional, igual que un fracàs.

Quin és el projecte que més li ha costat fer?

Aquest projecte, Joan Pera, Capri, ha estat un projecte difícil. Cap projecte m'ha costat perquè realment m'agrada i perquè hi tinc la mà trencada, no ens enganyem. Hi ha obres de teatre que jo he fet que, si no em funcionessin, no passaria res, però, en aquesta obra, no em puc permetre aquest luxe de no funcionar. Ha de funcionar per a mi, per al públic, per al país, per al Capri. Jo què sé!

I el més satisfactori?

Tots ho són, d'una manera o d'una altra. De cada una de les meves obres en tinc anècdotes, i et podria explicar com d’importants han estat per mi, des que vaig començar fins l'última funció. Totes les obres tenen la seva importància, totes et van formant.

Què creu que és bàsic per a una bona interpretació?

En aquesta pregunta entraríem en tots els tipus d'escoles que hi ha. Com ja he dit jo abans, un bon actor és aquell que sap comunicar les emocions, tant si és de riure com si és de plorar, tant si vols comunicar una alegria com si vols comunicar una pena. No és aquell que ho fa més bé, sinó aquell que sap transmetre més fidelment el missatge que vol dir.


Pera combina els escenaris amb les sales de doblatge Foto: Tornaveu - Associacionisme i Cultura

En fa gaire cas, de la crítica teatral?

I tant! Les més importants són les que, a més de dir-te alguna cosa, et fan enfadar. A mi em costa molt llegir les crítiques per dues raons: d'una banda, perquè, si tenen raó, em desmoralitzaré per no haver-ho vist jo mateix i, per contra, si m'afalaguen, m'ho creuré i llavors ja no tiraré endavant. Crec que, quan es llegeix una crítica, s'ha de ser molt objectiu. Al llarg de la trajectòria com actor m'han dit de tot, així que en tinc de molt bones i en tinc de molt dolentes. Mira, recordo un que va dir: «Aquest senyor feia anys que no el veia, però ja es podia haver quedat a casa seva», i davant de la reacció del crític vaig decidir tirar endavant, fer el contrari del que ell em va dir, no quedar-me a casa.

Com definiria el seu espectacle 'Capri'?

El títol ja ho diu per si mateix. És, d'alguna manera, un lligam entre els dos. És aquella oferta en la qual ens retrobem la gent que és com nosaltres.

Joan Capri  fou un actor, humorista i monologuista català. Es sent identificat amb ell?

No. A mi, el que realment m'agradava d'ell era la gran categoria que tenia com a còmic. S'ha dit moltes vegades, i és veritat, que va ser un geni d'aquells que surten molt de tant en tant. Per exemple, jo que em preparo les coses i les faig, ell era espontani, ho feia tal com li sortia. De tota manera, la manera de ser entre ell i jo era totalment diferent.
 
Què el va dur a fer una obra dedicada a Joan Capri?

Tota la vida hi he pensat i ha estat una cosa que em feia il·lusió, però, fins ara, mai havia estat seriós, era un projecte. Arriba un moment en què penso que tinc una edat, tinc una història i que he decidit fer els monòlegs del Capri.