Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de febrer de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Com diria un destacat i històric membre d’aquesta revista: Manresa fa pixar de riure. Mira que a les diferents formacions polítiques els costa trobar amplis consensos. Doncs, en el cas de l’enderrocament de la Sala Ciutat s’havia aconseguit. Ampliació de la plaça, esponjament de la zona i accés franc i magnànim al museu. El Pou fa un número especial, el diari també, la xarxa s’omple de fotografies retrospectives i l’amic Joan Morros i una comissió d’ exmelenuts in illo tempore munten una abaixada de teló final ben digne. I precisament el dia que agafen les lletres del rètol de l’entrada per fer un últim acte de record al Conservatori, un grup de joves ocupa l’antic Loiola demanant que no s’ensorri i reivindicant que la ciutat necessita més espais escènics públics.
Deixeu-nos dir que, ben mirat, potser la suma de Sala Ciutat més Pista Castell era massa per als nostàlgics dels actes subversius, plens de basquitis i excessiva cervesa de barril. La primera reacció de l’Ajuntament va ser tallar els subministraments per fer més evident que l’equipament està sentenciat i declarat sinistre total. Però els ocupants diuen que no, que amb quatre pedaços quedarà com nou i s’hi podrà fer de tot, fins i tot fumar i fer malabars i tombarelles. Francament, tot és negociable i cal escoltar tothom, però hi ha altres espais a la ciutat on projectar i programar espectacles, que, a més, estan ubicats en edificis amb millor salut i amb interès patrimonial. A veure com s’acaba tot plegat.
Il·lustració: MARIA PICASSÓ
