.
Mecano, el grup musical de pop per excel·lència durant deu anys (1982-1992) a l’Estat espanyol, ha estat la banda sonora dels records de pares i fills. Cinc àlbums d’estudi els van portar a recórrer no només els escenaris espanyols, sinó també els d’Itàlia, França, Bèlgica, Suïssa i els Estats Units. Després de deu anys intensos el conjunt va tornar a l’activitat el 1998, però el parèntesi només es va allargar uns mesos.
Els seus fans, però, van poder recuperar el fenomen social de Mecano deu anys més tard. El 2008 es va estrenar a Madrid la gira
Hoy no me puedo levantar, que va incloure funcions en trenta ciutats diferents passant per Barcelona, Bilbao, Sevilla, Palma de Mallorca o València. El musical no va deixar indiferent a ningú. Concretament, el Kursaal va acollir a Manresa
set funcions de l'espectacle, amb la qual cosa va ser l'acte més representat de la programació de la nova història que està fent l’espai manresà.
Hoy no me puedo levantar,
èxit rotund, no va ser una excepció a la nostra ciutat i va omplir els seients del
Kursaal de les set funcions. Amb la garantia del musical revelació per tot el país, gran part dels ballarins i cantants d’aquest musical han repetit aquest any amb una
nova representació: La fuerza del destino.
Aquest cap de setmana el Kursaal ha acollit una funció d’aquest nou espectacle que vol ser un homenatge a Mecano amb els artistes dels musicals de
Nacho Cano. El metro és l’element a través del qual els creadors d’aquest tribut a Mecano articulen les diferents cançons del grup introduint anècdotes com el viatge d’un noi en busca de l’èxit a Nova York (
No hay marcha en Nueva York), l’ambient carregat dins d’un vagó de tren (
Aire) o les corredisses entre músics que toquen al metro (
Una rosa es una rosa). Els cantants i ballarins van aconseguir aixecar el públic tant amb
Vivimos siempre juntos, just abans de l’entreacte, i amb la cançó que dóna títol al musical i que tancava l’espectacle (
La fuerza del destino). Uns artistes joves, dinàmics i sobretot polifacètics que es van lluir especialment en la interpretació de
Hijo de la luna a través d’una representació flamenca, de
Naturaleza muerta amb una coreografia a tres bandes d’acord amb el triangle amorós que explica la cançó. També ho van fer les veus d’
Eugenio Salvador Dalí, amb un Dalí molt particular a l’escenari, i amb el conegut
Me cuesta tanto olvidarte.
Cinc músics —Goiko Martínez, Iván del Castillo, Richie Palacín, Pepe Curioni i Isbel Noa— i
cinc cantants —Edu Morlans, Ángel Muñiz, Cintia Rosado, Sara Grávalos i Gonzalo Alcaín— acompanyats de
quinze ballarins —Tamara Moyo, Elisa Diaz, Sandra Bermejo, Raquel Caurín, Paula del Pozo, Zaira Buitrón, Yolanda Torosio, Alberto Escobar, Josete Rivas, Patxi Loperena, Jose Luís Gálvez, Sergio Pérez, Irán Alegría, Arneys Rubio i Diana Yuliet— que van donar vida a l’univers de Mecano i als records de tots un cop més.
