Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de febrer de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Amb disculpes a Aribau,
s’hi escau
Adéu, Sala Loiola, per sempre adéu-siau,
oh sala sense igual, d’aquí, la pàtria mia,
que et vaig conèixer quan, de lluny et distingia,
perquè eres de Manresa un lloc per fer sarau.
Adéu, Sala Ciutat, que eres com el Palau,
on Cineclub, Art Viu, Rialles i Tabola,
i les Innocentades hi feien xerinola,
i les Congregacions miraven el cel blau.
Jo ton ample escenari coneixia llavors
com conèixer pogués el que tenen a Alpens,
coneixia també en Morros i en Vicens,
i el so de les butaques enmig dels meus acords.
Mes, t’han tocat de ple els fats perseguidors
i avui ningú no et veu com en millors vegades.
Per tot tens humitats, esquerdes mal tapades
i la fila que fas és la d’un lloc galdós.
¿Què val que ens hagi dut una enganyosa sort
a valorar com mai el vell Conservatori,
si t’ha tocat de ser el boc expiatori,
del qual sols restarà un generós record?
Pel bé del que t’envolta, no moriràs en va
com Sant Miquel un dia
[1]. La decisió ja és presa,
per més que ara a última hora algú en nom de Manresa
busqui les pessigolles al projecte que hi ha.
A més, en temps de crisi reformar-te té un preu.
Més val bastir de nou, no lluny d’aquest veïnat,
una sala moderna pel bé de la ciutat,
i a l’espai que tu deixis fer una entrada al Museu.
En va a tu, dolç racó, en ales jo em transport
i encara hi veig actors de teatre i de cine,
que, fora de cantar amb la gaita, si és que afina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Muira, muira, l'ingrat que, al sonar en sos llavis
el nom Sala Ciutat o Loiola no plora,
que al pensar en aquest lloc no es consum ni s'enyora
al veure en els retrats els que avui ja som avis!
Ix, veu, per expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh sala, a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, i crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar d’aquest espai la glòria;
i passi la Loiola amb son nom i memòria
als propis, als estranys, i a la posteritat.
[1]
[1] L’església gòtica del carrer Sant Miquel va ser enderrocada l’any 1936
i acabada la guerra el seu espai no va ser mai recuperat per al bé comú.
